Gaziel: diferència entre les revisions

El 1910, va iniciar la seva carrera periodística a ''[[La Veu de Catalunya]]'' i el 1911 va entrar a treballar a l'[[Institut d'Estudis Catalans]]. Va viure l'esclat de la [[Primera Guerra Mundial]] a París –on—on s'havia traslladat per aprofundir els seus coneixements–coneixements—, i va escriure sobre aquest fet per a ''La Veu de Catalunya''. Els seus escrits no van agradar a [[Enric Prat de la Riba|Prat de la Riba]], però sí a [[Miquel dels Sants Oliver]]. Això dugué a Gaziel a escriure per a ''[[La Vanguardia]]'' sobre el [[París]] de la Primera Guerra Mundial, el [[1914]]. Les seves cròniques, amb el títol ''Diario de un estudiante en París'', el convertiren en un dels periodistes més llegits a Espanya i a l'[[Amèrica Llatina]].<ref name = GEC/>

{{cita|El cas -&nbsp;certament—certament curiós, potser&nbsp;-potser— és que, havent jo, tota la vida, escrit més o menys, però forçat a fer-ho en castellà gairebé sempre, ara que finalment sóc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai. I quan la majoria dels homes que naveguem pel món, si arriben a l'hora més aviat solitària i foscant on jo avui em trobo, pleguen veles i cuiten a fondejar en algun recer definitiu, a mi, en canvi, m'ha entrat una fal·lera boja de tornar mar endins, que em fa com una mena de rejovenesa estranya. El secret n'és aquest: que fins ara, en plenes vellors, no m'havia estat concedit de satisfer el desig més gran de la meva vida, amagat dintre meu des de la mateixa infantesa, sempre contrariat i decebut. El desig de poder escriure en català, plenament, sense destorbs i noses.<ref>Paràgraf escrit per Gaziel i recollit per Josep Benet en el seu pròleg del llibre ''Obres completes'', publicat el 1970 per la barcelonina [[Editorial Selecta]], i que aplega els treballs d'en Gaziel en llengua catalana. Entre ells, ''L'època de París; Llibres de records; Viatges i somnis; i diversos treballs, articles i cartes en primera edició. ''</ref>||}}

A ''[[La Vanguardia]],'' va continuar la política d'Oliver, mantenint-la en una orientació centrista. Gaziel, liberal i independent de tot partit polític, considerat l'escriptor de dreta més lúcid de Catalunya, va combatre des d'aquell mitjà, l'extremisme d'esquerra i de dreta. Sota la seva direcció, el diari va passar d'un tiratge mitjà de seixanta mil exemplars a més de dos-cents mil.<ref name=gencat/>

El [[catalanisme]] de Gaziel partia d'un sentiment intens, però crític: va estar totalment en contra dels fets del 6 d'octubre de 1934 ("«Cataluña ha dado un tropezón tremendo"», escriví a [[Augusto Assía]] pocs dies després). No obstant, durant el franquisme va lluir el seu catalanisme sense complexos, quan va començar des de zero el seu projecte intel·lectual i va escriure en català, amb paraules seves, amb més delit que mai i sense destorbs.

La seva obra pòstuma ''[[Quina mena de gent som]]'' (1938-1956) aplega quatre assaigs amb l'objectiu de comprendre Catalunya i els catalans. Retrata el país, analitza la seva història i busca els motius de la seva conflictiva relació amb Espanya. Defugint el victimisme dels historiadors romàntics, repassa els principals episodis de la història de Catalunya.

''[[Meditacions en el desert: 1946-1953|Meditacions en el desert]]'' (1946-1953), també publicat pòstumament, és producte d'una mirada més àmplia, però també més amarga i pessimista. Recull les reflexions sobre la seva pròpia trajectòria vital, el món i el temps que li ha tocat viure. S'indigna amb el progressiu arrelament de l'Espanya rància i amb els intel·lectuals que van fer el joc al règim franquista, pervertint la cultura castellana que ell tant s'estimava.<ref name="gencat" />

Agustí Calvet, ''Gaziel,'' després de predicar incansablement la reforma i la concòrdia, va morir el 1964 profundament desenganyat i descregut sobre Espanya i les seves classes dirigents.<ref name=gencat/>