Història del papat: diferència entre les revisions

El pontificat de [[Pius XI]] va estar marcat per una gran activitat diplomàtica i per la ingent publicació d'importants documents, sovint en forma d'[[encíclica]]. En qüestions diplomàtiques, Pius va tenir el suport primer de [[Pietro Gasparri]] i, a partir de 1930, d'[[Eugenio Pacelli]]. L'obra mestre de Gasparini va ser el [[Tractat del Laterà]] (1929), negociat pel Vaticà per [[Francesco Pacelli]].{{efn|De get, el primer gest de Pius XI com a papa va ser donar la benedicció ''[[urbi et orbi]]'' des del balcó de la plaça de Sant Pere, quelcom que no succeïa des de feia 52 anys {{sfn|Duffy|1998|p=255}}}} No obstant això, el [[Itàlia feixista|govern feixista]] i el papa sovint estaven en desacord pel que feia a les restriccions de les activitats dels joves: això culminà en una dura carta papal (''[[Non abbiamo bisogno]]'', de 1931), argumentant la possibilitat de ser [[feixisme|feixista]] i catòlic. Les relacions entre Mussolini i la Santa Seu van ser molt fredes a partir d'aquell moment.<ref name="{{sfn|Duffy 258">Duffy |1998, |p. =258</ref>}}

Malgrat això, Pius XI se sentia inclinat cap a la [[dreta política|dreta]]: odiava i temia el [[comunisme]], i autoritari ell mateix per naturalesa, no veia cap mal especial en un fort lideratge i valorava l'èmfasi feixista en la família i la disciplina social.<ref name="{{sfn|Duffy 260">Duffy |1998, |p. =260</ref>}}

Però en el transcurs del seu darrer any de vida, no deixà dubte del seu repudi absolut de les tiranies de dretes tant a Alemanya com a Itàlia.<ref name="{{sfn|Duffy 261">Duffy |1998, |p. =261</ref>}}

El Tractat del Laterà incloïa un tractat polític, que creava l'estat de la [[Ciutat del Vaticà]] i li garantia la sobirania i la independència plena per part de la [[Santa Seu]]. El Papapapa havia de romandre [[neutralitat|neutral]] en les [[relacions internacionals]] i abstenir-se de fer de mitjancer en una controvèrsia, a no ser que fos específicament reclamat per totes les parts. El concordat establia el catolicisme com la religió d'Itàlia. I l'acord financer va ser acceptat com a final de les reclamacions de la Santa Seu contra Itàlia, que provenien de la pèrdua del [[poder temporal]] el [[1870]].{{efn|El nou estat vaticà aconseguí la seva pròpia oficina de [[correus]] i la seva pròpia emissora de ràdio, el reconeixement del dret canònic amb el dret d'Estat, el control dels matrimonis catòlics per part de l'Església, l'ensenyament de la doctrina catòlica a les escoles públiques (amb la col·locació de crucifixos a les aules) i una compensació de 1.750 milions de [[lira italiana|lires]], 1.000 milions en forma d'accions de l'Estat.{{sfn|Duffy|1998|p=258}}}}

Pius XI amplià la preocupació de Benet XV per les missions, publicant l'encíclica ''[[Rerum Ecclesiae]]'' sobre les missions, consagrant aquell mateix any els sis primers bisbes nadius xinesos i un any després, un de japonès.{{efn| En el moment del seu ascens al papat no hi havia ni una sola diòcesi missionera regida per un bisbe indígena. El 1939 n'havia 40, el nombre de sacerdots nadius s'havia triplicat arribant a més de 7.000, s'havien creat 200 vicariats i prefectures apostòliques a territoris de missió i la missionologia era matèria establerta d'estudi i investigació dels principals centres educatius de Roma.{{sfn|Duffy|1998|p=257}}}} En un període de creixent nacionalisme, l'Església realitzà un procés espectacular d'internacionalització.<ref name="{{sfn|Duffy 257">Duffy |1998, |p. =257</ref>}}

[[Fitxer:Ven Pope Pius XII of Rome 1939-1958.jpg|miniatura|El [[Papapapa Pius XII]]]]

El caràcter autoritari de Pius XI havia marginat el [[Sacre Col·legi]] com organisme, a més que no celebrà cap [[consistori]]; de manera que cap dels cardenals no italians no coneixia més que un grapat dels seus col·legues, però tots coneixien a Eugenio Pacelli, el qual seria escollit el [[conclave de 1939|primer dia de conclave]] i regnaria amb el nom de [[Pius XII]] .<ref name="{{sfn|Duffy 263">Duffy |1998, |p. =263</ref>}}

Quan [[Campanya de Polònia|Alemanya envaí Polònia]] l'1 de setembre de 1939, el Vaticà [[La Ciutat del Vaticà durant la Segona Guerra Mundial|es declarà neutral]] per evitar quedar immers en el conflicte, així com per evitar l'ocupació per l'exèrcit italià. El fet que hagués estat nunci a Alemanya durant molt de temps, el seu amor vers la llengua i la cultura alemanyes i, en definitiva, les seves simpaties tant progermanes com proitalianes feren que els Aliats sospitessin d'ell.<ref name="{{sfn|Duffy |1998|p=263"/>}} En el transcurs de la guerra s'esforçà per situar-se en un bàndol o altre, per promoure la pau sempre que era possible. Però en totes les seves accions s'amagà una indecisió cada cop més vacil·lant que semblava paralitzar l'acció.<ref name="{{sfn|Duffy |1998|p=263"/>}} [[Pius XII i l'Holocaust|Aquest fet]] se centrà en la qüestió del [[Holocaust|genocidi nazi contra els jueus]]. Si bé dedicà grans sumes de diners per rescatar jueus, ordenant obrir les cases religioses romanes per a que es refugiessin allà,{{efn|Uns 5.000 jueus s'hi refugiaren allà i al Vaticà; i el propi [[rabí en cap]] de Roma, Israel Anton Zoller, un cop acabada la guerra, es convertí al catolicisme prenent el nom baptismal d'[[Eugenio Zolli|Eugeni]].{{sfn|Duffy|1998|p=264}}}} mai no realitzà una condemna enèrgica.<ref name="{{sfn|Duffy 264">Duffy |1998, |p. =264</ref>}}{{efn| A la salutació de Nadal de 1942 cedí a les pressions i inclogué el que considerava era una condemna clara i taxant del genocidi, en la que deia que "calia tornar a posar la societat sota el govern de Déu. Era un deure contret [...] "amb els centenars de milers de persones innocents mortes o condemnades a una lenta extinció, de vegades simplement a causa de la seva raça o dels seus ancentres" Mussolini i Ribbentrop es mostraren molt enfadats davant del discurs, afirmant que el papa havia abandonat qualsevol pretensió de neutralitat. Als Aliats i a diversos membres del mateix Vaticà els semblà un missatge feble, oblicu i en clau, quan el que exigia l'horrible realitat era quelcom molt més directe i contundent.{{sfn|Duffy|1998|p=264}}}} Quan el 1944 l'[[heer|exèrcit alemany]] ocupà Roma, Hitler proclamà que respectaria la neutralitat vaticana. Malgrat això, diversos incidents, com l'ajut als aviadors aliats abatuts, estigueren prop de causar que [[Tercer Reich|Alemanya]] envaís el Vaticà. [[Alliberament de Roma|Roma va ser alliberada]] pels [[Aliats de la Segona Guerra Mundial|Aliats]] després de diversos mesos d'ocupació.

Durant de la guerra s'inicià un procés de renovació teològica, especialment entre els dominics i els jesuïtes, que es distanciava de la comprensió rígidament jeràrquica de l'Església heretada del Vaticà I i que accentuaven el caràcter espiritual de l'Església en comptes de la seva estructura institucional.<ref name="{{sfn|Duffy 265">Duffy |1998, |p. =265</ref>}} Si bé entre 1943 i 1947 Pius XII publicà 3 encícliques teològiques que contribuïen a obrir noves vies per a la teologia, el fet era que es tractava d'un home molt conservador, que publicaria una nova encíclica el 1950 on prevenia de les perilloses tendències de la nova teologia, arribant a demanar als bisbes i als superiors dels ordes que impedissin la difusió de les noves idees, amb diversos teòlegs veient-se silenciats.<ref name="{{sfn|Duffy 266">Duffy |1998, |p. =266</ref>}}

Vivia reclòs al Vaticà, estudiant enciclopèdies i monografies buscant temes sobre els que pronunciar-se, envoltat d'assessors ultraconservador, enmig d'una sufocant exaltació pietosa i exacerbada per l'hipocondria, en un paper d'oracle de Déu amb discursos o sermons pràcticament diaris.<ref name="{{sfn|Duffy 268">Duffy |1998, |p. =268</ref>}}

[[Fitxer:261-John XXIII.png|miniatura|150px|El [[Papapapa Joan XXIII]]]]

Després del llarg pontificat de Pius XII, els cardenals buscaren un papa de transició, per tal que uns anys d'inactivitat donarien temps a l'Església per recuperar-se abans d'escollir un home jove que fixés l'agenda d'activitats de l'Església. [[conclave de 1958|L'escollit]] va ser el [[patriarcat de Venècia|patriarca de Venècia]], Angelo Roncalli, de 77 anys, que prengué el nom de [[Joan XXIII]] (1958-1963). Els càlculs humans poques vegades han estat tan equivocats.<ref name{{sfn|Duffy|1998|p="Duffy 268"/>}}

La seva primera encíclica, ''[[Mater et Magistra]]'', acabà amb la desconfiança vaticana vers el [[comunisme]], acollint favorablement l'aparició de l'anomenat "[[estat del benestar]]" i insistint en que les nacions riques ajudessin les pobres; mentre que la darrera, ''[[Pacem in Terris]]'', no estava dirigida als bisbes, sinó "a tots els homes de bona voluntat".<ref name="{{sfn|Duffy 270">Duffy |1998, |p. =270</ref>}}

La insistència de les forces dins de l'Església favorables a la innovació teològica i a una reforma energètica esdevingueren evidents en el [[Concili Vaticà II]], convocat pel [[papa Joan XXIII]] quan tot just havien passat tres mesos d'ençà de la seva elecció,<ref name="{{sfn|Duffy |1998|p=270"/>}} i trobà expressió especialment en els decrets sobre l'[[ecumenisme]], la [[llibertat religiosa]], la [[litúrgia cristiana|litúrgia]] i la naturalesa de l'Església. Segons Joan, havia arribat l'hora de l{{'}}''aggiornamento'', la posada al dia de l'Església.<ref>{{sfn|Duffy |1998, |p. =271</ref>}} Gràcies a la seva insistència, el concili no va ser en contra del món modern: calia que fos un concili pastoral que obrís l'Església; tot i a que els funcionaris vaticans fessin tot el possible per obstruir els preparatius. L'ambivalència d'alguns d'aquests decrets, però, així com la confusió disciplinària i la dissensió doctrinal seguiren el final del concili, portant nous desafiaments per a l'autoritat papal.

[[Fitxer:262 - Paolo VI.png|miniatura|El [[Papapapa Pau VI]]]]

El [[Papapapa Pau VI]] (1963-1978) continuà els esforços de Joan XXIII i el Concili. Va mantenir els contactes amb les esglésies [[protestants]] i [[església ortodoxa|ortodoxes]], així com els intents de Joan XXIII en fer moviments discrets vers assolir una acomodació discreta amb els règims comunistes de l'[[Bloc de l'Est|Europa Oriental]], una política que va ser possible en les èpoques de [[Nikita Kruschov|Kruschov]] i [[Leonid Brèjnev|Brèjnev]]. Pau també reorganitzà la [[Cúria pontifícia|cúria]] i parlà decididament sobre la pau i la justícia social.

El Papapapa Pau VI hagué d'enfrontar-se a les crítiques durant tot el seu papat, tant des dels tradicionalistes com dels liberals, per mantenir una posició intermèdia durant el [[Concili Vaticà II|Vaticà II]] i durant el transcurs de la implementació de les seves conclusions després.<ref>Graham, Paul VI, A Great Pontificate, Brescia, November 7, 1983, 75</ref> La seva passió per la pau durant la [[Guerra de Vietnam]] no va ser entesa per tots. La tasca urgent de superar la pobresa al món i començar un desenvolupament real el magisteri papal resultà parcialment negligit per part dels influents i dels rics. En el magisteri bàsic de l'Església, aquest papa era constant. En el desè aniversari d{{'}}''[[Humanae Vitae]]'', va reconfirmar fortament els seus ensenyaments.<ref name="Graham, 76">Graham, 76</ref> En el seu estil i metodologia, va ser un deixeble de Pius XII, a qui va respectar profundament.<ref name="Graham 76">Graham 76.</ref> Va patir els atacs del seu predecessor pels seves presumptes silencis, sabent de l'associació personal amb l'anterior papa, amb les seves preocupacions reals i la compassió de Pius XII.<ref name="Graham 76"/> Al papa Pau VI no se li atribueix la cultura enciclopèdica de Pius XII, ni la seva memòria fenomenal, el seu increïble regal per a les llengües, el seu estil brillant escrivint,<ref>Pallenberg, Inside the Vatican, 107,</ref> ni el carisma ni l'amor desbordant, el sentit de humor i calidesa humana de Joan XXIII. Es va fer càrrec de la reforma inacabada d'aquests dos papes, que va portar diligentment amb gran humilitat i sentit comú i sense molta fanfàrria a la conclusió.<ref name="Graham, 76"/> En fer-ho, Pau VI es va veure seguint els passos de l'[[Pau de Tars|apòstol Pau]], tret en diverses direccions com sant Pau, que sempre deia: "em sento atret a dos costats alhora, perquè la creu sempre es divideix".<ref>Guitton, 159</ref>

Els bisbes van acordar que el papa exercia una autoritat suprema sobre l'Església, però definia la "col·legialitat", el que significava que tots els bisbes comparteixen aquesta autoritat. Els [[bisbe diocesà|bisbes locals]] tenen la mateixa autoritat com a successors dels apòstols i com a membres d’una organització més gran, l’Església fundada per Jesucrist i confiada als [[apòstols]]. El papa serveix com a símbol de la unitat i té una autoritat addicional per garantir la continuïtat d'aquesta unitat. Durant el Concili Vaticà II, els bisbes catòlics van retirar una mica les declaracions que podrien enfadar els cristians d'altres religions.<ref>Peter Heblethwaite, Paul VI</ref> El cardenal [[Augustin Bea]], president de la Secretaria de la Unitat Cristiana, sempre va tenir el ple suport del Papapapa Pau VI en els seus intents de garantir que el llenguatge del Concili fos amable i obert a les sensibilitats de les esglésies protestants i ortodoxes, a les quals havia convidat a totes les sessions a petició del Papapapa Joan XXIII . Bea també va estar fortament implicat en el passatge de ''[[Nostra aetate]]'', que regula la relació de l'Església amb la [[judaisme|fe jueva]] i els membres d'altres religions<ref>October 28, d'octubre de 1965</ref>

L'establiment de [[conferència episcopal|conferències nacionals de bisbes]] tendia a erosionar l'autoritat papal fins a cert punt, i l'encíclica ''[[Humanae Vitae]]'' (1968) del Papapapa Pau VI, que reafirmava la prohibició del control artificial de la natalitat, es trobà amb evasió i desafiament als Estats Units i a l'Europa occidental, però ben acollida a Amèrica del Sud, a l'est i al sud d’Europa.<ref>Veure [[Humanae Vitae]]</ref>

Es va convertir en el primer papa a [[Visites pastorals del Papapapa Pau VI|visitar els cinc continents]].<ref name="Josef Schmitz van Vorst, 68">Josef Schmitz van Vorst, 68</ref> Pau VI va continuar sistemàticament i va completar els esforços dels seus predecessors, per convertir l'Església eurocèntrica en una Església per al món sencer, [[Consistoris de Pau VI|creant cardenals]] dels cinc continents, integrant els bisbes de tots els continents al seu govern i en els sínodes que va convocar. El seu [[Motu proprio]] ''Pro Comperto Sane'' del 6 d'agost de 1967 va obrir la Cúria Romana als bisbes del món. Fins llavors, només els cardenals podien ser els principals membres de la Cúria.<ref name="Josef Schmitz van Vorst, 68"/>

[[Fitxer:264-John Paul II.png|miniatura|El [[Papapapa Joan Pau II]]]]

Amb l'[[Conclave d'octubre de 1978|ascens]] del Papapapa [[Joan Pau II]] (1978-2005) després de la misteriosa mort del Papapapa [[Joan Pau I]] (que només va sobreviure com a papa durant 33 dies), l'Església va tenir, per primera vegada des del papa [[Adrià VI]] al segle XVI, un papa no italià.<ref> {{sfn|Duffy |1998, |p.=282}} 282</ref>Joan Pau II ha estat acreditat amb ajudar a enderrocar el [[comunisme]] a l'Europa de l'Est, instigant el que equivalia a una revolució pacífica en la seva [[Polònia]] natal, amb un recolzament tant moral com econòmic.<ref name="{{sfn|Duffy 283">Duffy |1998, |p. =283</ref>}} [[Lech Wałęsa]], un dels diversos fundadors del moviment obrer ''[[Solidarność]]'', que finalment va derrocar el comunisme, va atribuir a Joan Pau un coratge per aixecar-se.{{efn|"El papa començà aquesta cadena de fets que portaren al final del comunisme", va afirmar Wałęsa. "Abans del seu pontificat, el món estava dividit en blocs. Ningú no sabia com acabar amb el comunisme. Ell simplement va dir: "No tingueu por, canvieu la imatge d'aquesta terra"" }}L'últim premier soviètic [[Mikhaïl Gorbatxov]] va reconèixer públicament el paper de Joan Pau II en la caiguda del comunisme.{{efn|"El que succeí a l'Europa de l'Est durant aquests darrers anys no hauria estat possible sense la presència d'aquest papa sense el seu gran paper polític que ha jugat a l'escena mundial." {{sfn|citat a La Stampa| 3 de març de 1992).}}}} El propi papa va declarar després de la caiguda del comunisme que "s'ha demostrat que la pretensió de construir un món sense Déu és una il·lusió" (Praga, 21 d'abril de 1990).

Al llarg pontificat de Joan Pau se li atribueix la creació d’una sensació d’estabilitat i, fins i tot, d’identitat per a l'església catòlica després d’anys de preguntes i cerques.<ref>George Weigel, Witness to Hope, biography of Pope John Paul II</ref> El seu magisteri va ser ferm i indubtable en qüestions que semblaven estar en dubte sota el seu predecessor, incloent l'ordenació de les dones, la [[teologia de l'alliberament]] i el celibat sacerdotal.<ref>Redemptor Hominis Orinatio 'Sacercotalis</ref> Va frenar virtualment la laïcització liberal de la política dels sacerdots problemàtics del Papapapa Pau VI,<ref>Peter Hebblethwaite, Paul VI New York, 1993</ref> que, sense voler dir, va poder haver contribuït a problemes als Estats Units.<ref>AccordingD'acord toa somealguns criticscrítics likecom Hans Küng ina hisla 2008seva autobiographyautobiografia del 2008</ref> El seu estil autoritari era una reminiscència del Papapapa Pius XII,<ref name="{{sfn|Duffy |1998|p=283"/>}} l'ensenyament del qual repetia amb les seves pròpies paraules, com la identitat de l'església catòlica amb el cos de Crist i les seves condemnes del "capitalisme": [[laïcitat]], [[indiferentisme]], [[consumisme]] hedonista, [[materialisme]] pràctic i també [[ateisme]] formal.<ref>Veure ''[[Anni sacri]]''</ref>

El seu pensament, profund i marcadament conservador, en la seva primera encíclica, ''[[Redemptor Hominis]]'', llançà una crida als teòlegs per a que tinguessin una "estreta col·laboració amb el [[Magisteri de l'Església Catòlica|Magisteri]], presagiant un control papal més estricte sobre la llibertat teològica al sí de l'Església.<ref name="{{sfn|Duffy |1998|p=283"/>}}{{efn|"Les seves intervencions arribarien a l'extrem d'imposar un [[General superior de la Companyia de Jesús|Superior General]] als [[jesuïtes]], provocant una carta de protesta del teòleg jesuïta [[Karl Rahner]]. {{sfn|Duffy|281998|p=282}}}}

Curiosament, tot i que defensor de doctrines profundament antipopulars, tals com el [[control de la natalitat]], va ser el papa més populista de la història, realitzant més de [[Viatges apostòlics de Joan Pau II|80 gires internacionals]] i {{sfn|Duffy|1998|p=289}} visitant 129 països,{{sfn|Maxwell-Stuart|2006|p=234}}

En els seus darrers anys, es convertí en un home més proper al successor de [[Pius IX]], [[Pius X]] o [[Pius XII]], que no pas de [[Joan XXIII]] o [[Pau VI]].<ref name{{sfn|Duffy|1998|p="Duffy 283"/>}}

[[Fitxer:Paolo fuori leMura fc35.jpg|miniatura|Els papes [[Papapapa Francesc|Francesc]] i [[Benet XVI]].]]

L'11 de febrer de 2013, el Papapapa Benet XVI va anunciar que presentaria la seva dimissió el 28 de febrer de 2013, menys de tres setmanes més tard. El 13 de març de 2013, el cardenal [[Argentina|argentí]] Jorge Mario Bergoglio va ser triat per al pontificat (el primer papa jesuïta i el primer papa originari de les Amèriques) adoptant el [[nom papal]] de [[papa Francesc|Francesc]]. Aquest inicià una reforma de l'Església en les seves formes i missatge per tal de fer-la més oberta<ref>{{ref-web|url= https://www.religiondigital.org/vaticano/Papa-mundanidad-maquillaje-Iglesi-cristianos-iglesia-religion-odio-persecucion_0_2232076772.html|títol= El Papa denuncia la mundanidad, "la cultura de lo efímero, del maquillaje, del usar y tirar", que odia a la Iglesia y mata a los cristianos |editor= Religión digital |data= 16 de maig de 2020 |consulta=17 de maig de 2020}} </ref>, davant l'oposició d'un 30% del clergat i el laïcat institucionalitzat (en moviments conservadors com l'Opus Dei, els kikos, els Cavallers de Colón o els Legionaris de Crist), els quals volen torpedinar les reformes empreses.<ref>{{ref-web|url= https://www.eldiario.es/sociedad/tercio-obispos-Papa-Francisco-reformas_0_1027497650.html|títol=Tres de cada diez curas y obispos del mundo, en contra del Papa Francisco y sus reformas |editor= eldiario.es |data= 15 de maig de 2020 |consulta=17 de maig de 2020}} </ref>