|
| mapa = Carte division des empires.jpg
}}
El '''llatí vulgar''' ([[llatí clàssic]]: ''sermō vulgāris'') és la varietat del [[llatí]] parlada per la gent de l'[[Imperi Romà]], anomenatincloent-hi aixíels enseus oposició[[legionaris]]. alS'oposa a la [[llatí clàssic|llengua clàssica]] propipròpia de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. ElAl llatíllarg vulgarde la seva evolució, comla allengua oral va experimentar una creixent idiomadiferenciació dels soldatsdialectes; en aquest contexte, el terme «llatí vulgar» es refereix de manera genèrica a qualsevol varietat vernacle que es va parlar a les [[legionsprovíncies romanes]](sobretot occidentals) de l'imperi. Mentre que el llatí clàssic no va sobreviure, el vulgar va serseguir ladivergint marefins que, cap al {{segle|IX|s}}, en van sorgir les formes primerenques de les [[llengües romàniques]] modernes com ara el [[portuguès]], el [[francès]], l'[[italià]], el [[romanès]], el [[castellà]] i el [[català]].
'''Llatí vulgar''' (en [[llatí]], ''{{polytonic|sermo vulgaris}}'') és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del [[llatí]] que es van parlar a les províncies occidentals de l'[[Imperi Romà]]. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una ''llengua viva'', i va conduir cap al {{segle|IX|s}} a l'aparició de les formes primerenques del que avui anomenem llengües romàniques.
El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva [[pronunciació]],{{sfn|Alcover|2004|p=132}} el seu [[vocabulari]] i la seva [[gramàtica]].{{sfn|Martínez Gázquez|Puigvert Planagumà|1998|p=10}} Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de [[crioll]], una llengua barrejada.
== Què va ser el llatí vulgar? ==
El nom "«vulgar"» deriva de la paraula llatina ''[[wikt:vulgaris|vulgarisvulgāris]]'', que significava «comú», o «del poble». Per als qui estudien llatí, "«llatí vulgar"» té diversos significats:
* '''En Primerles ''':anàlisis designasincròniques, elfa llatíreferència parlata la '''parla de l'[[Imperi Romà]]'''. El llatí clàssic sempre va ser una llengua literària, en certa manera artificial; el llatí portat pels soldats romans a la [[Gàl·lia]] o la [[Dàcia]] es pot presumir que no va ser necessàriament el llatí de [[Ciceró]]. Per tant, sota aquesta definició, el llatí vulgar va ser una llengua parlada, que es va començar a escriure en llatí "tardà", l'estil del qual ja diferia significativament dels estàndards clàssics delspropis textos escrits elal primer [[segle]] de la nostra era.
* Des d'''un Segonpunt ''':de tambévist fadiacrònic, referènciael allatí vulgar és l'hipotètic '''ancestre de les [[llengües romàniques]]''', que no es pot estudiar directament més que per unes poques inscripcions. Aquesta llengua introduïaés el producte d'una gran sèrie de canvis en elal llatí, clàssic i va poder ser [[lingüística històrica|reconstruïda]] gràcies a les evidències subministrades per les llengües que se'n van derivar d'ella, les llengües vernacles romances.
* ''' Tercer ''': i ambEn un sentit encara més restringit, deel vegadesterme espot diu "llatí vulgar" adenotar l'hipotètic protoromanç deespecífic a les llengües romances '''occidentals:''', lesés a dir vernaclesaquells que esvan trobavensorgir al nord i a l'oest de l'[[Línia Massa-Senigallia|eix geogràfic la Spezia-RíminiSpezia–Rímini]], i ena la [[península Ibèrica]], i també a lales parla[[Illes romançBalears]] (molt poc testificada)i al nord-oest africà i(la enparla lesd'aquest [[illesúltim, Balears]]però, és molt poc testificada). Aquest criteri proposa que l'[[Idioma italià |italià]] sud-oriental, el [[romanès]] i el [[dàlmata]] es van desenvolupar per separat.
* ''' Quart ''': "llatí vulgar" s'usaFinalment, de vegades també peres referir-seconsidera com a lesllatí vulgar el conjunt d''''innovacions gramaticals en textos deel llatí tardà''', presents en fonts com ara la ''[[Peregrinatio Aetheriae]]'', text del {{segle|IV|s}} en el qual la monja [[Egèria (escriptora)|Egèria]] relata un viatge a Palestina i al mont Sinaí, o les obres de sant [[Gregori de Tours]]. Com que la documentació escritad'aquest en [[llatí]] vulgartipus és molt escassa, aquestesposseeix obres són deun gran valor per als [[filologia | filòlegsfilològic]],: principalmentde perquèvegades ens'hi ellestroben desviacions de vegadesla apareixennorma "errors"escrita del temps que evidencienpoden l'úsdonar parlatclarícies delsobre períodela enparla quècomú elja texthabitual esaleshores vaa escriurel'entorn social de l'autor.
Algunes obres literàries recullen registres diferents al [[llatí clàssic]]. Per exemple, pel fet que en les [[comèdia|comèides]] de [[Plaute]] i [[Terenci]] molts dels seus personatges eren esclaus, aquestes obres preserven alguns trets primerencs de llatí ''basilecte'',{{efn|Es dóna el nom de ''[[basilecte]]'' a la fase baixa d'una llengua natural necessàriament parlada (però no necessàriament escrita), respecte d'una manera consolidada d'aquesta parla amb una ortodòxia gramatical, que és l{{'}}''[[acrolecte]]''.}} tal com fan els homes lliures en el ''[[Satiricó]]'' de [[Petroni]].
{{Cita | Pro deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di in avant, in quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa... | col2 = Per l'amor de [[Déu]] i pel poble cristià i la nostra salvació comuna, des d'aquest dia en endavant, sempre que Déu em doni saviesa i poder, defensaré el meu germà Carles i l'ajudaré en qualsevol cosa….}}
Aquest llatí tardà, possiblement de Roma, sembla reflectir aquestes adquisicions, en mostrar el canvi que s'estava produint en aquesta zona i completament identificable amb Itàlia. Llavors, els [[textos]] del [[Dret Romà|dret romà]], tant els de [[Justinià I| Justinià]] com els de l'[[Església Catòlica]], van servir per ''congelar'' el llatí formal, unificat finalment pels copistes medievals i, des de llavors, separat del ja independent romanç vulgar. La llengua escrita va continuar existint com a [[llatí medieval]]. Els romanços vernacles van ser reconeguts com a llengües diferenciades, separades i van començar a desenvolupar normes i ortografies pròpies. Llavors, "«llatí vulgar"» va deixar de ser un paràmetre útil per identificar les diverses llengües romàniques.
Va ser en aquest moment quan el llatí vulgar es va convertir en un terme col·lectiu per designar un grup de dialectes derivats del llatí, amb característiques locals (no necessàriament comunes), que no constituïen una llengua, almenys en el sentit clàssic del terme. No obstant això, podria ser descrit com una cosa incipient, indefinida, que gradualment va anar cristal·litzant en les formes primerenques de cada llengua romanç, havent pres, com a el seu més remot ancestre, al [[llatí clàssic|llatí formal]]. El llatí vulgar va ser, per tant, un punt intermedi en l'evolució, no una font.
|
