Ciències polítiques: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 389:
==== Medieval ====
 
A l'Edat Mitjana occidental la ciència política com a disciplina no existix. Però això no vol pas dir que no s'hi practicara política. Època de fanatisme religiós, a Europa com al Llevant, la religió impregna les polítiques i el sistema polític. Les preocupacions generals de la població són més aviat espirituals malgrat que el poder les acompanya d'ideologia política.
A l'Edat Mitjana occidental la ciència política com a objecte no hi existix. No debades, el pensament "polític" es troba alimentat per un cert nombre de paradigmes. La religió i les controvèrsies que se li associen seria un dels exemples. El feudalisme i les seues efolucions en seria un altre, d'exemple. Amb independència de l'espai considerat, el rei o l'emperador són les figures centrals del poder delegat per Déu i del qual emana la legitimat del poder. Aquesta figura és constantment posada en qüestió per la figura papal i es construeix a ròssec amb una exigència progressiva de la reivindicació de preeminència sobirana sobre la resta de prínceps, fet que pot portar a una desaparició momentània i d'una submissió a través de les fragmentacions que s'imposen al segle XIV.{{CN}}
 
A Europa, concretament, l'emperador i rei és la figura central des d'on vira tot el sistema. El règim de feudalitat posava en lloc unes dinàmiques tripartides i fragmentàries del poder que això no obstant reforçaren mirades molt polítiques. El poder feia servir els monestirs com a lloc de desenvolupament intel·lectual i els monjos foren doncs els encarregats de portar a terme la política dels reialmes europeus. L'Església catòlica utilitza de la unió entre estat i religió per garantir-se el control polític del poder per la qual cosa les ciències polítiques no ixen dels monestirs.
 
Cadascuna de les intencionalitats de l'Església catòlica sobre el poder són presentades en forma de preocupacions pràctiques. Es generava d'aquesta manera conflictes polítics recolzats per l'escolàstica que prenia moltes obres aristotèliques per assentar les seues justificacions. Així la reflexió política girava al voltant de la sobirania de l'estat i la seua separació o no de l'anomenada Jerusalem Terrestre. Reflexió visible en l'anomenada ''Querella de les investidures'' que afectà tímidament algunes parts d'Europa, però intensament el Sacre Imperi Romà.
 
L'agustianisme, en oposició al tomisme, impregnat d'aristotelisme, marcà el període. La síntesi escolàstica influencia aleshores tots els debats a l'Europa cristiana. Durant segles servixen de fonament filosòfic a tota discussió sobre la natura dels poders. Déu és el pretext de tot, tal com en deixa constància obres destacades però impregnades de fanatisme religiós, com ara les de Joan de Salisbury, Alexandre d'Hales o Sant Bonaventura. Autors com en Policraticus, en canvi, aborden la qüestió de la responsabilitat dels reis vers els súbdits tot i que la proposa seguix donant rellevància al predomini de Déu sobre la vida humana. Bonaventura, per la seua banda, mira de conciliar l'origen suposat diví dels reis amb el sistema electiu estamental de l'Edat Mitjana. Aleshores denunciava els perills d'un sistema polític hereditari i insistia en la idea que els caps elegits són generalment millors.<ref>[https://books.google.fr/books?id=PtQKrvN7ZWMC&pg=PA31&lpg=PA31&dq=Bonaventure+%22origine+divine+de+l%27autorit%C3%A9%22&source=bl&ots=CzOpebskfK&sig=3B6LjjIyskAmNSSN0fcJygreVRI&hl=fr&sa=X&ei=4VxVU-28M-bZ0QXDtYGoCw&ved=0CDAQ6AEwAA#v=onepage&q=Bonaventure%20%22origine%20divine%20de%20l'autorit%C3%A9%22&f=false E. Cattin, L. Jaffro, E. Petit, ''Figures du théologico-politique'', Librairie philosophique J. Vrin, 1999]</ref>
 
Excepció en la matèria, el filòsof català Ramon Llull, intel·lectual i poliglota, figura respectada actualment a les lletres occitanes i catalanes, presenta a l'''Artificium electionis personarum'' i a ''De arte electionis'', descripcions del sistema de vot que prefiguren les redescobertes il·lustrades del segle XVIII. Nogaret, finalment, es presentà com un jurista precos al servi del rei francès i que qüestionava la no separació entre església i estat.
 
Vers el final de l'Edat Mitjana en Marsili de Pàdua, filòsof, metge, teòleg i escriptor nord italià, distingix per primer cop la moral religiosa i la moral política, de forma que posa les bases per una interpretació no teològica de la política. L'Edat Mitjana acaba doncs amb un pensament diferent d'eixe amb què havia començat. Les ciències polítiques seguixen sense conformar una disciplina a part i la problemàtica política ha girat sempre en la mateixa òrbita, però el pensament ha patit certa evolució en aquest aspecte.
 
==== Renaixement ====