Solidaritat d'Obrers de Catalunya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m robot estandarditzant mida de les imatges, localitzant i simplificant codi |
ampliació de dades obtingudes de fonts complementàries |
||
Línia 2:
[[Fitxer:ca_soc.png|miniatura|bandera de SOC]]
[[Fitxer:ca_soc1.png|miniatura|bandera de SOC]]
'''Solidaritat d'Obrers de Catalunya'''<ref>{{GEC|0063468|Solidaritat d’Obrers de Catalunya}}</ref> (SOC) fou un sindicat nacionalista, ja desaparegut (1958-1983). Fundat per [[Xavier Casassas i Miralles]] ([[Barcelona]] 1935-[[1994]])<ref>[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/153318 Xavier Casassas, passió pel sindicalisme nacional] blog Wu Ming.cat</ref> qui en fou el seu principal motor, desenvolupant les funcions de secretari general i de president, des del 1958 fins al 1983. Altres dirigents foren Claudi Martínez, Josep Almeda, Josep Fargas, Jesús Malló, Joaquim Gil i Joaquim Pi.
El [[1958]] es va crear el sindicat [[Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya]]. El [[1961]] va desaparèixer del seu nom la "C" de cristià per a esdevenir una organització oberta i laica; paradoxalment, aquest canvi es va fer arran de la incorporació en el sindicat d'un sector d'obrers cristians vinculats a la HOAC, encapçalats per Antonio Navarro i Àngel Alcàzar. Tot i abandonar el caràcter estrictament cristià, va continuar sent el sindicat català reconegut per la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (CISC). Llavors va a passar a ser el primer sindicat clandestí de Catalunya fins a les discrepàncies entre radicals i moderats el [[1969]], manifestada en el congrés de [[1970]] i en l'abandonament de l'ala radical el [[1971]]: els primers eren majoritàriament els militants provinents de la HOAC, que mantenien posicions molt obreristes i d'esquerres, i els segons, més moderats, eren els militants històrics, alguns pocs vinculats al partit UDC i força més acabarien propers al socialisme de Josep Pallach (RSDC).
El [[1976]] van sorgir del SOC els [[Col·lectiu d'Obrers en Lluita]] d'àmbit català i vinculats al [[PSAN-Provisional]], que no varen subsistir.
El [[1977]] el sindicat SOC va ser legalitzat. Poc després hi va haver una escissió i es va crear l'organització [[Col·lectius de Treballadors]], a l'òrbita del PSAN. De totes maneres, el SOC seguia disposant del reconeixement internacional com a membre de la [[Confederació Mundial del Treball]] (CMT), la nova denominació que des del 1968 tenia l'antiga CISC) i del seu suport econòmic i formatiu, i mantenia una estructura amb un bon servei jurídic, com a mínim 9 locals en diferents ciutats, i 12 federacions de branca organitzades: aigua, gas i electricitat; arts gràfiques; banca; caixes; comerç; ensenyament; hostaleria; indústries químiques; metall; oficines i despatxos; sanitat; i tèxtil. En el sector de les caixes d'estalvi el SOC va convertir-se en el sindicat majoritari arran de les primeres eleccions sindicals, i com a tal va ser al davant de la negociació del conveni col·lectiu del sector.<ref>{{Ref-llibre|edició=1. ed|títol=Història del sindicalisme nacional als països catalanas (del SOCC a la COS), 1958-1989 : crònica d'una anormalitat|url=https://www.worldcat.org/oclc/47838617|editorial=Edicions El Mèdol|data=2001|lloc=Tarragona|isbn=84-95559-24-2|cognom=Meroño, Pere, 1959-}}</ref>
El [[1980]] el SOC es va unir a altres sindicats de branca, va absorvir alguns nuclis de sindicalistes procedents de la descomposició de la CSUT, i es va formar la [[Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya]] de la que formaren part el SOC i els Col·
== Referències ==
| |||