Antoni Rubió i Lluch: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 7:
| pares = [[Joaquim Rubió i Ors]] i Elisenda Lluch
}}
'''Antoni Rubió i Lluch''' ([[Valladolid]], [[24 de juliol]] de [[1856]] - [[Barcelona]], [[9 de juny]] de [[1937]])<ref>{{ref-publicació|cognom=Redacció LV|títol=Cataluña esta de luto|publicació=La Vanguardia|data=10-6-2014|pàgines=pàg. 1|url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1937/06/10/pagina-1/33123163/pdf.html?search=Antonio%20Rubio%20y%20Lluch|consulta=30 octubre 2014|llengua=castellà}}</ref> fou un [[historiador]] i [[intel·lectual]] [[catalans|català]], fill del poeta [[Joaquim Rubió i Ors]] i d'Elisea Lluch i Garriga germana del cardenal [[Joaquim Lluch i Garriga]].
== Biografia ==
Línia 14:
El 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la [[Universitat de Barcelona]] i el 1885 fou nomenat catedràtic de literatura general a la [[universitat d'Oviedo]], però aviat fou traslladat a la de Barcelona. El 1889 fou nomenat membre numerari de l'[[Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona]].<ref>Albert Balcells, [http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000050%5C00000036.pdf "Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l'Institut d’Estudis Catalans."], sèrie ''Semblances biogràfiques,'' n°48, [[Barcelona]], [[Institut d'Estudis Catalans|IEC]], 2008, 52 pàgines, {{ISBN|978-84-7283-986-1}}</ref>
Des del 1904 fou un dels impulsors dels [[Estudis Universitaris Catalans]], on hi ensenyà literatura catalana i fomentà en els seus deixebles l'interès per la recerca. El [[1906]] fou vicepresident del [[Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana]]. El 1907 presidí els [[Jocs Florals]] de Barcelona, i ingressà a l'[[Institut d'Estudis Catalans]], del que poc després en fou nomenat el seu primer president.
Interessat per la cultura grega, traduí al català i al castellà [[Anacreont]] i autors contemporanis seus com [[Dimítrios Vikelas]], [[Geòrgios Viziïnós]], [[Argyris Eftaliotis]], [[Georgios Drosinis]] i [[Dionísios Solomós]]. També reuní nombrosa documentació sobre la presència medieval catalana al [[Ducat d'Atenes]] i [[Neopàtria]]. Fou defensor de les aspiracions territorials gregues sobre [[Creta]], i el 1897 inspirat per [[Enric Prat de la Riba]] i en nom de les institucions de la vida civil catalanes, va escriure un manifest d'adhesió a la causa grega. Com a reconeixement, fou nomenat cònsol honorari de [[Grècia]] a Barcelona durant vint anys, rebé la condecoració de Cavaller de l'Ordre del Salvador i formà part, com a membre d'honor, de la principal institució científica i cultural d'aquell país, la [[Societat Filològica Parnassos]].
| |||