Diferència entre revisions de la pàgina «Guerra de Successió Espanyola»

m
Tipografia
m (Plantilla)
m (Tipografia)
A la Guerra de Successió, hi destacaren com a generals el [[Claude Louis Hector de Villars|Duc de Villars]], el [[James Fitz-James|Duc de Berwick]], el [[John Churchill, 1r Duc de Marlborough|Duc de Marlborough]], i el príncep [[Eugeni de Savoia]].
 
El [[1700]], [[Carles II d'Espanya|Carles II de Castella i d'Aragó]] va morir reconeixent com a hereu universal [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó, duc d'Anjou]], net de [[Lluís  XIV de França]], qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de [[Corona de Castella|Castella]] i IV d'[[Corona d'Aragó|Aragó]]. La guerra va començar perquè l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]] va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís  XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, [[Anglaterra]], [[Portugal]] i les [[Províncies Unides|Set Províncies Unides dels Països Baixos]] van aliar-se amb l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperi]] per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la [[Segona Guerra dels Cent Anys]], concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre [[1689]] i [[1815]].
 
La Guerra va finalitzar amb la signatura el [[1713]] del [[Tractat d'Utrecht]]<ref name="s1714">{{ref-publicació |cognom=Alcoberro |nom=Agustí |enllaçautor=Agustí Alcoberro |article=El primer conflicte global |publicació= Especial 1714. Monogràfic de la Revista [[Sàpiens]] |lloc= Barcelona |exemplar= núm. 108 |data= setembre 2011 |pàgines= p.20-23 |issn= 1695-2014}}</ref> i el [[1714]] del [[Tractat de Rastatt]],<ref>{{Ref-llibre|cognom=Ingrao |nom=Charles W. |títol=The Habsburg Monarchy, 1618-1815 |url=http://books.google.cat/books?id=Ncgq08FZYlQC&pg=PA119&dq=Treaty+of+Rastatt&hl=ca&sa=X&ei=9pLiUdX-E_TQ7AbMj4CoDg&ved=0CD8Q6AEwAjgK#v=onepage&q=Treaty%20of%20Rastatt&f=false |llengua=anglès |editorial=Cambridge University Press |data=2000 |pàgines=119 |isbn=0521785057}}</ref> en aplicació dels quals [[Felip V d'Espanya|Felip V]] fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al [[Corona de França|tron francès]], evitant així la unió de les dues corones; l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperi]] va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a [[Itàlia]] i als [[Països Baixos]]. Tanmateix, malgrat que Lluís  XIV va aconseguir situar el seu net al tron espanyol, el Tractat d'Utrecht va significar la fi de l'hegemonia francesa a Europa i va iniciar l'època de l'equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la [[Primera Guerra Mundial]] ([[1914]]-1918). Segons l'historiador Joaquim Albareda, qui va guanyar de debò va ser Anglaterra, que va aconseguir arrencar d'Espanya [[prebenda|prebendes]] comercials a Amèrica i va aconseguir que França li'n fes d'altres i, a més, es quedés exhausta. També segons ell, la Guerra va marcar l'entrada d'[[Espanya]] en la decadència i va suposar la fi de la supremacia espanyola en l'ordre mundial.<ref>Geli C. Entrevista a Joaquim Albareda. El País, Babelia 22-05-2010, p. 11</ref>
 
Dins dels regnes hispànics, la [[Corona de Castella]] va donar suport a [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó]] mentre que, després de [[1705]], els estats de la [[Corona d'Aragó]] s'alinearen amb el pretendent [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]], que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la [[Corona d'Aragó]], que foren uniformitzats segons les lleis de [[Castella]]; a la Península, la guerra va durar fins al [[1715]], amb la capitulació de [[Mallorca]] davant de les forces de [[Felip V d'Espanya|Felip V]]. Entre el [[1702]] i el [[1715]] van morir més d'1.200.000 combatents.<ref name="s1714"/>
Basant-se en el seu parentiu amb Carles II, dues nissagues reclamaven l'herència hispànica: la [[Dinastia borbònica|Casa de Borbó]] i la [[Dinastia dels Habsburg|Casa d'Àustria]].
 
Com a fill de la princesa castellana [[Anna d'Espanya|Anna d'Àustria]], Lluís  XIV era cosí germà de Carles II, per la qual cosa aspirava que la corona espanyola passés al seu fill [[Lluís de França (gran delfí)|Lluís]]; ara bé, com que Lluís també era l'hereu del tron francès, això obria la possibilitat d'una unió dinàstica hispano-francesa que hauria fet trontollar l'equilibri de les potències europees; a més, tant Anna com
[[Maria Teresa d'Espanya (reina de França)|Maria Teresa d'Àustria]], filla de [[Felip IV de Castella|Felip IV de Castella i III d'Aragó]] i muller de Lluís  XIV, havien renunciat als seus drets successoris en el moment de casar-se; tanmateix, aquestes renúncies estaven condicionades al pagament dels dots d'aquestes infantes, que no es van pagar mai.
 
El candidat alternatiu a Lluís  XIV i els seus descendents era l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]], també cosí germà de Carles II; a més, en el seu testament, Felip IV, pare de Carles II, havia concedit la successió hispànica a la Casa d'Àustria. Naturalment, si Leopold heretava els dominis hispànics, llavors es tornaria a formar la unió dinàstica amb què, al {{segle|XVI|s}}, havia basat el seu poder [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles I de Castella, I d'Aragó i V del Sacre Imperi Romanogermànic]].
 
El [[1668]], només tres anys després de l'ascens al tron de Carles II, Leopold I, qui aleshores encara no tenia fills, havia acceptat la partició dels dominis hispànics entre Àustries i Borbons tot i que Felip IV, mort el [[1665]], li havia concedit tota l'herència. Tanmateix, vint-i-un anys després, el [[1689]], [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia]], quan va demanar ajuda a l'emperador en la [[Guerra de la Gran Aliança]] contra [[Lluís  XIV]], va prometre a Leopold I donar-li suport en la seva reivindicació de la totalitat de l'herència hispànica.
 
=== La balança de poder i els tractats de repartiment ===
{{AP|Guerra de Devolució|Guerra francoholandesa|Guerra de la Lliga d'Augsburg|Cardenal Portocarrero}}
[[Fitxer:Cl.Coello.La Sagrada Forma.1685-90.Sacristy, El Escorial.jpg|miniatura|[[Carles II de Castella|Carles II]], monarca espanyol de la [[Casa d'Àustria]]. La seva mort sense descendents, la preservació de la «''Balança de poder''», i la impossibilitat d'arribar a un acord satisfactori entre les potències emergents -França, Anglaterra i Holanda- portaren a l'esclat de la Guerra de Successió Espanyola quan aquest nomenà com a hereu al duc Felip d'Anjou -Felip V-, de la Casa de Borbó, amb la condició que mantingués l'herència íntegra i renunciés al tron de França.]]
El regnat de [[Carles II de Castella|Carles II]] (1665-1700), el darrer monarca espanyol de la [[Casa d'Àustria]], es veié caracteritzat per les guerres contínues que llançà la [[regne de França|França]] absolutista de Lluís  XIV contra les possessions europees de la monarquia espanyola. A la [[Guerra de Devolució]] (1667–1668) seguí la [[Guerra francoholandesa]] (1672-1678), i després la [[Guerra de la Lliga d'Augsburg]] (1688-1697). L'expansionisme agressiu francès ja no podia ésser aturat per la monarquia espanyola en solitari, i aquesta va haver de recórrer contínuament a aliances amb països protestants -Anglaterra i Holanda-, que com França eren les potències emergents a Europa. En aquelles guerres, i amb els subsegüents tractats de pau, es forjà el concepte de la «''Balança de poder''», el qual proposava que, per mantenir la pau a Europa, s'havia d'evitar que cap de les potències fos més poderosa que les altres, mantenint-se així en equilibri. Però la mort sense hereus de Carles II amenaçava la balança de poder a Europa, perquè tant si la Monarquia d'Espanya era per la [[Casa de Borbó]] com si era per la [[Casa d'Àustria]], en tots dos casos es formaria una nova superpotència tan poderosa que trencaria la «''Balança de poder''». Per aquesta raó, el tema de la successió hispànica va anar esdevenint cada cop més candent.
 
Llavors Anglaterra i França, esgotades ambdues per les guerres i tractant d'evitar-ne una altra, decidiren fer tractats de repartiment trossejant la Monarquia d'Espanya. Al [[Tractat de la Haia (1698)|Tractat de la Haia]] es reconeixia un candidat de consens com a hereu de la corona espanyola: [[Josep Ferran de Baviera]]. Com que no pertanyia ni a la Casa d'Àustria ni als Borbó, sinó a la dinastia [[Wittelsbach]], l'amenaça d'una unió dinàstica dels regnes hispànics amb França o amb l'Imperi —que trencaria la «''Balança de poder''»— quedava esvaïda. Per compensar els drets dinàstics de la Casa de Borbó i de la Casa d'Àustria, els dominis espanyols als Països Baixos i Itàlia serien repartits entre Lluís  XIV i Leopold I. Així, malgrat que aquests dos candidats principals estaven disposats a renunciar als seus drets en favor d'aspirants més joves de les seves cases com ara l'arxiduc [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]], fill segon de Leopold I, o el [[Felip V d'Espanya|duc d'Anjou]], nét de Lluís  XIV, finalment Josep Ferran de Baviera esdevingué el candidat preferit d'Anglaterra i dels Països Baixos. Aquesta fou una decisió presa sense haver consultat ningú de la cort espanyola, on l'única preocupació era evitar el trossejament de la Monarquia d'Espanya; per això, quan el Tractat es va donar a conèixer, Carles II nomenà hereu [[Josep Ferran de Baviera]], però deixant clar que li corresponia la totalitat de l'herència i no només la part que Anglaterra i França havien repartit. Però Josep Ferran de Baviera va morir sobtadament víctima de la [[verola]] ([[febrer]], [[1699]]) amb la qual cosa va haver de tornar a plantejar-se la qüestió successòria i com preservar l'equilibri de poders.
 
El [[1700]], Anglaterra i França ratificaren el [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]], pel qual l'arxiduc Carles d'Àustria heretava tots els dominis hispànics menys les possessions d'Itàlia, que passaven a França; aquest tractat va desplaure Leopold I, que, a més de no haver-hi pres part, estava interessat precisament en l'obtenció de les possessions italianes.
=== Les intrigues a la cort de Madrid ===
[[Fitxer:Pretendents de la guerra de successió.jpg|miniatura|esquerra|Els pretendents]]
Les intrigues cortesanes a Madrid corrien paral·leles encapçalades pel «partit francès», els partidaris de l'entronització de la [[Casa de Borbó]].{{efn|«Partit francès» sota aquesta expressió es denominà aleshores als ''partidaris'', als que prenien ''partit'', pel candidat francès. Vegeu [[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]] o [[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:181)]]}} Entre [[1698]] i [[1699]] [[Froilán Díaz de Llanos]], el confessor personal del rei, li practicà a Carles II tres exorcismes; interrogats els dimonis que el posseïen, aquests declararen que efectivament el rei era víctima d'un malefici que el tenia embruixat, i que els principals responsables n'eren la seva muller [[Marianna de Neuburg]], i el primer ministre el [[Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal|comte d'Oropesa]], oposats tots dos a l'entronització de la [[Casa de Borbó]]. Poc després esclatà a Madrid el ''[[Motín de los gatos]]'' ([[28 d'abril]], [[1699]],) que provocà la caiguda definitiva del primer ministre antiborbònic comte d'Oropesa. Aleshores, fou transcendental la influència que el [[cardenal Portocarrero]] exercí en la redacció del testament final de Carles II.{{efn|[[#GARCIA-2010|García (2010:153)]]: «Tal fue el resorte que permitió al Cardenal el control del Consejo de Estado y, más importante aún, influir directamente en el ánimo de Carlos II»}} El [[març]] de [[1700]] Lluís  XIV informà el seu ambaixador a Madrid [[duc d'Harcourt]] que havia signat el nou tractat de repartiment.<ref name="ALVAREZ">[[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:204)]]</ref> El [[20 de maig]] li ordenà que l'exposés davant Carles II argumentant-li que, com que no havia nomenat un successor de la Casa de Borbó, estava prenent mesures per defensar els drets dinàstics de la seva nissaga a quedar-se almenys una part de l'herència.<ref name="ALVAREZ" /> El [[13 de juny]] de [[1700]] l'ambaixador francès informà a Lluís  XIV que la publicació del tractat havia sorprès a molts i els havia inclinat a declarar-se partidaris de la Casa de Borbó<ref name="ALVAREZ"/> perquè l'única voluntat dels mandataris espanyols era evitar, fos com fos, el trossejament de la Monarquia d'Espanya.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:155)]]</ref> Creien que entronitzant a la [[Casa de Borbó]] i aliant-se amb la primera potència de l'Europa del {{segle|XVII|s}} -la França de [[Lluís  XIV de França|Lluís  XIV]]- seria l'única manera d'aconseguir mantenir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Finalment l'[[octubre]] de [[1700]] el partit francès encapçalat pel [[cardenal Portocarrero]] aconseguí que Carles II nomenés hereu en tots els seus regnes, estats i senyories a Felip de Borbó, nét del rei de França, amb la condició que havia de mantenir íntegra l'herència i renunciar al tron de França. [[Carles II de Castella|Carles II]] morí l'[[1 de novembre]] de [[1700]].
 
== Preludi ==
=== L'acceptació del testament ===
[[Fitxer:Louis le Grand; Rigaud Hyacinthe.jpg|miniatura|Retrat de [[Lluís  XIV]] ([[1638]]–[[1715]])<br/>(Obra de [[Hyacinthe Rigaud]], 1701) ]]
Havent mort [[Carles II de Castella|Carles II]] l'[[1 de novembre]] del [[1700]], el mateix dia es formà un consell de regència seguint les indicacions testamentàries<ref name="ESCUDERO">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:31)]]</ref> format per [[Marianna de Neuburg]] (vídua de Carles II), el [[Cardenal Portocarrero]], [[Manuel Arias y Porres]] (President del Consell de Castella), [[Ferran d'Aragó Montcada i de Montcada|duc de Montalto]] (President del Consell d'Aragó), el [[Fadrique Álvarez de Toledo y Ponce de León|duc de Fernandina]] (President del Consell d'Itàlia), el [[Juan Domingo Méndez de Haro y Sotomayor|comte de Monterrey]] (President del Consell de Flandes), el [[Rodrigo Manuel Manrique de Lara|comte de Frigliana]] (President del Consell d'Estat), [[Baltasar de Mendoza y Sandoval]] (Inquisidor General), i el [[Francisco Casimiro Pimentel de Quiñones y Benavides|duc de Benavente]], assistits per [[Antonio Cristóbal de Ubilla y Medina]] (Secretari d'Estat i del Despatx Universal). El consell de regència comunicà la voluntat de Carles II a Versalles.
 
Malgrat la sorpresa inicial de [[Lluís  XIV de França|Lluís  XIV]] en conèixer el testament de Carles II, els consellers asseguraren a Lluís  XIV que resultava més segur mantenir el repartiment del [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]] de 1700 que no pas acceptar el testament, ja que la [[Casa d'Àustria]], en veure's totalment desposseïda de territoris, reivindicaria els seus drets a la corona espanyola per iniciar una guerra. Per contra [[Jean-Baptiste Colbert]], el secretari d'afers estrangers va argumentar que tant si acceptava el testament que li donava la totalitat dels dominis hispànics, com si el rebutjava i reclamava tan sols una part, igualment hauria d'anar a una guerra contra la Casa d'Àustria perquè aquesta no havia acceptat el tractat de repartició de Londres. A més, també calia tenir present que, segons el testament de Carles II, el duc Felip d'Anjou només tenia dues opcions: o bé acceptar tots el dominis de la Monarquia o bé renunciar-hi del tot. I, si hi renunciava, l'herència passava al duc de Berry; i, si aquest també hi renunciava, finalment passava a Carles d'Àustria. I, si aquest s'entronitzava, difícilment les potències marítimes -Anglaterra i les Províncies Unides- s'embarcarien en una guerra contra la seva antiga aliada la Casa d'Àustria per fer acomplir el repartiment segons les condicions del Tractat de Londres. Finalment, Lluís  XIV acabà per acceptar el testament per raons estratègiques en interès de França.{{efn|[[#GARCIA-2010|García (2010:156)]]: «De ahí que el destino jugase a Luis XIV una mala pasada cuando, como una burla póstuma, Carlos II desginó al duque de Anjou por su heredero a última hora y con la endiablada cláusula decimotercera del testamento, que no daba cabida a las medias tintas. El soberano francés se vio en el brete de tener que o aceptar la herencia de su nieto o desdecirse de lo acordado en el último Tratado de Repartición. Optó por la Monarquía Católica tras sopesar los intereses de Francia con sus más allegados, puesto que el rechazo o la aceptación condicional de la herencia hubiera supuesto la legítima entrada del archiduque en la sucesión y, a renglón seguido, la guerra contra España y el Imperio. [..] Aceptar el testamento tampoco conjuraba el riesgo de una más que probable guerra, pero en aquellas circunstancias el futuro de Francia pasaba por Madrid, cuando no sólo su hegemonía sino también su ''statu quo'' estaba en juego. [..] Tenía en sus manos a España, el enemigo de siempre, y con ello las mejores bazas frente al resto de sus rivales, cuya incapacidad para desafiar aquella hegemonía en solitario los abocaba a una alianza entre ellos pese a la disparidad de interes».}} El consell de regència espanyol rebé la resposta d'acceptació del testament el [[21 de novembre]] de [[1700]], i el [[24 de novembre]] de [[1700]] el duc d'Anjou fou proclamat oficialment nou monarca espanyol amb el nom de [[Felip V de Castella|Felip V]]. Aquest heretava tots els dominis de la monarquia, la qual cosa trencava les condicions del [[Tractat de Londres (1700)|Tractat de Londres]], i amb l'obligació testamentària de mantenir la integritat territorial de tota l'herència rebuda. Per la seva banda [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem III]] no podia declarar la guerra al no disposar del suport necessari de les elits polítiques d'Anglaterra i dels [[Províncies Unides|Països Baixos]] i, per això, l'[[abril]] de [[1701]] va reconèixer Felip V com a nou monarca.
 
=== La preparació per la guerra ===
[[Fitxer:Retrato del Cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero.jpg|miniatura|esquerra|El [[cardenal Portocarrero]] fou l'instrument que utilitzà [[Lluís  XIV de França]] per governar la [[Monarquia d'Espanya]] des de Versalles. Primer com a conseller de Carles II fou determinant en la redacció del testament, després en el consell de regència, i finalment en el ''Despacho'', un reduït gabinet de 4 persones que assessorava Felip V i que deixava marginat el [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]]. ]]
Ràpidament el [[3 de desembre]] de [[1700]] Lluís  XIV donava instruccions al seu net de com i amb qui havia de governar.<ref name="ESCUDERO"/> El [[21 de desembre]] de [[1700]] l'ambaixador francès duc d'Harcourt entregava una memòria al cardenal Portocarrero per la qual tots els virreis i governadors, així com els ambaixadors a les corts estrangeres, quedaven sota les ordres de Lluís  XIV; una setmana després el consell de regència emetia la Reial Ordre de 28-XII-1700 per la qual tot el servei diplomàtic espanyol quedà supeditat als francesos.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:160)]]</ref> El [[12 de gener]] de [[1701]]<ref name="ESCUDERO01">[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:32)]]</ref> l'ambaixador francès [[duc d'Harcourt]]<ref name="MARTINEZ">[[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]]</ref> suggerí a Lluís  XIV la conveniència d'entrar a formar part del consell de regència, però el monarca francès es va refusar, assenyalant-li que s'havia de mantenir l'aparença que la monarquia d'Espanya la governaven només espanyols; li autoritzava la seva presència només quan arribés Felip V, al·legant que faria de traductor, i entre tant que despatxés privadament amb el cardenal Portocarrero.<ref name="GARCIA01">[[#GARCIA-2010|García (2010:154)]]</ref> El [[22 de gener]] de [[1701]] el duc Felip d'Anjou travessava la frontera i el [[2 de febrer]] de [[1701]] Lluís  XIV informava el seu ambaixador a Flandes d'una imminent operació militar secreta; la nit del [[5 de febrer|5]] al [[6 de febrer]] de [[1701]] les tropes franceses s'apoderaren de les fortaleses de [[Mons]], [[Ath]], [[Charleroi]], [[Oudenaarde]], [[Nieuport]], [[Namur]] i [[Luxemburg]], expulsant-ne les tropes espanyoles.<ref name="GARCIA">[[#GARCIA-2010|García (2010:157)]]</ref> Paral·lelament negociava en secret amb el duc de Baviera el govern d'aquells territoris a l'esquena del consell de regència.<ref name="GARCIA"/> Entremig, el [[3 de febrer]] de [[1701]] es féu legal la disposició que confirmava els drets de Felip V a la successió del tron de França, de manera que la unió de les dues corones borbòniques quedava oberta i remarcava la condició que Felip V era membre de la [[Casa de Borbó]], estant subordinat per tant a Lluís  XIV, el seu cap.<ref name="GARCIA02">[[#GARCIA-2010|García (2010:158)]]</ref> Paral·lelament, reconeixia també els drets del [[duc d'Orleans]] al tron espanyol, convertint-lo així en un tercer en disputa en cas que succeís cap imprevist amb Felip V.<ref name="GARCIA02"/> Finalment el [[18 de febrer]] de [[1701]] Felip V arribava a la cort de Madrid i el consell de regència dominat pel [[cardenal Portocarrero]] quedava dissolt.
 
Per governar la Monarquia d'Espanya des de Versalles, Lluís  XIV instà<ref name="ESCUDERO01"/> al seu net a la formació d'un atípic consell de gabinet,<ref name="GARCIA01"/> el ''Despacho'', que hauria de despatxar diàriament amb Felip V.<ref name="GARCIA01"/> Amb aquest gabinet Lluís  XIV controlaria tota l'acció de govern de la monarquia espanyola marginant al [[Consell d'Estat d'Espanya|Consell d'Estat]] format per l'aristocràcia i els ''Grandes'' a qui corresponia la prerrogativa de cogovernar amb el rei.<ref>[[#ESCUDERO-2003|Escudero (2003:33)]]</ref> El ''Despacho'' el formaven el mateix Felip V i el secretari del despatx universal [[Antonio de Ubilla]], acompanyats pel [[cardenal Portocarrero]], el president de Castella [[Manuel Arias y Porres]], lleials a Lluís  XIV,<ref name="ESCUDERO"/> i l'ambaixador francès [[Comte de Marsin]] en persona al·legant funcions de traducció.<ref>[[#GARCIA-2008|Escudero (2008:70)]]</ref>
 
[[Fitxer:Meléndez, Miguel Jacinto - Philip V, king of Spain, in suit of hunt - Google Art Project.jpg|miniatura|El [[Felip V de Castella|duc Felip d'Anjou]], nét del rei de França, nomenat hereu pel testament de Carles II. El [[24 de novembre]] de [[1700]] fou proclamant oficialment nou monarca espanyol amb el nom de [[Felip V de Castella|Felip V]]. Tot i així, es ratificaren a París els seus drets a la successió, també, al tron de França, quedant oberta l'amenaça d'unió de les Dues Corones borbòniques. ]]
El [[24 de març]] de [[1701]] Felip V signava el tractat que unia la monarquia d'Espanya a l'aliança firmada entre França i el ducat de Màntua, i el [[9 de març]] de [[1701]] signava un altre tractat que la unia a l'aliança entre França i l'elector de Baviera. El [[6 d'abril]] de [[1701]] Lluís  XIV s'alià amb el [[ducat de Savoia]] decidint el casament del seu net Felip V amb [[Maria Lluïsa de Savoia]] sense que els governants espanyols en tinguessin coneixement.<ref>[[#GARCIA-2010|Escudero (2010:158)]]</ref> El [[8 de maig]] de [[1701]], al Convent de San Jerónimo, les [[Corts de Castella]] juraven fidelitat i reconeixien al duc d'Anjou com a rei [[Felip V de Castella]].<ref name="MARTINEZ"/> El [[19 de maig]] de [[1701]] el vicealmirall de la flota francesa [[Victor Marie d'Estrées|comte d'Esterées]] fou nomenat cap de l'armada espanyola amb el títol de tinent general de la mar. I finalment el [[18 de juny]] de [[1701]] l'ambaixador francès a Lisboa firmava un tractat d'aliança amb Portugal en nom de la Monarquia d'Espanya, que incloïa la rescissió del contracte de l'"[[asiento]] de negros" molt favorables per a Portugal.
 
Però a principis de [[1701]] la situació financera i fiscal, tant de França com de la Monarquia d'Espanya, era crítica. Lluís  XIV envià a Madrid [[Jean Orry]] en qualitat de conseller de Felip V, i aquest fou nomenat superintendent de l'exèrcit i exercí de ministre de finances. El [[Consell d'Hisenda]] espanyol reconeixia que els mitjans ordinaris estaven gastats o compromesos,<ref name="BERNARDO">[[#BERNARDO-2006|Bernardo (2006)]]</ref> i si bé la ''[[Flota de Indias]]'' havia portat el [[març]] de [[1701]] 130.000 escuts i el comerç havia facilitat 300.000 escuts més, la major part s'havia gastat en reforçar fortaleses i comprar les voluntats de prínceps per forjar l'aliança borbònica dissenyada per Lluís  XIV. Aleshores Lluís  XIV centrà la seva atenció en els tresors de les Índies, que havien de permetre drenar els recursos econòmics americans de la monarquia espanyola cap al finançament de la guerra.<ref name="GARCIA03">[[#GARCIA-2010|Escudero (2010:157)]]</ref> Lluís  XIV ordenà que fossin destituïdes totes les autoritats relacionades amb les Índies, tant a la metròpoli com a les colònies; ordenà les esquadres franceses de Coëtlogon i Châteaurenault que escortessin la ''[[Flota de Indias]]'' a fi d'evitar cap atac mentre transportaven l'or i la plata; s'apoderà del fabulós contracte d{{'}}''[[Asiento|Asiento de negros]]'', que passà a mans de la Companyia Real de Guinea -establerta a França- amb un contracte per deu anys; i finalment establí noves companyies comercials i ocupà Pensacola per bloquejar la invasió comercial a les Índies de comerciants estrangers -Anglaterra, Holanda i Portugal- que acaparaven la major part del comerç hispano-americà i dominaven l'exportació de productes europeus en l'eix Cadis-Sevilla. En les cartes enviades per Lluís  XIV als seus ambaixadors, la preocupació pel destí de l'[[or]] i la [[plata]] portats per la ''Flota de Índias'' fou contínua al llarg del conflicte. Així, a través de l'ambaixador comte de Marcin, el [[18 de gener]] de [[1702]] s'encarregà [[Francisco Ronquillo Briceño]] que recollís els efectes portats de les Índies i els enviés a França.<ref name="GARCIA03"/> A la fi de l'any [[1702]], el nou ambaixador francès [[César d'Estrées]], auxiliat per negociants francesos, s'ocupà dels problemes que comportava el complicat i incòmode transport de l'or i la plata cap a França.<ref name="BERNARDO"/>
 
=== L'esclat de la guerra i la formació de la Gran Aliança de la Haia ===
El [[9 de juliol]] de [[1701]] les tropes imperials de la [[Casa d'Àustria]], comandades per [[Eugeni de Savoia]], havien envaït el [[ducat de Milà]], territori italià de la Monarquia d'Espanya, la qual cosa va provocar una intervenció francesa. Així es va iniciar la Guerra de Successió Espanyola. A la coalició antiborbònica s'hi uniren molts estats alemanys, principalment [[Prússia]] i l'[[Electorat de Hannover]], i al [[regne de Nàpols]] esclatà un aixecament contra la [[Casa de Borbó]] animat per la Casa d'Àustria, que havia entrat en converses amb la noblesa napolitana, i que fou esclafat pel virrei el [[Luis Francisco de la Cerda i Aragó|duc de Medinaceli]].
 
L'agressiva política de Lluís  XIV i la prohibició a Anglaterra i als Països Baixos de comerciar amb els ports hispànics, que perjudicava seriosament els interessos comercials d'aquests dos països, feren que Guillem III, havent aconseguit el suport dels seus súbdits, signés amb les Províncies Unides el [[Tractat de la Haia (1701)|Tractat de la Haia]] ([[7 de setembre]] de [[1701]]) aliant-se amb la [[Casa d'Àustria]]. Aquest tractat reconeixia Felip V com a monarca espanyol, i només pretenia obligar-lo a cedir a la Casa d'Àustria les possessions italianes i els Països Baixos Espanyols, que així quedarien també fora de l'abast de l'expansionisme francès; per la seva banda, Anglaterra i les Províncies Unides pretenien obligar Felip V que mantingués els seus drets comercials als regnes hispànics com en temps del difunt Carles II. Pocs dies després de la signatura del Tractat va morir l'exrei [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia]], exiliat a França des que, el [[1688]], Guillem III l'havia destronat. Tot i que d'ençà de la signatura del [[Tractat de Rijswijk]] ([[1697]]) Lluís  XIV havia reconegut Guillem III com a rei d'Anglaterra i d'Escòcia, ara reconegué com a monarca legítim el fill de Jaume II, [[Jaume Estuard]], la qual cosa va predisposar encara més l'opinió pública anglesa a donar suport als plans de guerra de Guillem III. Fins i tot després de la mort de Guillem III ([[1702]]), la seva successora a Anglaterra i Escòcia, la reina [[Anna I de la Gran Bretanya|Anna]], va continuar la guerra, assessorada pels seus ministres [[Sidney Godolphin, 1r comte de Godolphin|Godolphin]], i [[John Churchill|Marlborough]].
 
A Europa, la guerra tingué els seus camps de batalla a la península Ibèrica i a la zona centro-occidental europea, principalment als Països Baixos, amb altres importants batalles a Alemanya i Itàlia. Eugeni de Savoia i el duc de Marlborough es distingiren com a comandants militars als Països Baixos.
[[Fitxer:Prinz-Eugen-von-Savoyen1.jpg|miniatura|El príncep Eugeni de Savoia pintat per [[Jacob van Schuppen]]. El príncep Eugeni fou un dels més grans generals austracistes. Va lluitar juntament amb Marlborough a [[Batalla de Blenheim|Blenheim]], [[Batalla d'Oudenaarde|Oudenaarde]] i [[Batalla de Malplaquet|Malplaquet]].]]
 
El [[1707]], la guerra de successió va unir-se breument a la [[Gran Guerra del Nord]], que s'estava esdevenint simultàniament a l'Europa septentrional. [[Carles XII de Suècia]] va arribar a Saxònia perseguint l'elector [[Frederic August I de Saxònia (elector)|Frederic August I]], a qui va obligar a renunciar al tron de Polònia. Llavors, tant els francesos com els aliats intentaren atraure's el rei de Suècia. Els francesos miraren d'aconseguir que dirigís les seves tropes contra l'emperador [[Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep I]], qui havia donat suport a Frederic August de Saxònia; tanmateix, Carles XII, que es veia com el defensor de l'Europa protestant, condemnava el tracte donat per Lluís  XIV als [[hugonots]], com tampoc no sentia cap interès pel conflicte de l'Europa occidental; per això, dirigí els seus objectius cap a Rússia i decidí no intervenir en la guerra de successió.
 
Per enfortir la seva reclamació al tron, després de la derrota a Almansa i la publicació per part de Felip II de Castella del [[Decret de Nova Planta]] i el naixement imminent de l'[[Lluís I d'Espanya|infant Lluís]],{{sfn|León Sanz|2007|p=94}} l'Arxiduc Carles anuncià el [[18 d'agost]] de [[1707]]{{sfn|León Sanz|2007|p=93}} i el trasllat a Barcelona de la seva futura esposa, el seu futur matrimoni amb [[Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel]], filla del [[duc]] [[Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel]] i de la princesa [[Cristina Lluïsa d'Oettingen-Oettingen]].
 
El [[1707]], el príncep Eugeni va intentar envair França des d'Itàlia, però fou aturat pels francesos. Mentrestant, Marlborough s'estava als Països Baixos entretingut en la conquesta d'innombrables fortaleses. El [[1708]], els exèrcits de Marlborough s'enfrontaren als francesos, afeblits a causa de la mala relació entre els seus dos principals dirigents el [[Lluís de França (duc de Borgonya)|duc de Borgonya]], nét de Lluís  XIV i germà de Felip de Borbó, i el [[Lluís Josep de Vendôme|duc de Vendôme]], ocasionada pels errors estratègics del duc de Borgonya, qui, ajornant la decisió d'atacar, va donar temps a Marlborough d'unir les seves tropes a les d'Eugeni de Savoia, cosa que va dur a la derrota francesa d'[[Batalla d'Oudenaarde|Oudenaarde]],<ref name=WC>{{en}} [[Winston Churchill]], ''[http://books.google.cat/books?id=UPcmt0z2S5wC&pg=PA356&dq=Oudenarde+1708&hl=ca&ei=EpuNTKvCBM2KOOakgMQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CC8Q6AEwAQ#v=onepage&q=Oudenarde%201708&f=false Marlborough: his life and times]'', V.2, p.357-380</ref> seguida per la caiguda de [[Lilla]]; mentrestant, a Itàlia, els austríacs saquejaren la ciutat de [[Forlì]].
 
Se celebraren l'esposori de Carles i Elisabet Cristina el 23 d'abril de [[1708]] a [[Klosterneuburg]]{{sfn|León Sanz|2007|p=93}} i la reina recorregué els estats italians, reforçant la seva adhesió a la causa austriacista,{{sfn|León Sanz|2007|p=97}} arribant a [[Mataró]] el [[25 de juliol]],{{sfn|León Sanz|2007|p=102}} poc després de la victòria aliada a la batalla d'Oudenaarde, i instal·lant-se al palau de Jaume de Baró.{{sfn|León Sanz|2007|p=101}} L'[[1 d'agost]] de 1708 la parella es casà a l'església de [[Santa Maria del Mar]] de Barcelona.{{sfn|León Sanz|2007|p=109}} Els reis s'instal·laren al [[Palau Reial Nou]] de [[Barcelona]] amb la cort.{{sfn|Albertí|2006 (1964)|p=55}}
 
Després de les desfetes d'[[Oudenaarde]] i de Lilla, Lluís  XIV es va veure forçat a negociar; per això, va enviar el Marquès de Torcy, el seu ministre d'afers estrangers, a entrevistar-se amb els aliats a la Haia. El rei de França estava disposat a cedir totes les possessions espanyoles als aliats, conformant-se només amb el domini del [[Regne de les Dues Sicílies]]; estava disposat, fins i tot, a proporcionar diners per ajudar a foragitar Felip de Borbó dels regnes peninsulars. Tanmateix, els aliats intentaren imposar unes condicions més humiliants encara: obligar Lluís  XIV a dur les seves tropes a la península per destronar el seu net. El rei de França va rebutjar aquest tracte i continuà la lluita.
 
El [[1709]], després de tres intents d'invasió de França, Marlborough i Eugeni de Savoia aconseguiren avançar cap a París; a la [[Batalla de Malplaquet]], aquests dos generals aliats derrotaren les tropes del duc de Villars, però patiren moltes baixes en les seves tropes; després, els aliats prengueren [[Mons]], però no pogueren explotar la victòria, amb la qual cosa la invasió de França quedà aturada.
Segons el Tractat d'Utrecht, que va signar-se l'[[11 d'abril]] de [[1713]], es reconeixia com a rei d'Espanya Felip de Borbó, el qual, però, renunciava als seus drets successoris sobre França, tot i que a França hi hagué qui considerava il·legítima aquesta renúncia. Per altra banda, els dominis de la Corona espanyola quedaven reduïts a la península i Amèrica, perquè [[Felip V d'Espanya|Felip V]] va haver de cedir els [[Països Baixos espanyols]], [[Regne de les Dues Sicílies|Nàpols]], el [[ducat de Milà]] i el [[Regne de Sardenya]] a l'emperador Carles VI, així com [[Regne de les Dues Sicílies|Sicília]] i parts del Milanesat a [[Víctor Amadeu II de Savoia]], i [[Menorca]] i [[Gibraltar]] a Gran Bretanya. A més, va haver de garantir als britànics el monopoli del [[Esclavitud|tràfic d'esclaus]] a Amèrica durant trenta anys.<ref name="s1714"/>
 
Quant a França, no es va dur a terme cap dels projectes austríacs concebuts des de mitjan {{segle|XVII|s}} de fer retrocedir l'expansió francesa cap al Rin i els Països Baixos. Lluís  XIV va acceptar deixar de donar suport a les reivindicacions al tron britànic del pretendent [[Jaume Francesc Eduard Stuart]], fill de [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia]], i reconèixer com a legítima sobirana la reina [[Anna I d'Anglaterra|Anna]]. A l'Amèrica del Nord, Lluís  XIV va admetre la sobirania britànica sobre la [[Terra de Rupert]] i l'illa de [[Terranova]], com també va haver de cedir a Gran Bretanya [[Acàdia]] i l'illa caribenya de [[Saint Kitts]].
 
Als neerlandesos, se'ls va permetre conservar algunes places fortes als [[Països Baixos austríacs]] ([[Països Baixos espanyols|espanyols]] fins al [[1713]]), com també es quedaren amb una part de l'antic domini espanyol de [[Guelders]].
=== Període 1700-1705 ===
{{GSE-Corona Arago}}
La fi de la [[Guerra dels Segadors]] havia significat una retallada del poder de les institucions, car, després de la rendició de Barcelona a les tropes de [[Joan Josep d'Àustria]] el [[1652]], la corona havia assumit el control de la [[Insaculació]], és a dir, el procés mitjançant el qual s'elegien els consellers de les institucions. Per altra banda, si el [[1641]] les tensions entre [[Felip IV de Castella|la corona]] i les institucions havien dut [[Pau Claris]] a proclamar [[Lluís XIII de França]] [[comte de Barcelona]], cap a la fi del {{segle|XVII|s}} hi havia a Catalunya un fort sentiment antifrancès motivat pel record del [[Tractat dels Pirineus]] i dels intents de Lluís  XIV de completar el seu domini de Catalunya amb l'annexió del Principat, objectiu que no abandonà fins a la signatura del [[Tractat de Ryswick]] ([[1697]]), poc després que els francesos haguessin arribat a ocupar Barcelona. Durant el darrer terç del {{segle|XVII|s}}, al Principat de Catalunya havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors, els quals aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model d'[[Províncies Unides|Holanda]]. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, amb el qual Catalunya es recuperaria del període d'atonia i decadència que havia viscut des de la fi del segle XV. L'objectiu d'aquest sector, conegut com a regeneracionista, era usar les [[Constitucions catalanes|Constitucions]] i les tradicionals institucions catalanes (la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], les [[Corts Catalanes|Corts]], el [[Consell de Cent]]) per promoure una regeneració social i econòmica del país. Una persona representativa d'aquest corrent regeneracionista fou [[Narcís Feliu de la Penya]], autor del llibre ''Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas'', publicat el [[1683]].
 
Malgrat tot, en un principi, els regnes de la Corona d'Aragó van acceptar com a rei Felip de Borbó, qui, entre [[1701]] i [[1702]], celebrà Corts de Catalunya -les primeres des de [[1636]]- i jurà els furs i constitucions del Principat, i amb el nomenament de Carles III com a rei pels aliats es va llevar el [[1703]] a Catalunya els [[Regiment de dragons Pons|regiments de dragons Pons]] i [[Regiment de dragons Marimon|Marimon]], de [[Miquel Pons de Mendoza]] i [[Bernardí Marimon i de Corbera]].<ref>{{Ref-llibre|cognom=Andújar Castillo |nom=Francisco |títol=El Sonido del dinero: monarquía, ejército y venalidad en la España del siglo XVIII |url=http://books.google.cat/books?id=pqExAB7pncEC&pg=PA71&dq=regiment+ciutat+barcelona+1705&hl=ca&sa=X&ei=ss-PUbTMI-LY7AaKkIGIAQ&ved=0CDkQ6AEwAg#v=onepage&q=regiment%20ciutat%20barcelona%201705&f=false |llengua=castellà |editorial=Marcial Pons Historia |data=2004 |pàgines=73 |isbn=8495379902}}</ref> Ara bé, els sectors regeneracionistes, recelosos d'un príncep francès com ho era Felip de Borbó i desitjant recuperar la llibertat que havien tingut les institucions catalanes abans de [[1652]], van començar a veure el suport a la candidatura de Carles d'Àustria com el mitjà per assolir els seus objectius polítics.
Entre el [[9 d'agost]] i el [[5 d'octubre]] del [[1713]] s'inicià l'[[Expedició del Braç Militar]], encapçalada pel diputat militar [[Antoni de Berenguer]] i el general [[Rafael Nebot]], els quals trencaren el setge de Barcelona i aconseguiren desembarcar a [[Arenys de Mar|Arenys]] 300 genets i 300 fusellers amb l'objectiu de reorganitzar forces a l'interior del país; malgrat ser perseguits per 10.000 soldats borbònics organitzats en diferents columnes, i que arrasaven els pobles per on anaven passant, els expedicionaris acabaren reclutant uns 5.000 voluntaris, però els fou impossible organitzar una acció de socors a la ciutat. Tanmateix, aquest fracàs en l'intent d'atrapar Pòpuli entre dos focs consolidà la resistència a l'interior del país i reforçà la plaça de [[Cardona]].
 
Després de la signatura del [[Tractat de Rastatt]], que posà fi a la guerra entre França i Àustria, Lluís  XIV s'implicà en la lluita contra la resistència catalana, considerada ara com una pura i simple rebel·lió, la qual cosa permetia executar els resistents capturats, que no ja podien pretendre ser considerats presoners de guerra; a més, com a mesura intimidatòria, les tropes de les Dues Corones (Espanya i França) incendiaren pobles sencers tal com ho feren a [[Sallent]]; per altra banda, els objectius dels canons usats pel duc de Pòpuli contra Barcelona no eren pas les instal·lacions militars sinó la població civil, la qual hagué de refugiar-se a la platja de Sant Bertran, al peu de [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]], i a l'Arenal, a l'actual [[La Barceloneta|Barceloneta]]; llavors, el duc de Pòpuli arribà a demanar a l'almirall [[Jean Baptiste du Casse]], que comandava l'estol del bloqueig marítim a la ciutat, que des del mar es bombardegessin aquelles platges per tal d'obligar la població a entrar de nou a la ciutat. Ducasse respongué que en tota la seva carrera militar no s'havia trobat en una situació igual i que no cometria aquella brutalitat sense una ordre expressa de [[Lluís  XIV]].
 
Aquest clima de terror, però, va dur molta gent a sumar-se a la resistència, dirigida per [[Bac de Roda]], cap de voluntaris, [[Antoni Desvalls]], marquès de Poal, membre del Braç Militar, i el general [[Josep Moragues]], governador de Castellciutat. L'entrada a fons de França significà l'arribada de més soldats i armament per a ampliar el bloqueig marítim i terrestre de la ciutat i reforçar també les guarnicions de ciutats com [[Vic]], [[Manresa]], [[Martorell]], [[Mataró]], [[Ripoll]], [[Lleida]], [[Hostalric]], [[Vilafranca del Penedès|Vilafranca]], etc.
 
=== El duc de Berwick ===
El [[6 de juliol]] de [[1714]], el [[duc de Berwick]] substituí el [[Restayno Cantelmo Stuart|duc de Pòpuli]] com a comandant en cap de les forces que assetjaven Barcelona; amb el duc de Berwick venia també un fort contingent francès enviat per Lluís  XIV en ajuda de Felip V, en el qual hi havia soldats i comandaments que s'havien distingit durant la guerra en la lluita contra els aliats. A més a més, per controlar les revoltes populars de l'interior del país i protegir els espatlles dels assetjants Berwick amplià les forces d'ocupació, que s'elevava als 47.000. En total l'exèrcit borbònic arribava a l'extraordinària xifra de 86.000 efectius en un país que no arribava al mig milió d'habitants. Hi havia, si fa no fa, un soldat per família.
 
La carta de Felip V enviada a Berwick indica fins a quin punt interessava al monarca borbó la conquesta de la ciutat comtal:
<blockquote>''Debiendo prometerme muy en breve la rendición de la plaza de Barcelona, he juzgado conveniente advertiros de mis intenciones. Estos rebeldes como tales están y son incursos en el mayor rigor de la guerra. Cualquiera gracia que experimenten será un mero efecto de piedad y conmiseración, por lo cual, si arrepentidos de su error, recurrieren antes de abrir la trinchera, pidiendo misericordia, no se la concederéis prontamente, pero les oiréis, y haciéndoles presente su rebeldía, y cuán indignos son de misericordia, los esperanzaréis de ella, ofreciendo interponeros conmigo para que logren a lo menos sus vidas, exceptuando si se puede de esta gracia (que será sólo lo que ofreceréis y nada más) los cabos principales. Si no se dieren por entendidos y dejaren levantar tierra, y abrir brecha, ya en este caso no los oiréis más capitulación que la de rendirse a discreción. Y si todavía aun en este caso mantuvieren precitos y llegare el caso de asalto, ya en él no son dignos, como comprenderéis, de la menor piedad, y deben experimentar el último rigor de la guerra a que deben quedar sujetos cualesquiera oficiales españoles que se hallan dentro''</blockquote>
 
Tot i que Lluís  XIV era més partidari de la prudència, Felip V estava disposat convertir Catalunya en un cementiri. Alguns historiadors, com ara [[Josep Maria Torras i Ribé]], destaquen l'obsessió malaltissa que Felip V tingué contra Catalunya. Cartes com aquesta demostren la voluntat fèrria de Felip de sotmetre Catalunya i els catalans. La repressió posterior fou l'exemple així com l'incompliment dels acords de capitulació són l'exemple més gràfic de l'obsessió del monarca contra els territoris de la corona d'Aragó. Amb tot, Berwick es prengué al peu de la lletra les indicacions de Felip V i inicià un setge a tota regla, seguint el [[mètode Vauban]].
 
Finalment, Berwick decidí assaltar la ciutat el dia 12 d'agost, després d'haver patit unes 2.200 baixes en les feines d'ampliació, consolidació i excavació de les trinxeres; xifra espectacularment alta tenint en compte l'estat penós de les defenses i la fase en què es trobava el setge. Tot i que arribaren a controlar parcialment els dos baluards en una lluita molt aferrissada, Berwick tocà a retirada a causa de la dificultat d'entrar a la ciutat i les moltes baixes que estava provocant la lluita. La sagnia que significà aquell assalt per part dels borbònics feren repensar l'estratègia a Berwick, que planejà la conquesta per a l'endemà dels baluards de Santa Clara i el del Portal Nou amb la intenció d'anul·lar aquells punts avançats i poder afrontar un assalt amb més garanties. Així s'inicià la [[Batalla del Baluard de Santa Clara]] que s'allargà durant els dies 13 i 14 d'agost del 1714 amb un resultat favorable als catalans, que després d'una lluita demencial i moltes baixes repel·liren l'enemic davant de la incredulitat dels alts comandaments filipistes.
620.372

modificacions