Dámaso Alonso: diferència entre les revisions

Se sol classificar com a poesia pura, inspirada en el gran [[Juan Ramón Jiménez]] el seu llibre ''Poemas puros, poemillas de la ciudad'' (1924). A partir del 1939, el gran cop que va suposar la [[Guerra Civil]] i la postguerra el van commoure profundament i publica la seva obra més important, ''[[Hijos de la ira]]'' (1944; segona edició corregida i augmentada l'any 1946) onen la qual, inspirant-se en el procediment estilístic del paral·lelisme progressiu present en la poesíapoesia bíblica dels salms penitencials i en la filosofia [[Existencialismo|existencialista]] de postguerra, expressa una visió esquinçada i ombrívola de la condició humana, usant llargs versicles i un llenguatge violent que fins i tot dóna cabuda a un lèxic vulgar i malsonant. Acusa, maleeix i protesta el grotesc espectacle del món, immers aleshores en una terrible guerra global.

Varen seguir aquesta obra cabdal, que inaugura i inspira l'anomenada [[Poesía desarraigada]] (juntament a ''Sombra del paraíso'' del seu amic [[Vicente Aleixandre]]), ''Hombre y Dios'' (1955) i ''Oscura noticia'' (1959), dos llibres lírics de ''poesia desarrelada'' d'una molt personal religiositat. El títol de l'últim procedeix de [[San Juan de la Cruz]]: «''La notícia que te infunde Dios, es oscura''». Es deixa notar una empremta existencialista i és visible la influència de [[James Joyce]], la novel·la del qual, ''Retrato del artista adolescente'', havia traduït Alonso sota l'anagramàtic pseudònim de ''Alfonso Donado'', l'any 1926. En la línia d'aquesta temàtica religiosa, la seva l'última obra que escriu és ''Duda y amor sobre el Ser Supremo'' (1985).