Gentil (Canigó): diferència entre les revisions

 

==El personatge dins del context de l'obra==

Gentil és un cavaller del {{segle|XI|s}}, fill del [[comte Tallaferro]] i nebot del comte [[Guifré II de Cerdanya|Guifré de Cerdanya]]. De molt jove s'enamorà de la pastora [[Griselda (Canigó)|Griselda]], amor que el seu pare li prohibí quan va descobrir-lo a l'aplec de l'[[Sant Martí del Canigó|ermita de Sant Martí del Canigó]]. Com que els àrabs assetjaven el país, els comtes marxaren a combatre'ls i deixaren Gentil, que recentment havia estat armat [[cavaller]], en un punt de vigilància, però l'enamorat, sota el record de [[Griselda (Canigó)|Griselda]], desertà i, a cavall, emprengué un viatge fantàstic, que el menà a un prat on un rotlle de [[fades]] encerclava Flordeneu, una fada que havia adoptat l'aparença de [[Griselda (Canigó)|Griselda]] per subjugar-lo. Tot i que ell s'hi resistí, la fada se l'endugué al seu palau i, després, feren plegats un viatge per l'imperi d'ella, durant el qual descobriren i admiraren el [[Rosselló]]. Mentrestant els cristians havien estat derrotats i Tallaferro, empresonat, però Guifré, vençut, descobrí la festa que vivia el desertor i, irat, l'estimbà muntanya avall: Gentil quedà mort a la plana del [[Cadí]], a prop del refugi on Flordeneu l'esperava. Els cristians, que havien perdut una batalla, acabaren guanyant la guerra i recuperant els presoners. Quan l'[[abat Oliba]] i els monjos de [[Monestir de Santa Maria de Ripoll|Ripoll]] acudiren a celebrar cristianament la victòria, Tallaferro advertí l'absència del seu fill, el cos del qual fou descobert per l'escuder del mateix Gentil. Quan Tallaferro preguntà qui l'havia mort i Guifré confessà el seu crim, l'[[abat Oliba]] va intervenir per a evitar la venjança de Tallaferro: el perdó cristià reconcilià ambdós germans i l'enterrament de Gentil, presidit per l'abat Oliba, esdevingué signe de pacificació. Com a expiació, Guifré féu construir el monestir de [[Sant Martí del Canigó]] i es reclogué en una cel·la excavada en la roca i situada entre la capella i el sepulcre de Gentil: des d'aquella solitud sentí sovint el crit de [[Griselda (Canigó)|Griselda]] que cercava en va el seu enamorat. Guifré demanà, encara, que per a completar la seua expiació s'erigís una creu al cim des d'on havia estimbat Gentil: els monjons la hi pujaren, mentre s'apagaven els cants de les fades i s'imposaven altres veus (com la dels monjos) que recordaren Tallaferro i Gentil; la d'Oliba, que, profètic, entrellucà la figura de [[Jaume el Conqueridor|Jaume I]], i la d'un cor final, que constatà el naixement d'una pàtria.<ref name="Faulí, Josep, [[1995]]."> Faulí, Josep, [[1995]]. ''Diccionari de catalans de ficció''. [[Barcelona]]: [[La Campana (editorial)|Ed. La Campana]]. 192 pàgines. {{ISBN|8488791070}}. Pàg. 76.</ref>

 

==Significat del personatge en l'obra==

Gentil representa en un sol personatge l'[[heroi]] i l'[[antiheroi]], el guerrer que no acompleix cap gesta de guerra, l'enamorat que veu frustrar-se l'amor. En la seua duplicitat típicament romàntica i la seua vaguetat típicament verdagueriana, és el símbol de l'existència de [[Jacint Verdaguer i Santaló|Verdaguer]], partida entre el somni i la realitat, entre el món de les seues aspiracions reprimides i el món dels seus deures interioritzats. Gentil és "l'aguiló tendre" revestit de bellesa tant com d'innocència, a qui "les filles de la terra" porten a la perdició en una aventura iniciàtica que acaba en la mort prematura, però que el fixa per sempre en la seua bellesa ideal i en l'ajustament de les seues forces interiors oposades. Si Flordeneu no té cap profunditat humana, perquè és irreal, Gentil (personatge entre personatges històrics) resta un projecte, un principi truncat. No s'enfronta amb els comtes per l'interdicte del seu amor per [[Griselda (Canigó)|Griselda]], sinó que se'n va en cerca d'un [[talismà]] que li resolgui el conflicte amb la màgia. Sembla un personatge amb secret, com si el poeta es resistís a revelar-ne la clau. [[Jacint Verdaguer i Santaló|Verdaguer]] no assigna al seu heroi cap gesta guerrera ni d'amant i li dóna la lira de poeta. Amb el Cant de Gentil, o sigui amb la poesia, es completa la figura d'un cavaller Gentil transformat en poeta. Com en un cant del destí, s'hi expressa la quinta essència de l'ambigüitat del personatge Gentil / Verdaguer i tanmateix també hi batega la fondària de la ferida de l'absolut: "El cor de l'home és una mar, / tot l'univers no l’ompliria."<ref>[http://www.enciclopedia.cat/EC-DLC-500396.xml Diccionari enciclopèdic de la literatura catalana] {{ca}}</ref>

 

== Referències ==

<div style="font-size:85%">

{{Referències}}