Bandolerisme als Països Catalans: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Errada corregida Etiquetes: Edita des de mòbil edició a través de l'aplicació mòbil Android app edit |
Es desfà la revisió 23574591 de 93.176.147.252 (Discussió) Etiqueta: Desfés |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Joan Sala i Ferrer, Serrallonga.jpg|miniatura|Serrallonga en un gravat romàntic idealitzat del {{segle|XIX}}]]
El fenomen del '''[[bandolerisme]]''' va tenir una importància singular en les societats mediterrànies. La seva presència és constant a [[Catalunya]], [[País Valencià]] i [[Illes Balears]]. Però generalment el terme bandolerisme s'ha utilitzat a [[casa]] nostra per denominar un fenomen amb característiques particulars que es va donar sobretot entre la fi del {{segle|XV}} i la fi del {{versaleta|xvii}}. Aquest bandolerisme barroc o d'època moderna no era obra de simples lladres sinó que es configurava en diverses xarxes de relacions personals, que es justificaven en els costums feudals i el dret medieval (per exemple les pràctiques del [[deseiximent]] o de l'[[auxilium]]) però que també eren conseqüència dels canvis econòmics i socials de la nova era. Els bandolers no tenien per què ser lladres de camins, molts eren persones mobilitzades pel noble a qui pertanyien per tal de fer la guerra al seu enemic (el nyerro [[Perot Rocaguinarda]], el [[Canamunt i Canavall|canamunt]] [[Llorenç Coll]]…) i a vegades eren els mateixos senyors empobrits de la baixa noblesa que optaven per aquest mode de vida ([[Jaume Ruiz de Castellblanch]]…). De totes maneres sovint la convergència de factors és difícil de destriar ([[Joan Sala i Ferrer|Joan
Molt poc a veure tenia amb els tipus de bandolerisme que es van donar després, els segles {{versaleta|xviii}} i {{versaleta|xix}}. Després de la Guerra de Successió encara subsistien algunes quadrilles, que en més d'una ocasió eren formades per guerrillers resistents de la Guerra de Successió ([[Rotget]] a Mallorca, [[Carrasclet]] al Principat…). Però en la societat de la [[Nova Planta]] el bandidatge aviat va passar a ser un simple fenomen conseqüència de la misèria ([[Jaume el Barbut]]…). Al {{segle|XIX}} aquest bandolerisme sovint es va configurar com una reacció guerrillera d'alguns personatges tradicionalistes i/o carlins ([[Panxa-ampla]], [[Josep Agramunt]], [[Narcís Abrés]]…).
|