Theodor Adorno: diferència entre les revisions

El [[1933]], s'incorporà a l'[[Escola de Frankfurt|Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la [[Universitat de Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], on tingué entre altres alumnes al compositor alemany [[Hans Ulrich Engelmann]],<ref name="SARPE v. I">Edita [[SARPE]], Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 380. ({{ISBN|84-7291-227-2}})</ref> però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del [[Merton College]] de la [[Universitat d'Oxford]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''[[Dialèctica de la il·lustració]]'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que comportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la [[raó]].<ref name=":0">{{harvsp|Hernández i Herzog|2016|p=167}}</ref> El [[1949]], tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma, ''Teoria estètica'' ([[1970]]).

 

 

Adorno fou amic de [[Walter Benjamin]], les obres del qual edità amb G. Scholem.