Cenobitisme: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Plantilla
Línia 3:
Les paraules cenobita i cenobític deriven del [[llatí]] ''coenobium'', i aquest del grec κοινός (''koinós'', 'comú') i βίος (''bíos'', ''vida''), que significa vida comunitària. L'adjectiu grec és κοινοβιακόν (''koinobiakón''). Un grup de monjos vivint en comunitat s'anomena cenobi, en llatí ''cenobium'' (monestir).
 
S'accepta generalment que la versió organitzada del monacat cenobític cristià començà a Egipte durant el {{segle|IV|s}}. Els monjos cristians als segles anteriors eren usualment eremites, sobretot a l'Orient Mitjà. Això fou el més comú fins al declivi de la cristiandat a Síria a la darreria de l'Edat Mitjana. Tanmateix, aquesta forma de vida en solitari no satisfeia tots i la soledat i les dificultats, si no s'estava espiritualment preparat, podia portar a problemes mentals.<ref>{{ref-llibre|nom=C.H.|cognom=Lawrence|capítol=1. The Call of the Desert|títol=Medieval Monasticism|edició=3a ed|lloc=Toronto|editorial= Pearson Education Ltd|data= 2001|pàgina= 7|llengua= anglès}}</ref>
 
Per aquesta raó començaren a crear-se comunitats monàstiques organitzades perquè els monjos poguessin tenir suport en llur lluita espiritual. mentre que els monjos eremites tenien un element de socialització en trobar-se un cop a la setmana per orar conjuntament, els cenobites s'agrupaven per resar conjuntament de forma més regular.<ref>{{ref-publicació|nom =James E.|cognom= Goehring|article=Withdrawing from the Desert: Pachomius and the development of Village Monasticism in Upper Egypt|publicació=Harvard Theological Review|volum= 89|data =1996|pàgina=275|llengua= anglès}}</ref> Fins que [[Benet de Núrsia]] entre 534 i 550 va organitzar hi havia una trentena de regles escrites entre els segles {{Versaleta|iv}} i {{Versaleta|vi}} de les quals la Regula Magistri ({{segle|VI}}) és la més extensa i que s'assembla molt a la de Benet.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Anònim|nom=|títol=Regla del mestre|tradcutor=Ventura Sella|volum=(vol. I)|edició=|llengua=català, traduït del llatí|data=1994|editorial=Fundació Bernat Metge|lloc=Barcelona|pàgines=10, 92|isbn=9788472255821}}</ref> Els cenobites també socialitzaven més perquè els monestirs on vivien estaven localitzats sovint en un poble habitat o a prop. Per exemple, la versió de la vida de Sant Pacomi en dialecte bohaíric de la llengua copta assenyala que els monjos del monestir de Tabennisi construïren una església per als habitants de la vila propera, àdhuc «abans que en construïssin una per a ells mateixos».{{Sfn|Goehring|1996|p=282}} Això significa que els cenobites estaven en contacte amb altra gent mentre que els eremites no eren gaire sociables.