Palau-Castell d'Alaquàs: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Història: referenciant |
→Història: referenciant |
||
Línia 20:
A diferència dels seus familiars que l'havien precedit, Fèlix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Alaquàs. Va morir el 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent als seus hereus els drets sobre el senyoriu d'Alaquàs que, d'aquesta manera, quedarà unit a la família italiana gestionant-la mitjançant administradors amb plens poders, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. El seu últim propietari noble va ser el Marquès de la Casta i de Manfredi, baró de [[Bolbait]], qui el va vendre al segle XIX. Aquesta alienació va ser feta a favor de particulars sense categoria senyorial. A partir d'aquí, el castell i totes les seues terres van estar subjectes a una sèrie de transformacions i aprofitaments que van anar en detriment del bon estat i conservació d'aquest edifici.<ref name=":1" />
A partir del [[segle XX]], la propietat del Castell va passar per diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Julio Giménez Llorca, qui va vendre el castell a Vicente Gil Roca, empresari que volia
La notícia de l'enderroc del castell va arribar al [[Centre de Cultura Valenciana]], entitat que va fer una crida en [[1918]] a tots els artistes, arquitectes i intel·lectuals valencians, animant-los a reproduir i recopilar directament d'aquest edifici, dibuixos, fotografies, plànols, dades i notícies, per tal d'ajuntar un material i treure a la llum per mitjà de la seua publicació, tot això per evitar l'enderrocament del castell. Aquesta crida va tenir una important resposta amb tota classe de materials gràfics i dades històriques, per la qual cosa es va poder realitzar en [[1921]] la publicació d'un petit llibre titulat "El Palau Senyorial d'Alaquàs", de [[José María Manuel Cortina Pérez|José Manuel Cortina Pérez]] i Vicente Ferrán Salvador en què es recull el primer estudi sobre l'edifici. Gràcies a les diferents protestes i gestions, com la de [[Marià Benlliure]] que, a través de la [[Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando]] de Madrid, s'aconseguí que el 26 d’abril [[Alfons XIII]] signara una Reial Ordre segons la qual l'edifici era declarat [[Monument Històric Artístic Nacional]] i es paralitzava el seu enderrocament.<ref name=":2" />
Línia 28:
Durant els primers anys del segle XX el palau fou propietat de Vicente Gil Roca. Aquest en morir el deixa en herència a la seua família en diferents particions, que progressivament va adquirint la família Lassala. En [[1922]] va ser llogat per Isabel González de Lassala, fins a l'any 1940 en què va ser adquirit en la seua totalitat per la mateixa família Lassala.<ref>{{Ref-web|url=https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q20103006ROSELLO.pdf|títol=En defensa del Castell d’Alaquàs:El patrimoni d’un poble (1918)|consulta=01 maig 2020|llengua=|editor=quaderns.alaquas.org|data=2010}}</ref>
El primer ajuntament democràtic l'abril del 1979, presidit per [[Albert Taberner]], inicià un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del castell com a espai públic, i es va exigir a la família Lassala un horari mínim d'obertura al públic i es plantejà ja la primera hipòtesi de compra per part de l'Ajuntament.<ref name=":3" />
[[Fitxer:Enteixinat de la sala Nova del castell d'Alaquàs.JPG|miniatura|Enteixinat de la sala Nova del Castell d'Alaquàs]]
El 1999, l'Ajuntament d'Alaquàs inicia les gestions necessàries per definir l'ús públic del Castell amb independència de la titularitat. En el ple de la corporació del [[13 de juny]] de [[2002]] es produeix l'aprovació de l'expropiació del castell i la sol·licitud a la [[Generalitat Valenciana]] de l'aprovació per a poder ocupar urgentment l'edifici. El Consell de la Generalitat dóna la seua aprovació el [[19 de novembre]]. Finalment [[3 de gener]] de 2003, amb el suport i l'aprovació de totes les administracions públiques, l'ajuntament aconsegueix l'ocupació del monument i després de segles de propietat privada, el monument passava a mans públiques.<ref name=":3">{{Ref-web|url=https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q20133305SENA.pdf|títol=L’expropiació del Castell d’Alaquàs: elprocés oficial i les negociacions secretes|consulta=01 maig 2020|llengua=|editor=quaderns.alaquas.org|data=2013|nom=Laura|cognom=Sena López}}</ref>
El [[28 de febrer]] de [[2003]] s'obriren al públic per primera vegada les portes del castell a tots els ciutadans i ciutadanes, duent-se a terme diferents activitats culturals com concerts o exposicions, entre altres activitats. La mostra que inaugurà la sèrie d'exposicions va ser “[[Picasso]] al Castell”, complementada amb una programació teatral i musical, com l'audició de l'[[Stradivarius]] el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat agermanada amb Alaquàs.<ref name=":1" />
Línia 41:
[[Fitxer:Palau dels Aguilar d'Alaquàs 14.jpg|miniatura|Portada del castell]]
[[Fitxer:Arcs de la galeria superior del pati del castell d'Alaquàs.JPG|miniatura|Galeria del pati]]
El castell s'assenta sobre un solar quadrat de 38,90 metres de costat, per tant la seua superfície és de 1.513 m². Disposa de pòrtic en forma de claustre i gran [[pati]] central, nucli de l'edifici. La porta principal, el sòcol i les quatre cantonades del castell s'han construït amb blocs de [[carreus]], de molt variable condició a la de la resta de l'edifici, la qual cosa fa sospitar que en la construcció es van aprofitar restes d'anteriors edificis que haurien estat situats sobre el mateix solar en què va ser aixecat l'actual castell. L'edifici consta de quatre plantes: el pis baix, l'entresòl, el pis principal i la quarta planta.<ref name=":0" />
=== El pis baix ===
[[Fitxer:Pati del castell d'Alaquàs, País Valencià.JPG|miniatura|Pati del castell|alt=|esquerra]]
Està en gran part per sota del nivell dels carrers perifèrics, constituint un semisoterrani on tenien emplaçament les [[Cavallerissa|cavallerisses]], [[Almàssera (molí)|
=== Entresòl ===
Linha 55 ⟶ 51:
=== Principal ===
A aquesta planta corresponen les dependències més nobles i importants del castell, a les quals únicament s'accedeix per la inacabada escala principal. Són de gran delicadesa els arcs ogivals i columnates que la integren a la galeria del pati. Trobem en aquesta planta l'accés a l'enreixada tribuna que sobre l'església parroquial té oberta el castell en el gruix del seu mur, testimoni del patronat que exercien els senyors d'Alaquàs sobre l'esmentada església. A la façana oest es troba la gran dependència, que bé va poder ser el menjador principal i la cuina, amb la seua enorme [[xemeneia]]. Finalment, en la façana est es troba l'accés al saló principal, el de major amplitud, l'altura del seu sostre arriba als 7,33 metres, està cobert per un ric i impressionant enteixinat. També podem contemplar rics enteixinats en les diferents dependències d'aquesta planta del castell.
=== Quarta planta ===
Destinada a graners i dependències per als servents, es troba en l'actualitat totalment desmantellada. Sobre aquesta quarta planta s'eleven les quatre torrasses emmerletades (una d'ells reconstruïda en l'actualitat), que flanquejant la imponent mola del castell arriben a l'alçada aproximada de 25 metres. Si escassos són les restes de [[serralleria]] que s'han pogut trobar, encara més escassos són els de ferreteria, però cal destacar els [[Penell|penells]], iguals en la seua traça i coronades per una creu, que segueixen en peus sobre els [[merlets]] de les seues torres. Aquest pis alberga importants restes de taulelleria ogival, mudèjar i renaixentista en els seus sòls, els quals testimonien l'existència d'alguna construcció anterior al castell i el llarg període que es va invertir en l'edificació d'aquest.
== Ruta de la Seda ==
| |||