A certs països, com l'[[Alemanya]], per raons d'[[ideologia]] pedagògica a la segona meitat del [[{{segle|XX]]|s}}, certs pèrits van preconitzar que calia respectar l'espontaneïtat dels nens i que la creativitat de l'expressió era més important que el domini de l'ortografia. Aquesta arribaria per si mateixa amb el temps. L'entrenament enutjós de l'ortografia arbitrària hauria sigut una cosa passada de moda. Estudis científics més recents van demostrar que això no és pas el cas i que, ans al contrari si s'espera massa temps abans de corregir el nen, els grafemes erronis es fixen al cervell. El desaprenentatge d'habituds encastades esdevé cada dia més difícil. L'adquisició de l'ortografia es compara a l'aprenentatge d'un instrument de música o d'un esport al qual és preferible d'aprendre els moviments correctes des de l'inici. La repetició i l'entrenament interminable, fins que el moviment es fa correctament semblen les úniques vies efectives.<ref>''Die Recht Schreip-Katerstrofe: Warum unsere Kinder nicht mehr richtig schreiben lernen {{de}}'', ''[[Der Spiegel]],'' 2013, número 25, pàgina 96 ss. (En català: ''La gatàstrofa de lort o crafia: per què els nostres nens ja no aprenen a escriure com cal)''</ref> La pedagogia moderna va desenvolupar moltes eines per tal d'amenitzar-lo.<ref>Vegeu-ne un exemple: Araceli Salas i Vallespir et alii, [http://www.caib.es/govern/archivo.do?id=1044927. «Pautes i estratègies per optimitzar el procés d’aprenentatge»], ''Protocols de detecció i actuació en dislèxia'', 2010, pàgina 12</ref> El que sí que no funciona és donar copets als dits o castigar el nen que fa un error en posar-li orelles d'ase al cap.<ref>[http://www.onderwijserfgoed.nl/content/met-de-plak-en-de-roe-0 «Met de plak en de roe: het wettelijk verbod op lijfstraffen»{{nl}}], ''De canon van het onderwijs'', Onderwijserfgoed, (en català: Amb la llença i l'assot: la prohibició dels càstigs corporals)</ref>
