Simfonia núm. 3 (Gerhard): diferència entre les revisions

L'estrena va ser el 8 de febrer de 1961 al Royal Festival Hall, a Londres, sota la direcció de Rudolf Schwarz. Va ser objecte de crítiques bastant dispars. Aquí en tenim de la seva estrena:

{{Citació|At this performance the noises only very occasionally seemed to add anything worthwhile to the music.For the most part they were felt to be rather annoying intrusion on what the orchestra was saying, andonce the novelty had worn off, the ear tended to ignore them as far as possible, just as it would anyother continuous sound that was not a product of the music.|The Glasgow Herald, 13 de febrer de 1961|citat a: Duque, Carlos. «Gerhard’s electronic music: a pioneer in constant evolution». ​Proceedings of the 1st International Roberto Gerhard Conference, 2010, p. 90,|col2=En poques ocasions els sorolls semblaven afegir alguna cosa que valgués la pena. En general, es percevien com ents intrusiusintrusos en allò que ladeia l'orquestra estava dient. Quan la novetat desapareixia, l'oïda intentava ignorar-los el millor que podia, com si fos un altre so continu que no provenia de la música.|The Glasgow Herald, 13 de febrer de 1961llengua1=Anglès|llengua2=}}

Aquesta crítica, però, va ser d'una interpretació a Barcelona l'any 1970, l'any de la seva mort:

{{Citació|Gerhard, deixeble de Schönberg, ha continuat la línia de la «gran música» amb una dedicació exemplar, i ha revelat unes facultats creadores de primera categoria, sobre la base d’un ofici sense falles. Escoltant la Simfonia núm. 3, «Collages» per a orquestra i banda electrònica, tenia la impressió de presenciar un esforç heroic, sobrehumà, apel·lant a tots els recursos, per tal de salvar l’existència de la «música». Per a mi Gerhard ha estat un dels últims grans valors de la música en el seu sentit tradicional, i àdhuc ha dedicat sincers esfor-ços a la recerca de noves idees. Ha fet més d’allò que podríem demanar a un home de la seva generació (1896-1970), i moltes de les seves obres hauran d’estar presents en una veritable antologia musical del segle xx.|Sebastià Benet|«El meu festival», Serra d’Or (Barcelona), any XII, núm. 135 (15 desem-bredesembre 1970), p. 124.}}