Edat mitjana: diferència entre les revisions

L'[[alta edat mitjana]] es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'[[Imperi Romà d'Orient]] allargà l'ensulsiada de l'[[Imperi Romà d'Occident]] mentre l'[[islam]] s'estengué fins a [[Hispània]]. Entre els segles VIII i X, l'Europa [[cristianisme|cristiana]] consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de ''[[feudalisme]]'', marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la [[noblesa]] i el [[clergat]]; l'[[autarquia]] econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de [[vassallatge]] quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de [[vassall]]; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el [[serf]]); i una societat [[teocràcia|teocràtica]], en què la idea de [[Déu]] omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el [[llatí]] com a llengua de cultura i d'intercanvi.

 

 

En aquest llarg període de mil anys, hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes en tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una [[burgesia]] que, amb el temps, desenvoluparien el [[capitalisme]].<ref name="Hilton">Hilton, Rodney (ed., artículos de Maurice Dobb, Karl Polanyi, R. H. Tawney, Paul Sweezy, Kohachiro Takahashi, Christopher Hill, Georges Lefebvre, Giuliano Procacci, Eric Hobsbawm y John Merrington). ''La transición del feudalismo al capitalismo''. Barcelona: Crítica. 1977 {{ISBN|84-7423-017-9}}. </ref> També sorgiren formes polítiques noves: el [[califat]] islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina ([[pontificat]] i el [[Sacre Imperi Romà Germànic|Sacre Imperi]]), l'[[Imperi Romà d'Orient]] i els regnes [[eslaus]] integrats en la [[cristiandat oriental]]; i en menor escala, tota mena de [[Ciutat estat|ciutats Estat]], des de les petites [[ciutat imperial lliure|ciutats imperials lliures]] fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims ([[República de Venècia]]); i les monarquies feudals que, transformades en un model de [[monarquia autoritària]], prefiguren l'[[Estat]] modern.

L'Església occidental no se sostragué a la feudalització. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s'integraren dins la jerarquia feudal. Així, la presa de possessió del càrrec d'[[abat]] o de [[bisbe]] esdevingué un acte de [[vassall]]atge envers el monarca, que incloïa servir-lo amb les armes.

 

 

D'altra banda, el [[1027]], l'Església, sota el guiatge de l'[[abat Oliba]], a la petita ciutat de [[Toluges]], al [[Rosselló]], intentà suavitzar i limitar l'abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de ''Pau i Treva de Déu'', que limitaven quines persones havien d'estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits. La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l'any. L'objectiu era protegir els pagesos, disminuir-ne la mortaldat i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s'estengué per tot Europa.<ref>Albert i Corp, Esteve. ''L'obra social i política de l'abat Oliba''. Barcelona: Dalmau, 1966.</ref> Igualment, l'Església promogué l'esperit de [[croada]], o lluita contra els infidels, per canalitzar l'agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

==== Urbanització ====

{{AP|Ciutat medieval|gremi}}

 

Un paper crucial, el tingueren els jueus, artesans i prestadors que gaudien de millors coneixements i d'una xarxa internacional de suport; prestaven a tipus d'interès que el papat prohibia als préstecs entre cristians, de manera que els banquers jueus mitjançaven, fins i tot, en préstecs entre cristians.

 

 

Molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia política. Aquest fou el cas de les ''communes'' del nord del [[Regne de França]] o de [[Flandes]] ([[Amiens]], [[Sant Quintí]], [[Gant]]…), de les ''signorie'' italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la [[lliga Hanseàtica]]). D'altres restaren sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure ([[Barcelona]], [[París]], [[Le Mans]]…). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urbà que monopolitzà el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenació del [[1258]], el rei [[Jaume I]] establí la creació d'una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de [[Barcelona]]: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El [[1339]], els escons del [[Consell de Cent]] de Barcelona es repartiren entre 72 «ciutadans honrats» (mà major), 15 representants de la mà mitjana (dels quals, 8 mercaders, 5 notaris i 2 apotecaris) i 12 menestrals (mà menor).<ref>Claramunt, Salvador: «Les institucions de govern», dins de la ''Història de Catalunya''. Barcelona, Salvat, 1974</ref>