Dámaso Alonso va néixer a Madrid i va passar la seva infantesa a [[La Felguera]] ([[Principat d'Astúries]]). Va estudiar a Madrid amb els jesuïtes de Chamartín. És un dels integrants de l'anomenada [[Generación del 27]], tot i que també se'l sol enquadrar dins la primera generació de la postguerra. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va formar al [[Centro de Estudios Históricos]] dirigit per [[Ramón Menéndez Pidal]] yi va prendre part activa en les activitats de la [[Residencia de Estudiantes]] dirigida pel [[Krausismo|krausista]] [[Alberto Jiménez Fraud]]. Allí conegué [[Federico García Lorca]], [[Luis Buñuel]], [[Pepín Bello]] i [[Salvador Dalí]]; també coneixerà durant les vacances de 1917 qui serà el seu gran amic, [[Vicente Aleixandre]], amb el quequi conviurà a l'Espanya franquista. Va col·laborar a la ''Revista de Occidente'' i a ''Los Cuatro Vientos'', i va reivindicar la segona etapa, la [[Culteranismo|culterana]], de la poesia de [[Luis de Góngora]], elaborant, a fi d'explicar-la, una gran teoria de l'expressió poètica denominada [[Estilística]]. Va fer una edició crítica de ''[[Las Soledades]]'' (1927) de l'esmentat poeta, acompanyada d'una paràfrasi explicativa d'aquesta. Més tard, publicaria altres edicions i estudis sobre l'autor barroc. Fou professor a Oxford durant dos anys i després fou catedràtic de la Universitat de València i posteriorment de Filologia romànica a la Universitat de Madrid. Precisament, en aquesta última, va formar, entre d'altres, [[Fernando Lázaro Carreter]]. El 1959 fou elegit membre de la [[Real Academia de la Historia]]. També va rebre el Premio Cervantes l'any 1978. Va morir, víctima d'un infart, l'any 1990.
