|
L'escriptura maia s'escrivia usualment en blocs organitzats en columnes de dos blocs d'ample, i es llegien de la següent forma:
[[Fitxer:maya_script_reading_direction.png|miniatura|esquerra|Ordre de lectura dels glifs maies. Posseeix analogia similar amb l'ordre d'escriptura de l'actualitat, com per exemple, en les columnes d'un [[Premsa|diari]].]]
Dins de cada bloc, els glifs eren disposats d'a dalt cap avall i d'esquerra a dreta, aparentment gairebé com els blocs sil·làbics de l'escriptura coreana ''[[Hangul]].'' No obstant això, en el cas del maia, cada bloc tendia a correspondre's amb una frase nominal o verbal tal com ''<nowiki/>'el seu tocat verd'.'' A més, els glifs de vegades eren abreujats o ''condensats'', on un element d'un glif substituiria part d'un altre. El condensament apareix en altres escriptures: Per exemple, en els manuscrits espanyols medievals la paraula ''de'' de vegades s'escrivia Ð (una D amb el traç central d'una I). Un exemple en anglès és la "i comercial" (en anglès ampersand) o et (&) que és una lligadura de la paraula "et" en francès normand. De vegades, en lloc de la configuració usual dels blocs, s'escrivien els glifs maies en línies o columnes senzilles, o en forma de 'L' o 'T'. Aquestes variacions apareixien més freqüentment quan s'adaptaven millor a l'àrea disponible per escriure.
Els glifs maies eren bàsicament logogràfics, és a dir, cada símbol representava un ens o concepte, com a "peix" o "jaguar". En general, els glifs utilitzats com a elements fonètics van ser a l'origen logogramas corresponents a paraules que en llenguatge parlat eren monosíl·labs, monosíl·labs que o bé acabaven en una vocal, o bé en una consonant feble com i, w, h o una [[Oclusiva glotal sorda|oclusiva glotal]] (so semblant al de la ''h'' en les interjeccions uh!, ah!, eh! del castellà).
Un exemple és l'evolució a glif fonètic del logograma 'aleta de peix' (en maia: Kah). Aquest glif, que pot aparèixer en dues representacions: podia ser el dibuix d'una aleta de peix, o també el d'un peix amb aletes prominents, es va convertir en la representació de la síl·laba "ca".
Aquests glifs fonètics sil·làbics que van sorgir d'aquesta forma tenien dues funcions bàsiques: d'una banda, servien com a complements fonètics per desambiguar logogramas amb més d'un significat (això va ocórrer també en l'escriptura egípcia), i, per un altre, s'usaven per escriure elements gramaticals que mancaven de logograma, tals com a inflexions dels verbs (en analogia amb el japonès modern). Per exemple, ''la'' veu bálam, jaguar, podia escriure's com un només logograma (ho representarem com ''BALAM'' en el que segueix, per comoditat), o podia matisar-se afegint-li logogramas fonètics, segons context (ba—BALAM, o també BALAM-—dt., o ba—BALAM—dt., on ba i dt. són glifs fonètics), o fins i tot podia escriure's de forma totalment fonètica, amb tres glifs (ba—la—dt.)
Els glifs fonètics representaven síl·labes simples obertes (formades per consonant+vocal o únicament vocal). No obstant això la fonotáctica maia és una mica més complicada. La majoria de paraules maies finalitzen en consonant, no en vocal, i també poden trobar-se seqüències de dues consonants enmig de la paraula, com en ''xolte’'' {{AFI|[ʃolteʔ]}} 'ceptre', que és CVCCVC. Quan aquestes consonants finals eren [[Consonant sonorant|sonantes]] (l, m, n) o [[Consonant glotal|glotales]] (h, ’) de vegades s'ometien en l'escriptura, però més freqüentment les consonants finals s'escrivien, la qual cosa significa que també apareixia una vocal extra. Aquesta era típicament una vocal "imitativa" que repetia la de la síl·laba anterior. Així, la paraula [kah] 'aleta de peix' s'escriuria ''ca-ha.'' No obstant això hi ha molts altres casos on s'usava una altra vocal final, i les seves regles ortogràfiques només s'han comprès parcialment. Heus aquí el que es comprèn actualment:
* Una síl·laba CVC s'escrivia ''CV-CV'' amb les dues vocals iguals: ''jo-po'' [yop] 'fulla'.
* Una síl·laba amb vocal llarga (CVVC) s'escrivia ''CV-Ci'', tret que la vocal llarga fos [i], en aquest cas s'escrivia Ci-Ca: ''ba-ki'' [baak] 'captiu', ''yi-tzi-na'' [yitziin] 'germà menor'.
* Un''a'' síl·laba amb vocal glotalizada (CV’C o CV’VC) s'escrivia amb una a final si la vocal era [i, ''o'', o], o amb una o final si la vocal era [a] o [i]: ''hu-na'' [hu’n] 'paper', ''ba-tz'o'' [ba’tz’] 'mico aullador'.
Una forma escrita més complexa és ''ha-o-bo ko-ko-no-dt.'' para [ha’o’b kokno’m] 'ells són els guardians'. (La durada i la glotalització de les vocals no sempre estaven indicades en paraules comunes com 'ells són'). Un conjunt mínim, sense traducció completa, és el següent:
: ''ba-ku'' [bak]
: ''ba-ki'' [baak]
== glifs emblema ==
Un "glif emblema" és un tipus de títol real. Està conformat per la paraula ajaw (un terme del maia clàssic per a "senyor", sense etimologia clara encara, però amb fonts colonials ben testificades) i un [[Toponímia|topònim]] que precedeix a la paraula ''ajaw'' i funciona com a adjectiu.<ref name="autogenerated4">Lacadena García-Gallo, A. y A. Ciudad Ruiz (1998). </ref> De vegades el títol està precedit per l'adjectiu ''k’uhul'' "sant" o "sagrat".
Per descomptat un glif d'emblema no és del tot "un glif", perquè es pot escriure amb qualsevol quantitat de signes sil·làbics i logogràfics i estan testificades diverses ortografies alternatives per a les paraules ''k’uhul'' i ''ajaw'', que formen la part invariante del títol. El terme "glif emblema" és simplement una reminiscència de l'època en què els [[Maianista|mayistas]] no podien interpretar satisfactòriament les inscripcions maies clàssiques i havien de conformar-se amb alguns apel·latius aïllant certs components estructurals recurrents en la narrativa escrita.
[[Fitxer:Tikalemblem.jpg|miniatura|glif d'emblema de Tikal o "Mutal", Estela del Museu de Tikal.]]
Aquest títol va ser identificat el 1958 per Heinrich Berlin, qui va encunyar el terme "glif emblema".<ref name="autogenerated2">Berlin, H. (1958). </ref> Berlin va notar que els "glifs emblema" constaven d'un signe principal de major grandària que els altres dos signes la lectura actual dels quals és ''k’uhul ajaw.'' Berlin també va notar que mentre els elements petits romanien relativament constants, el signe principal canviava entre un lloc i un altre. Berlin va proposar que els signes principals identificaven a ciutats individuals, a les seves dinasties reinantes o als territoris controlats per elles. Seguidament, Marcus va argumentar que els glifs d'emblema es referien a llocs arqueològics, disposats en una jerarquia de cinc nivells de distribució asimètrica.<ref name="autogenerated9">Marcus, J. (1976). </ref> La recerca de Marcus assumia que els glifs d'emblema estaven distribuïts en un patród'importacia relativa del lloc depenent de l'amplitud de la seva distribució, vagament desglossada com segueix: Centres regionals primaris (capitals) (Tikal, Calakmul, i altres ciutats supremes) eren generalment les primeres de la seva regió a adoptar un glif emblema. Els texts que es refereixen a altres centres regionals primaris apareixen en els texts d'aquestes "capitals", i existeixen dependències que utilitzen el glif del centre primari. Els ''centres secundaris'' (Altun Ha, Luubantuun, Xunantunich, i altres ciutats intermèdies) tenien els seus propis glifs però només eren esmentades rarament en els texts oposats al centre regional primari, mentre que repetidament esmenten el centre regional en els seus propis texts. Els ''centres terciaris'' (pobles) no tenien glifs propis, però sí texts que esmenten els centres primaris i potser ocasionalment els centres secundaris. A aquests seguien els ''llogarets'' sense glifs emblema ni texts que esmentin els centres majors, i els caserius amb mínima evidència de texts.<ref name="autogenerated8">Marcus, J. (1973) Territorial Organization of the Lowland Classic maia. </ref> Aquest model va estar irrefutado per més d'una dècada fins que Mathew i Juteson, van argumentar una vegada més que els glifs emblema eren els títols de governants maies amb certa associació geogràfica.<ref>Véase Mathews (1991)</ref>
El debat sobre la naturalesa dels glifs emblema va sofrir un nou gir amb la monografia de Stuart and Houston.<ref name="autogenerated6">Stuart, D. and S. D. Houston (1994). </ref> Els autors van demostrar convincentment que hi havia quantitats de topònims pròpiament dits, alguns reals, altres mitològics, esmentats en les inscripcions. Uns d'aquests topònims apareixien també en els "glifs emblema", alguns van ser testificats en els "títols d'origen" (similars als gentilicis), però uns altres no estaven totalment inclosos en títols personals. A més, els autors van ressaltar els casos en els quals els "títols d'origen" i els "glifs emblema" no se superposaven, recolzant-se en una recerca anterior de Houston.<ref name="autogenerated5">Houston (1993; in particular, pp.97–101).</ref> Houston va notar que l'establiment i difusió de la dinastia originada en Tikal a la regió de Petexbatun va ser acompanyada per la proliferació de governants que usaven el "glif emblema" de Tikal posant ascendència política i dinàstica sobre els centres de govern de l'època.<ref>Fuente: A.Tokovinine(2006)People from a place: re-interpreting Classic maia "Emblem Glyphs". </ref>
== Història ==
[[Fitxer:Detalle_del_Códice_Maya_de_Dresden.jpg|miniatura|Detall del Còdex maia de Dresden. Reproducció moderna.]]
Fins fa poc es creia que els maies havien adoptat la seva escriptura de l'olmeca o de la [[Escriptura epi-olmeca|epi-olmeca.]] No obstant això, recents descobriments han portat l'origen de l'escriptura maia diversos segles enrere, i sembla possible que els maies hagin estat els que van inventar l'escriptura en Mesoamérica.<ref name="autogenerated3">See Saturno, ''et al.'' (2006).</ref>
El coneixement del sistema d'escriptura maia va continuar en els inicis de l'època colonial i segons referències, alguns dels primers sacerdots espanyols que van anar a [[Estat de Yucatán|Yucatán]] van aprendre la seva escriptura. El pare [[Diego de Landa]], primer bisbe de Mèrida, va escriure «Relació de coses del Yucatán» durant la conquesta espanyola. El Pare Landa va escriure que estava orgullós d'haver cremat una gran quantitat de llibres indígenes, manuscrits i símbols redactats en escriptura maia, després que veiés que molts indígenes continuaven amb les seves creences que ell considerava sacrílegas o bàrbares. El pare Landa va redactar la seva crònica per deixar constància del seu zel en la conversió dels nadius d'Amèrica però com, al mateix temps, va deixar constància d'informacions etnogràfiques valuoses i descripcions exactes de l'escriptura dels maies, es van poder rescatar de l'oblit molts dades que van servir, centenars d'anys després, per ajudar a interpretar aquesta escriptura. Els jeroglífics reproduïts pel bisbe de Mèrida de les obres cremades pels conqueridors cristians eren exactament els mateixos que J.L. Stephen havia trobat en els monuments històrics de la selva als territoris del sud quan va descobrir [[Copán (lloc arqueològic)|Copen]] el 17 de novembre de 1839. Això va servir per transcriure els calendaris jeroglífics maies i els càlculs del temps que realitzaven els maies. El llibre de Landa va ser descobert a la Biblioteca Real de Madrid el 1869 per [[Charles Étienne Brasseur de Bourbourg|Brasseur de Bourgbourg]] i va permetre realitzar noves hipòtesis pel que fa a l'escriptura maia.<ref>{{ref-llibre|cognom= Ivanoff|nom= Pierre|títol= Civilizaciones maia y azteca|any= 1972|editorial = Mas-Ivars editores, Valencia|pàgines= 10}}</ref>
Gràcies al fet que Landa va registrar un glossari de sons maies i símbols relacionats - Landa va deduir el que va creure era el "alfabet" maia, conegut com l'alfabet de Landa, després desvirtuat com a il·lògic, el seu llibre posteriorment es va convertir en un recurs clau en el desxiframent de l'escriptura maia. La dificultat en el desxiframent radicava que no hi havia correspondència unívoca entre l'alfabet espanyol i els caràcters maies, i els noms de les lletres de l'alfabet no tenien significat per l'escrigui maia que va assistir a Landa en la seva recerca, de manera que demanant Landa que escrivís, per exemple, "L" (ela): i-li (l'escrigui va deure entendre en paraules del seu propi idioma), i va codificar el resultat com la "lletra L".
Landa també es va ocupar de crear una ortografia en alfabet llatí per a la llengua maia yucateca. Aquesta va ser la primera ortografia sobre les llengües maies, que són unes trenta.
== Desxiframent ==
El desxiframent de l'escriptura va ser un procés llarg i laboriós. Els investigadors del segle XIX i començament del XX es van encarregar de desxifrar els [[Numeració maia|numerals maies]] i passatges de texts relacionats amb l'astronomia i el [[calendari maia]], però la comprensió de la resta va estar més enllà de l'abast dels acadèmics. [[Iuri Knorozov|Yuri Knorozov]] va exercir un paper principal en el desxiframent de l'escriptura maia.<ref name="autogenerated10">[http://www.britannica.com/eb/article-9001728/Yury-Valentinovich-Knorozov Yuri Knorosov] at Britannica</ref> El 1952 ell va publicar un document titulat "Drevniaia Pis’mennost’ Tsentral’noi Amerika" ("Antiga escriptura de Centreamèrica") on argumentava que l'anomenat "alfabet de Landa" contingut en el manuscrit del bisbe [[Diego de Landa]] "[[Relación de las cosas de Yucatán|Relació de les coses de Yucatán]]" es componia de [[Sil·labari|síl·labes]] més que de símbols [[Alfabet|alfabètics.]] Més tard va millorar la seva tècnica de desxiframent en la seva monografia de 1963 "''The Writing of the maia Indians''" ("L'escriptura dels indígenes maies") i va publicar traduccions de manuscrits maies en la seva obra de 1975 "maia Hieroglyphic manuscripts" ("Manuscrits jeroglífics maies").<ref name="autogenerated7">[https://archive.is/20120710142409/mesoamerica.narod.ru/knorozov.html Yuri Knorosov] (en ruso)</ref> En la dècada de 1960 els progressos van revelar els registres dinàstics dels governants maies. Des d'inicis de la dècada de 1980 s'ha demostrat que la major part dels símbols anteriorment desconeguts formen un [[sil·labari]] i des de llavors l'avanç en la interpretació de l'escriptura maia es va accelerar.
Pel que sembla els maies haurien heretat alguns elements, i potser la base completa, del seu antic sistema d'escriptura a partir dels [[Civilització olmeca|olmecas]], el qual hauria estat modificat significativament i després expandit pels maies en el període preclàssic.<ref name="autogenerated1">Schele and Friedel (1990), Soustelle (1984).</ref> Els texts d'aquest període són menys nombrosos i menys comprensibles per als arqueòlegs que els texts posteriors. (No obstant això, l'escriptura ístmica o epi-olmeca va ser considerada alguna vegada com un possible ancestre directe de l'escriptura maia, ara la hi considera diversos segles més recent, i en canvi podria ser descendent). Altres cultures mesoamericanas relacionades i properes del mateix període serien també hereves de l'escriptura olmeca, i haurien desenvolupat sistemes paral·lels que compartien atributs claus (com el [[sistema de numeració]] vigesimal representat per punts i barres). No obstant això, es creu generalment que els maies van desenvolupar l'únic sistema d'escriptura complet en [[Mesoamèrica|Mesoamérica]], sent l'única civilització de la seva regió que comptava amb un sistema d'escriptura complet, capaç d'escriure qualsevol existent en el llenguatge parlat; a diferència dels sistemes emprats - per exemple - per la cultura [[Civilització asteca|Mexica]], que empraven un sistema basat en el principi del rebus.
== Altres troballes ==
|
