Ampliadora: diferència entre les revisions

Les ampliadores diürnes, també anomenades càmeres solars, van començar a utilitzar-se a final de la dècada del 1850. El [[sistema òptic]] era semblant al d'un [[projector de diapositives]]. Una lent de condensació, de la mida d'un [[negatiu]], s'il·luminava gràcies a la llum directa originària del sol. La imatge, llavors, s'enviava per una segona lent sobre un cavallet al qual s'havia subjectat un paper a l'albúmina. El tipus més popular de càmera solar era el contingut en una caixa a prova de llum; podia ser col·locada a l'exterior, normalment sobre el sostre de l'estudi. L'exposició durava hores i, fins i tot, dies, motiu pel qual, els aprenents es limitaven a mantenir l'aparell orientat cap al sol.

S'arribaren a reproduir retrats de <<mida natural>> amb una superfície aproximada d'1,80 x 3 m. Però aquestes ampliacions tenien un gran inconvenient, aquell referent a la mala qualitat. Aquest problema s'havia de solucionar sotmetent les imatges a grans retocs o correccions.

Els fotògrafs trien el temps d'exposició. La lent està ajustada a la seva obertura de treball. Les lents d'ampliació tenen un rang òptim d'obertures que produeixen una imatge nítida d'extrem a extrem, que és 3 f/ menys que l'obertura máxima de la lent. Per una lent d'ampliació amb una obertura màxima de f/ 2.8, l'obertura òptima seria f/ 8.

L'ampliadora permet imprimir les imatges a una mida diferent que el negatiu o la transparència. Sense aquest sistema, només era possible imprimir les fotografies per contacte; les imatges grans requerien negatius molt grans i això volia dir que es necessitaven també càmeres molt grans.