Atribut (filosofia): diferència entre les revisions

 

== L'ésser, l'atribut i el llenguatge ==

El verb «ser» o «ésser» en filosofia és considerat en la seva funció lingüística com [[sintaxi]] de copulació com una manifestació de la [[identitat (filosofia)|identitat]] del subjecte del qual es predica; com a expressió del fonament lògic en el coneixement de la realitat.

 

 

=== La filosofia tradicional ===

La filosofia tradicional entenia que el [[llenguatge]] és l'expressió d'un coneixement d'[[realitat|allò real]] i, com expressió del coneixement, si aquest és vertader, l'expressió és vertadera. És la funció del llenguatge, com «manifestació de la veritat», que [[Aristòtil]] considerà com «llenguatge apofàntic».

 

 

=== El racionalisme ===

Més importància en tingué l'ús que d'aquest terme feren els [[Racionalisme (filosofia)|racionalistes]], a causa de la noció de [[substància]] que conceberen i que definiren com «allò que no necessita d'una altra cosa per existir».<ref>"Lorsque nous concevons la substance, nous concevons seulement une chose qui existe en telle façon, qu'elle na besoin que de soi-mêmme pour exister". ([[Descartes]], Princ. Phil. I, 51)</ref> [[Descartes]] i, sobretot, [[Spinoza]] consideraren que l'atribut era quelcom d'inseparable de l'essència del seu subjecte, oposant l'atribut al mode, entès aquest com a [[accident (filosofia)|circumstancial]].

 

 

=== El pensament actual ===

Avui dia, respecte de la filosofia tradicional, així com respecte del racionalisme, no es té una tal aspiració en el coneixement de la realitat. Es creu que això no és possible.<ref>A partir de la ''Crítica de la Raó Pura'' de [[Kant]]</ref>