Placa de vidre: diferència entre les revisions

A Catalunya tenim un molt interessant fons fotogràfic sobre plaques de vidre. A la [[Biblioteca de Catalunya]] es conserven fotografies de [[Josep Salvany i Blanch]] (10.000 plaques aprox.) o de [[Josep Mompou i Dencausse]] (550 plaques aprox. junt al seu germà [[Frederic Mompou i Dencausse|Frederic Mompou]]), per exemple; al [[Museu d'Art Jaume Morera]] podem consultar la col·lecció de plaques de vidre del pintor [[Baldomer Gili i Roig]] (1.100 plaques aprox.); a l'[[Arxiu Comarcal de la Cerdanya]] hi han dipositades plaques del comerciant local Juan Bertran Bertran (400 plaques aprox.); [[Codorníu]], el fabricant de vins i caves, té una col·lecció indeterminada de plaques de vidre; a l'[[Arxiu Comarcal de l'Urgell]] trobem en dipòsit fotografies de Miquel Martí i Florensa; l'[[Arxiu Comarcal del Baix Ebre]] destaca especialment pel seu nombre de fotògrafs.

 

Les plaques de vidre eren més útils que el cel·luloide per a imatges de recerca o que requeríssin molt de detall perque eren extremadament estables i menys propenses a distorsions, especialment en gran format i amb molta profunditat de camp. Al principi s'utilitzava el [[col·lodió humit]] (el fotógraf havía de distribuir la emulsió sobre la placa de vidre al moment d'ús), fins que va ser substituït al segle XIX per la placa seca inventada pels germans Lumière i per la pel·lícula en base de paper i més tard en cel·luloide comercialitzada per George Eastman. A principis del segle XX l'ús de plaques de vidre va decréixer, ja que no eren convenients com a material de consum en comparació a pel·lícula més portable i assequible.