Edat mitjana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Enllaços |
Unificació de l'ús de les majúscules. |
||
Línia 2:
L''''Edat Mitjana''' o '''edat medieval''' és el període intermedi de la [[història d'Europa]] enmig de l'[[edat antiga|Edat Antiga]] i l'[[edat moderna|Edat Moderna]]. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al {{segle|V|s}} amb la [[caiguda de l'Imperi Romà d'Occident]], l'any [[476]], i el final al {{segle|XV|s}} amb la [[caiguda de Constantinoble]], el [[1453]], o bé amb l'inici de la [[colonització europea d'Amèrica]] l'any [[1492]]. El nom va ser posat pels humanistes del [[Renaixement]] com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.
Actualment, els historiadors del període prefereixen [[tesi de la continuïtat|matisar aquesta ruptura]] entre l'[[edat antiga|Edat Antiga]] i l'
L'Edat Mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: [[alta edat mitjana|Alta Edat Mitjana]] ({{segle|V|s}} a {{segle|X|s}}, sense una clara diferenciació amb l'[[antiguitat tardana|Antiguitat Tardana]]); i [[baixa edat mitjana|Baixa Edat Mitjana]] ({{segle|XI|s}} a {{segle|XV|s}}), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la [[plena edat mitjana|Plena Edat Mitjana]] (segle XI a {{segle|XIII|s}}), i els dos últims segles ([[edat mitjana tardana|Edat Mitjana Tardana]]) que van presenciar la crisi de l'Edat Mitjana ({{segle|XIV|s}} i XV).
Línia 15:
== Demografia ==
[[Fitxer:Diapositiva1.GIF|miniatura|Evolució demogràfica europea durant la transició cap al feudalisme i de l'
Fins a la [[Revolució Industrial]], la població europea visqué en un precari equilibri amb els recursos alimentaris; així, qualsevol augment [[demografia|demogràfic]] que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en una vulnerable davant de qualsevol atac [[epidèmia|epidèmic]]. Això fou una constant durant l'
[[Fitxer:Monastery of Sant Pere de Rodes - Catalonia - Spain.jpg|miniatura|esquerra|[[Monestir de Sant Pere de Rodes]]. Després de l'Imperi de [[Carlemany]], la cort no és ja el centre cultural. La ciència, l'art i la literatura procedeixen dels monestirs. Són unitats, bàsicament autàrquiques, concentrades en si mateixes, i d'àmbit rural. Tanmateix, els monjos foren els primers que ensenyaren a l'Occident a treballar metòdicament.<ref>[[Arnold Hauser|Hauser, Arnold]]. ''Historia social de la literatura y del arte''. (Volum I). Barcelona: editorial Labor. 1983. Pàgina 215.</ref>]]
Línia 53:
Els pobles francs, els visigots i els llombards, minoritaris davant la població nadiua, van fundar els seus regnes sobre les restes de l'administració romana i tendiren a la unificació del dualisme anterior, ja que abandonaren la [[dret romà|legislació romana]] i redactaren un nou codi fonamentat en les tradicions germàniques. En conseqüència, s'unificaren, de grat o per força, amb les classes terratinents d'origen romà i es convertiren al catolicisme, abandonant l'[[arrianisme]], que havia servit per a mantenir cohesionat el grup en el període anterior. L'antiga administració imperial quedà sota l'autoritat dels monarques germànics. Els antics béns públics estatals (terres, mines, tallers, peatges…) i la capacitat de cobrar els impostos passaren a dependre dels nous governants.
Després de la invasió dels bàrbars, apareix a Occident una nova societat, amb una nova aristocràcia i una nova elit cultural. Però, en aquest procés, la cultura decau a un nivell desconegut en el món antic. La davallada no és immediata; l'economia, la societat i l'art romà desapareixen gradualment i la transició a l'
<center>
Línia 78:
La pèrdua del domini absolut sobre la [[Mediterrània]] al segle VII, l'expansió de l'[[islam]] i els canvis en l'agricultura, el comerç marítim i l'exèrcit portaren a la descomposició de l'imperi. Les causes profundes de la descomposició de l'imperi foren: els enfrontaments religiosos (iconoclastes/iconòduls; monofisites/ortodoxos…), els enfrontaments amb l'islam als segles VII i VIII, que tallaren el gran comerç mediterrani, la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i l'exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l'exèrcit. La ruïna de l'estat, la feudalització del camp i el despoblament rural posaren fi a l'imperi. La [[caiguda de Constantinoble]] ([[1453]]) posà fi al vell Imperi Romà d'Orient.
=== L'islam a l'
L'esclat religiós que unificà culturalment la part del món actual que va des de [[Djakarta]] a [[Samarcanda]] passant per [[Lagos]] nasqué al principi del {{segle|VII|s}} a la [[península Aràbiga]]. Aquesta península tenia una organització social fonamentada en els [[clan]]s, les [[Tribu (antropologia)|tribus]] i el sistema de valors que comportava la vida difícil del [[desert]]. Les religions dels diversos grups eren [[politeisme|politeistes]] i [[animisme|animistes]]. La [[cultura]] no vivia aïllada gràcies a una intensa activitat comercial, i per tant coneixien les religions cristianes, hebraiques i mazdeistes. Sobre aquest substrat, fou bastida la religió més jove de les religions monoteistes revelades, l'[[islam]], fundada per [[Mahoma]].
Línia 88:
A partir de l'any [[634]], l'[[islam]] sobreeixí el marc geogràfic àrab. El [[656]], tot l'[[imperi Persa|Imperi persa]] restà sota domini islàmic, mentre que [[Bizanci]] hagué de cedir [[Armènia]], [[Síria]], [[Palestina]], [[Egipte]], [[Líbia]] i [[Tripolitània]], on els musulmans foren rebuts, sovint, com a alliberadors a causa de la violenta imposició de l'ortodòxia per part dels emperadors romans d'Orient. Els successors de [[Mahoma]], els [[califa|califes]], ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d'un immens imperi.
Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els [[omeies]] ([[661]]-[[750]]), l'[[islam]] comprenia tot el nord d'Àfrica i la Hispània dels [[gots]] ([[711]]-[[721]]) a l'oest; a l'est arribà fins a les ribes de l'[[Indus]] i al sud de les estepes asiàtiques ([[715]]). L'avenç es perllongà durant la resta de l'
Tanmateix, l'[[Imperi Romà d'Orient]] resistí l'envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans, al seu torn, un cop ocupat el nord d'Àfrica, quedaren retinguts a la línia dels [[Pirineus]], cap a mitjan segle VIII. [[Carlemany]] els foragità de l'antiga [[Tarraconensis]] a finals del segle VIII i principis del IX (conquesta de [[Barcelona]] l'any 801).
==== La intensa activitat comercial del món islàmic ====
Les bases materials de la civilització islàmica foren el [[comerç]] a llarga distància. El centre comercial del món musulmà fou el [[golf Pèrsic]], des d'on els mariners islàmics arribaven fins a l'[[Índia]]. Els més agosarats aconseguiren arribar a les costes del sud de la [[Antiga Xina|Xina]]. Allí, aprengueren a emprar la [[brúixola]] i el [[timó de codast]]. Des d'aquestes terres orientals, desconegudes a l'Occident, els musulmans importaren principalment teles, [[seda]], pedres precioses, [[paper]] i [[fusta]] per a construir [[vaixell]]s. Encaminades vers [[Bàssora]] i [[Bagdad]], aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels [[deserts]] d'[[Anatòlia]] i de l'[[Orient Mitjà]] fins a [[Constantinoble]] o fins als ports mediterranis d'[[Alexandria]], Antioquia, [[Tir]], etc., que eren freqüentats des del {{segle|XI|s}} per comerciants de la península Itàlica. El comerç també fou freqüent en direcció al cor d'Àfrica, d'on portaven [[or]], [[vori]] i [[esclau]]s negres; i també comerciaren amb el món eslau, d'on importaven [[ferro]], [[pell]]s i [[cuir]]. Així, els territoris controlats per l'islam abastaren gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l'
Conseqüència d'aquesta intensa activitat comercial fou la consecució d'una estructura econòmica monetària i urbana. Els musulmans foren grans constructors de [[ciutat]]s. La ciutat islàmica es bastí al voltant de la [[mesquita]]. Al seu entorn, es construïen els habitatges, el palau del governador i els mercats. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels [[emirat]]s o dels [[califat]]s. Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L'activitat d'artesans i comerciants era viva i admirà els pocs estrangers occidentals que visitaren les poblacions islàmiques. Ciutats com [[Bagdad]], [[el Caire]], [[Kairuan]], [[Fes]], etc., arribaren a tenir, abans de les [[croades]], una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals.
Línia 99:
Aquesta activitat urbana i comercial es basà en una [[agricultura intensiva]] allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual copiaren dels llocs que conegueren durant la seva expansió. Ben al revés del que passava a l'Occident feudal o als territoris no costaners de [[Bizanci]], als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendiren a l'especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendí a establir-se a la ciutat on s'aplegava la vida econòmica i social. L'agricultura musulmana estigué dedicada a la producció de [[llegums]] i de [[fruita|fruiters]], de plantes orientals ([[arròs]], [[canya de sucre]], moreres per a la cria de cucs de [[seda]], [[albercoquer]]s, [[presseguer]]s, etc.) que, de mica en mica, i a través de la península Ibèrica, arribaren a l'Occident cristià. També conrearen la [[vinya]], malgrat la prohibició alcorànica, car aquesta no afectava els altres pobles.
Les [[croades]], primer, i les invasions dels [[tàrtars]] després, van afeblir el món musulmà, que va revifar sota el domini dels turcs [[Imperi Otomà|otomans]], els quals arribaren a ocupar els [[Balcans]] i a amenaçar la ciutat de [[Viena]]. Els musulmans foren expulsats de la península Ibèrica a la fi de l'
==== La civilització islàmica com a síntesi de cultures ====
Línia 185:
=== La piràmide social medieval ===
Des de l'any 1000, els clergues tendiren a difondre la teoria que la societat estava dividida en tres grups: els qui oren (''oratores''), els qui guerregen (''bellatores'') i els qui treballen (''laboratores''). La societat (la ''Casa de Déu'') excloïa els artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra.
[[Fitxer:Hunterian Psalter c. 1170 Eve spinning.jpg|miniatura|Eva filant davant del bressol d'un dels seus fills. Il·lustració del foli 8 del ''Psalterio Hunter''. La introducció del [[Fus (eina)|fus]] per a filar fou una de les innovacions introduïdes des d'Àsia a la plena
[[Fitxer:54-aspetti di vita quotidiana, canto in chiesa,Taccuino Sani.jpg|miniatura|El ''[[Tacuinum sanitatis|Tacuinum]]'' (o ''Taccuinum'') ''Sanitatis'' medieval, manuscrit del segle XIV, que mostra les formes de la vida quotidiana a la baixa
==== Nobles i vassalls. Els ''bellatores'' ====
Línia 244:
==== Transformacions agràries ====
Durant l'
* El [[molí d'aigua]] i el de vent que, tot i que el seu origen és més antic, es començà a usar de manera sistemàtica a partir del segle XI. Als indrets no afavorits per la presència de rius cabalosos, s'emprà el molí de vent, com en el cas de la península Ibèrica. L'ús de l'energia eòlica i hidràulica alliberà molta força de treball.
* L'arada de rodes (''[[carruca]]'') substituí l'[[arada romana]]; el nou estri permeté aprofundir més la terra tot oxigenant-la millor; d'aquesta manera, fou possible la primera rompuda de terres més dures que abans o bé no es podien llaurar o bé costava molt.
Línia 263:
Molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia política. Aquest fou el cas de les ''communes'' del nord del [[Regne de França]] o de [[Flandes]] ([[Amiens]], [[Sant Quintí]], [[Gant]]…), de les ''signorie'' italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la [[lliga Hanseàtica]]). D'altres restaren sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure ([[Barcelona]], [[París]], [[Le Mans]]…). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urbà que monopolitzà el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenació del [[1258]], el rei [[Jaume I]] establí la creació d'una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de [[Barcelona]]: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El [[1339]], els escons del [[Consell de Cent]] de Barcelona es repartiren entre 72 «ciutadans honrats» (mà major), 15 representants de la mà mitjana (dels quals, 8 mercaders, 5 notaris i 2 apotecaris) i 12 menestrals (mà menor).<ref>Claramunt, Salvador: «Les institucions de govern», dins de la ''Història de Catalunya''. Barcelona, Salvat, 1974</ref>
A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana s'organitzà corporativament. Els que treballaven en un mateix ofici s'arreplegaren en [[gremi]]s que donaven assistència mútua als associats i reglamentaven l'activitat de l'ofici: les característiques del treball artesà, els preus, els materials a emprar, etc. Els habitatges dels [[artesà|artesans]] servien alhora d'espai de treball a la planta baixa. Dins d'un ofici, hi havia categories: el mestre, amo del taller; l'oficial, treballador assalariat; i l'aprenent, que, sense cobrar res, vivia a casa del mestre i aprenia l'ofici. A la categoria de mestre, s'hi solia accedir després de sotmetre's a l'examen dels altres mestres de l'ofici i de superar-lo de manera satisfactòria. Aquesta era la condició prèvia per a regentar un taller.<ref>Heers, Jacques. ''Occidente durante los siglos XIV i XV''. Obra citada.</ref> Avançada l'
==== La monarquia i la burgesia ====
Línia 302:
Durant el {{segle|XIV|s}}, Europa experimentà una aturada econòmica. La [[tecnologia]] i els sistemes [[ciència|científics]] havien assolit el seu límit [[ecologia|ecològic]]. Tot el creixement experimentat fins aleshores féu paleses les contradiccions que el manteniment del ritme expansiu havia amagat i l'excés demogràfic començà a produir una distorsió entre els recursos disponibles i la població; els preus dels productes agraris s'encariren, amb la qual cosa els mitjans de pagament destinats a l'adquisició de productes artesanals disminuïren notablement. La [[història econòmica]] descriu aquest període com una etapa de llarga recessió agreujada per la [[pesta negra]]. Com a conseqüència, es produïren canvis econòmics radicals: l'escassetat de [[mà d'obra]] féu que els senyors i barons competissin pels camperols, els quals guanyarien majors drets; es produïren importants innovacions socials, que foren les arrels del [[capitalisme]] i del [[Renaixement]]. Per tant, aquesta depressió fou el primer gran trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial i l'inici d'elements bàsics que havien de caracteritzar l'[[edat moderna]].
La depressió del segle XIV assolí també l'esfera espiritual amb el [[Cisma d'Avinyó]]; i la política, car la baixa
A més, les temperatures començaren a canviar: després d'un llarg període amb temperatures càlides, el clima inicià un refredament que produí una [[petita edat de gel]]. Aquest factor extern agreujà una sèrie de males collites i aparegué la [[fam]] (especialment important fou la que s'estengué per Europa entre [[1315]] i [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, les [[epidèmia|epidèmies]] s'estengueren en diverses onades per tot l'Occident. La més virulenta fou la [[pesta negra]] que devastà Europa durant els anys [[1348]] i [[1349]].
| |||