Arma de foc llarga: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m neteja i estandardització de codi
Línia 105:
 
Els fusells semiautomàtics (en què el gas del tret provoca automàticament la recàrrega d'un nou projectil, sense intervenció del pany) eren coneguts des d'inicis del [[segle XX]], però no tingueren gaire èxit, per motius pragmàtics: hi havia emmagatzemats estocs enormes de fusells de repetició manual, i estocs immensos de la munició associada. L'exèrcit dels EUA fou l'únic a entrar en la [[Segona Guerra Mundial]] equipat de sèrie amb un fusell semiautomàtic (el Garand M1, de 1936). En el decurs de la guerra n'aparegueren d'altres (sobretot a l'Alemanya nazi), però sense desplaçar els veterans fusells de repetició manual.
 
[[Fitxer:Sturmgewehr 44.jpg|miniatura|544px|Fusell d'assalt MP 43/StG 44]]
A partir de mitjan [[segle XX]], el fusell tradicional ha estat substituït pel [[fusell d'assalt]] com a arma bàsica de la [[infanteria]]. Plenament automàtic, el fusell d'assalt, mitjançant palanca selectora, pot disparar tant tret a tret com a ràfega. El fusell d'assalt usa munició de fusell i té envergadura similar a la d'aquest, però és molt més lleuger. Estèticament és similar al fusell metrallador de tipus clàssic, i representa una ruptura amb la línia tradicional del fusell. Tot i l'existència de certs precedents, es pot dir que el primer fusell d'assalt de la història, i autèntic model de tots els posteriors, fou el MP 43, també anomenat StG 44 (Hugo Schmeisser, 1943). Fusells d'assalt emblemàtics són l'[[AK-47]] soviètic (Mikhaïl T. Kalàixnikov, 1947); la parella de bessons constituïda pel [[CETME]] espanyol (1957) i pel G3 de la [[República Federal d'Alemanya]] (1959); el FN FAL de l'OTAN (1953); i l'[[M16]] dels [[Estats Units d'Amèrica]] (1964).