Català: diferència entre les revisions

La ''Gramàtica del català contemporani''<ref>''Gramàtica del català contemporani''. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002.</ref> situa el català dins les [[llengües romàniques occidentals]], en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al {{segle|XV|s}}, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les [[llengües iberoromàniques]] i les [[llengües gal·loromàniques|gal·loromàniques]], posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les [[llengües occitanoromàniques]], un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.<ref name=MA>{{Ref-llibre |cognom=Martínez Arrieta |nom=S. |cognom2=Sumien |nom2=D. |títol=Els lligams entre català i occità |url=http://books.google.cat/books?id=K0w4KjTqhT8C&pg=PA115&dq=Friedrich+Diez+catal%C3%A0+occit%C3%A0&hl=ca&sa=X&ei=LReVUsilIsjI0wWk_IDoDw&ved=0CEAQ6AEwAQ#v=onepage&q=Friedrich%20Diez%20catal%C3%A0%20occit%C3%A0&f=false |llengua= |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=2006 |pàgines=115 |isbn=8484157938}}</ref>

Al {{segle|XIX}} amb la Renaixença es produeix la recuperació del català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç normativitzador que culmina al {{segle|XX}} amb diverses fites com ara l'obra de [[Pompeu Fabra]] i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el {{segle|XIX}} es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta,<ref>{{Ref-llibre |cognom=Meyer-Lübke |nom=Wilhelm |enllaçautor=Wilhelm Meyer-Lübke |títol=Grammatik der romanischen Sprachen |url= |llengua=alemany |editorial=Reisland |data=1890-1902 |pàgines=14 |isbn=}}</ref> o pels musulmans durant la retirada de Septimània.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Bourciez |nom=Édouard |enllaçautor=Édouard Bourciez |títol=Éléments de linguistique romane |url= |llengua=francès |editorial= Bulletin Hispanique |data=1910 |pàgines= |isbn=}}</ref> Un dels primers [[filòleg]]s que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fou [[Friedrich Christian Diez]].<ref name=MA/>

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per '''l'[[Institut d'Estudis Catalans]]''', l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per [[Pompeu Fabra i Poch]] però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central<ref>{{Ref-llibre |cognom=Massot i Muntaner |nom=Josep |títol=Antoni M. Alcover i la llengua catalana |url=http://books.google.cat/books?id=GTjjuRy0lvQC&pg=PA153&dq=ortografia+Pompeu+Fabra+catal%C3%A0+central&hl=ca&ei=SLurTfyTEenS4wa7utSaCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CDEQ6AEwBA#v=onepage&q=ortografia%20Pompeu%20Fabra%20catal%C3%A0%20central&f=false |editorial=L'Abadia de Montserrat |lloc= |data=1985 |pàgines=p.153 |isbn=8472027457 }}</ref> no influenciats pel castellà, i el regulat per '''l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]]''', estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les [[Normes de Castelló]], és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del [[català occidental]] i als trets que caracteritzen els dialectes [[valencià|valencians]].

A la Catalunya del Nord, com en la major part de [[França]], el procés de [[substitució lingüística]] de l'idioma local pel francès està molt avançat,<ref>[http://sociolinguistica.org/nouweb/admin/pdf/pdfadxGNY.pdf Associació de sociolingüistes de llengua catalana: ''La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del {{segle|XXI}}''] ''Pel que fa a la transmissió, els territoris bàsicament es divideixen en dos grups. D'una banda, l'Alguer, i encara més la Catalunya del Nord, on es produeix un retrocés intergeneracional clar del català, és a dir on la cadena de transmissió de la llengua de pares a fills s'ha trencat, i on, per tant, hi ha en un nivell avançat del procés de substitució lingüística.'')</ref> amb el clàssic patró pel qual l'idioma canvia primer a les ciutats i només més tard al camp. Actualment prop de la meitat de la població entén el català i entre un 20% i un 30% és capaç de parlar-lo, però el seu coneixement escrit i el seu ús social és inferior al 10%. En el primer terç del {{segle|XX}} el català encara era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.<ref>{{Ref-llibre |cognom=González-Agàpito |nom=Josep |títol=Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació : Catalunya, Illes Balears, País Valencià |url=http://books.google.cat/books?id=Scncz6N03usC&pg=PA297&dq=catal%C3%A0+substitu%C3%AFt+franc%C3%A8s+catalunya+nord&hl=ca&ei=HDnGTfaAJ5K38gO8rc32Bw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CEkQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false |llengua=català |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=2002 |pàgines=p.297 |isbn=8484153002 }}</ref>