Viquipèdia

Història del papat: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Línia 1:
[[Fitxer:Gesupietrochiave.jpg|miniatura|D'acord amb la doctrina catòlica, els papes són els successors de [[Simó Pere|Sant Pere]].]]
La '''història del papat''', el càrrec ocupat pel [[Papapapa]] com a cap de l'[[Església catòlica romana]], d'acord amb la [[doctrina catòlica]], s'estén des de l'època de [[Simó Pere]] fins a l'actualitat.
 
Durant l'inici dels temps de l'Església, els bisbes de Roma gaudien de [[poder temporal]] [[bisbes de Roma sota Constantí I|fins a l'època de Constantí]]. Després de la [[caiguda de l'Imperi Romà d'Occident|caiguda de Roma]] vers el [[476]], el papat va quedar sota la influència dels governants temporals de la [[península Itàlica]]; aquests períodes són coneguts com els papats [[Papatpapat ostrogot|ostrogot]], [[papat bizantí|bizantí]] i [[Papatpapat franc|franc]]. Durant el temps, el papat consolidà les seves reclamacions territorials per a una part de la península que es conegué com els [[Estats pontificis]]. Finalment, el paper dels sobirans veïns va serfou substituït per poderoses famílies romanes durant el ''[[saeculum obscurum|sæculum obscurum]]'', l'era dels [[Crescentii]] i el [[Papatpapat tusculà]].
 
[[Història del papat (1048-1257)|Entre 1048 i 1257]] el papat experimentà un conflicte cada cop major amb els caps i esglésies del [[Sacre Imperi Romanogermànic]] i l'[[Imperi Romà d'Orient]]. El conflicte amb el darrer culminà amb el [[Gran Cisma d'Orient]], dividint l'Església Occidental i l'[[Cristianisme oriental|Església Oriental]]. Entre 1257 i 1377 el Papa, tot i ser el [[bisbat de Roma|bisbe de Roma]], residí a les ciutats de [[papat de Viterbo|Viterbo]], [[papat d'Orvieto|Orvieto]] i [[papat de Perusa|Perusa]]; i finalment a [[Papes d'Avinyó|Avinyó]]. El retorn dels papes a Roma després del papat d'Avinyó va serfou seguit pel [[Cisma d'Occident]], la divisió de l'Església occidental entre dos i, en algun moment, tres Papes que es consideraven legítims.
 
El [[Papatpapat renaixentista]] és conegut pel seu patronatge artístic i arquitectònic, per la seva intromissió en els poders polítics europeus, i pels desafiaments teològics a l'autoritat papal. Després de l'esclat de la [[Reforma Protestant]], el [[Papatpapat Reformista]] i el Papat barroc dirigiren l'Església catòlica a través de la [[Contrareforma]]. Els [[El papat durant l'era de les Revolucions|papes durant l'època de la Revolució]] van contemplar la major expropiació de poder de tota la història de l'Església, durant la [[Revolució francesa]] i en totes aquelles que la seguiren per tota Europa. La [[Qüestió romana]], que cuejava des de la [[unificació italiana]], resultà en la pèrdua dels Estats Pontificis i la creació de la [[Ciutat del Vaticà]].
 
== Durant l'Imperi Romà ==
Línia 13:
[[Fitxer:14-St.Victor I.jpg|miniatura|El [[papa Víctor I]]]]
{{VT|Primacia de Simó Pere|Persecució dels cristians}}
Els catòlics reconeixen el [[Papapapa]] com el successor de [[Simó Pere]], a qui [[Jesús de Natzaret|Jesús]] designà com la "pedra" sobre la que edificaria la seva Església<ref name="Petrus">{{Citar Bíblia|Mt|16:18}}</ref><ref name=CCC881>{{ref-web|url= http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p123a9p4_sp.html#I%20La%20constituci%C3%B3n%20jer%C3%A1rquica%20de%20la%20Iglesia| títol= Catecismo de la Iglésia Católica - I. La constitución jerárquica de la Iglesia - El colegio episcopal y su cabeza, el Papapapa §881| consulta=30 d'agost de 2018|cognom= |nom= |coautors= |data= |obra= |editor=www.vatican.va}}</ref><ref name=Kirsch>Kirsch, Johann Peter. [http://www.newadvent.org/cathen/11744a.htm "St. Peter, Prince of the Apostles."] The Catholic Encyclopedia. Vol. 11. New York: Robert Appleton Company, 1911. 21 Jul. 2014</ref> Encara que Pere mai no va tenir el títol de "papa", els catòlics el reconeixen com el primer bisbe de Roma.<ref name=CEPope>{{CathEncy|wstitle=Pope|author=Joyce, G. H.}}</ref> Les declaracions oficials de l'Església parlant dels papes com situats al col·legi episcopal una posició anàloga a la mantinguda per Pere al "col·legi" dels [[apòstol]]s, sent nomenat "[[Príncep dels apòstols]]", del qual el col·legi episcopal, una entitat diferent, és vista com a successora.<ref>{{ref-llibre|cognom=Dulles |nom=Avery |url = https://books.google.es/books?id=j8-GHiYUSX8C&pg=PA140#v=onepage&q&f=false |títol= The Catholicity of the Church |editorial= Oxford University Press |any= 1987 | isbn = 0-19-826695-2 |pàgina= 140}}</ref><ref>{{ref-web|url=https://web.archive.org/web/20140906031754/http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_en.html|títol=Second Vatican Council|pàgina=22}}</ref>
 
Diversos dels bisbes de Roma dels tres primers segles de l'era cristiana són obscurs. Diversos patiren el [[màrtir cristià|martiri]] durant els períodes de les persecucions. Molts d'ells van mantenir intensos debats teològics amb d'altres bisbes.<ref>{{ref-llibre |cognom=Chadwick |nom=Henry |títol=The Early Church |editorial=Penguin Books |any=1993 |isbn=978-0140231991}}</ref>
Línia 19:
Molts neguen que Pere i aquells que són assenyalats com els seus successors immediats tinguessin una autoritat suprema reconeguda universalment sobre totes les esglésies primitives, senyalant en canvi que el bisbe de Roma era, i és, el "primer entre iguals", com assenyalà el Patriarca de l'Església Ortodoxa al {{segle|II}} i de nou al {{segle|XXI}}. De fet, a la ciutat de [[Roma]] l'Església trigà molt de temps en desenvolupar el càrrec de [[prevere]] en cap. A final del {{segle|I}} s'evolucionà vers un model d'un únic [[bisbe]] per a cada ciutat, amb el suport d'un grup d'ancians. Una figura clau en aquesta evolució és [[Ignasi d'Antioquia]], qui en ser portat a Roma per a ser executat el [[107]], va escriure una sèrie de cartes a d'altres esglésies, però en la dirigida als cristians romans no fa cap referència a cap bisbe. L'any 97, l'església de Roma va escriure a la de [[arquebisbat de Corint|Corint]] en un intent per callar les disputes que havien esclatat allà. La carta va sense signar, però s'atribueix al prevere romà [[Climent I|Climent]], considerat com el tercer papa, tot i que mai no va afirmar escriure com a bisbe, sinó que la carta s'envia en nom de tota la comunitat cristiana romana.{{sfn|Duffy|1998|p=7}} Al ''[[Pastor d'Hermas]]'', escrit a Roma a inicis del {{segle|II}} es refereix sempre col·lectivament als "dirigents de l'Església" o als "ancians que presideixen l'Església".{{sfn|Duffy|1998|p=8}}
 
Davant la successió de "mestres desviats" i herètics que aparegueren a mitjans del {{segle|II}}, s'acceptà a Roma la figura d'un "episcopat monàrquic": el govern de l'Església per un sol bisbe; i a tota la Mediterrània el paper dels bisbes passà a considerar-se com una defensa fonamental contra l'[[heretgia]].{{sfn|Duffy|1998|p=9}} No hi ha manera de saber en qui moment comença el govern d'aquest bisbe, però el procés s'havia completat a mitjans del [[150]], quan Policarp, [[arquebisbat d'Esmirna|bisbe d'Esmirna]], visità [[Papapapa Anicet|Anicet]] a Roma. Va serfou en temps d'Anicet en que es realitzaren les primeres temptatives per recopilar una llista de successió dels bisbes romans, basant-se en els noms recordats dels preveres dirigents com Climent. També va serfou en temps d'Anicet que es construïren els primers santuaris a [[Simó Pere|Pere]] i [[Pau de Tars|Pau]] al turó Vaticà i a la Via Ostiense.
 
[[Víctor I|Víctor]] (189-198), primer bisbe llatí de Roma, es mostrà fermament decidit a fer tornar a l'obediència deguda els elements dissidents, adoptant rigoroses mesures i [[excomunió|excomunicant]] grups considerats herètics.{{sfn|Duffy|1998|p=11}}
Malgrat això, Víctor no es dedicà a recórrer la Mediterrània a la recerca de brega, sinó que intentà imposar la uniformitat de les pràctiques com a part d'una recerca d'una unitat interna. Encara que no buscava una jurisdicció papal universal, s'estava difonent cada cop més la idea de l'autoritat especial de l'Església romana. A inicis del {{segle|II}}, Ignasi d'Antioquia escriu sobre l'església romana com "la preeminent en el territori de tots els romans [...] la més destacada en l'amor [...] purificada de qualsevol element estrany o taca infamant".{{sfn|Duffy|1998|p=12}}
 
A partir d'aquest moment, els bisbes s'esforçaren de manera constant per mantenir la seva autoritat i regular la vida de l'Església a la ciutat. [[Papapapa Fabià|Fabià]] (240-250) dividí la ciutat de Roma en set regions, cadascuna sota la supervisió d'un [[diaca]].{{sfn|Duffy|1998|p=11}} A més, a mesura que ingressaven a l'església conversos aristocràtics, el bisbe de Roma es convertí en una figura cada cop més influent.{{sfn|Duffy|1998|p=13}} A inicis del {{segle|III}}, l'església de Roma ja era un punt de referència reconegut per als cristians de tot el món mediterrani, podent arribar a funcionar fins i tot com a tribunal d'apel·lació.
 
<center>
Línia 55:
from: 88 till: 97 text: [[Climent I]]
from: 97 till: 105 text: [[Evarist I]]
from: 105 till: 115 text: [[Papapapa Alexandre I|Alexandre I]]
from: 115 till: 125 text: [[Sixt I]]
from: 125 till: 136 text: [[Telèsfor I]]
Línia 72:
from: 251 till: 253 text: [[Corneli I]]
from: 253 till: 254 text: [[Luci I]]
from: 254 till: 257text: [[Papapapa Esteve I|Esteve I]]
from: 257 till: 258 text: [[Sixt II]]
from: 259 till: 268 text: [[Papapapa Dionís I|Dionís I]]
from: 269 till: 274 text: [[Fèlix I]]
from: 275 till: 283 text: [[Eutiquià I]]
Línia 86:
{{principal|Bisbes de Roma sota Constantí I|Donació de Constantí}}
[[Fitxer:Raphael Baptism Constantine.jpg|miniatura|''[[El baptisme de Constantí]]'', per Rafael, on apareix Silvestre I en comptes de qui el va batejar realment, [[Eusebi de Nicomèdia]], un bisbe [[arrianisme|arrià]].]]
La llegenda que envolta la victòria de [[Constantí I el Gran|Constantí I]] a la [[batalla del Pont Milvi]] (312) relata la seva visió del [[crismó]] i del text ''[[in hoc signo vinces]]'' al cel, i reproduint aquest símbol sobre els escuts de les seves tropes. Independentment de les seves creences personals, Constantí trobà en el cristianisme i l'Església el principal mitjà per assolir la unitat de l'Imperi.{{sfn|Duffy|1998|p=18}} L'any [[313]], Constantí i [[Licini I|Licini]] proclamaren la tolerància del cristianisme mitjançant l'[[Edicte de Milà]], concedint la llibertat religiosa "als cristians i a tota la resta", retornant-se a l'Església les propietats confiscades durant les persecucions i es destinaren fons públics pel sosteniment de la tasca eclesial, construint-se grans temples dins i fora de la ciutat de Roma i concedint finques per al seu manteniment.{{sfn|Duffy|1998|p=18}} Al 311, davant la qüestió dels [[donatistes]], Constantí es dirigí al [[Papapapa Melquíades]] perquè es resolgués el problema, sent la primera intervenció directa d'un emperador en els afers de l'Església. En una posterior disputa amb els donatistes, Constantí convocà un [[Concili d'Arle del 314|concili a la ciutat d'Arle]], al qual el nou Papapapa [[Silvestre I|Silvestre]] no assistí; però al qual se li enviaren les actes i se li demanà que les transmetés a d'altres bisbes, en un reconeixement del seu rang superior.{{sfn|Duffy|1998|p=21}}
 
Davant l'aparició dels [[arrians]], Constantí convocà i presidí el [[primer concili de Nicea]] (325), el primer [[concili ecumènic]], tot i que només hi assistí un grapat de bisbes occidentals i el mateix papa Silvestre envià dos preveres en nom seu; tot i que, com a qüestió d'honor, aquests signaren els decrets conciliars abans que tots els bisbes, immediatament després d'Osi de Córdoba, qui havia presidit el concili.{{sfn|Duffy|1998|p=23}} El 339, el [[Papapapa Juli I]] rebé a la comunió de l'Església a Atanasi, bisbe d'Alexandria, que havia estat deposat i excomunicat, convocant un concili a Roma per a resoldre la disputa. Els bisbes orientals posaren en dubte la capacitat del bisbe de Roma per rebre en comunió qui havia estat condemnat per un sínode de bisbes orientals, tot i que reconeixien la fama de l'església de Roma, el seu bisbe era igual als altres, quedant Juli contra les cordes en haver d'excomunicar un grapat d'heretges com Atanasi o la majoria dels bisbes orientals.{{sfn|Duffy|1998|p=23}} Entre el 324 i el 330 Constantí traslladà la capital de l'Imperi Romà de Roma a [[Bizanci]], una antiga ciutat grega del Bòsfor,<ref>{{ref-web|url= http://factsanddetails.com/world/cat56/sub368/item2083.html | títol= Constantine the Great (A.D. 312-37)| consulta=26 d'agost de 2018|cognom= |nom= |coautors= |data= |obra= |editor=www.factsanddetails.com}}</ref> traslladant així el poder polític de Roma a orient. Al [[343]] se celebrà el [[concili de Sàrdica]] que contribuí a eixamplar més l'escletxa que pretenia tancar entre orient i occident: els bisbes orientals es negaren a participar i celebraren un concili paral·lel; es llançaren excomunions mútues i s'aprovaren una sèrie de canons on es definia el dret de Roma per actuar com a tribunal definitiu d'apel·lació per a totes les qüestions que afectessin altres bisbes de l'imperi, enviant-se una carta a Juli on se'l declarava el seu "cap".{{sfn|Duffy|1998|p=24}}{{efn| Els cànons de Sàrdica es convertiren en quelcom fonamental per les reivindicacions de primacia per part de Roma. A les actes de l'església romana s'inscriviren a un lloc d'honor després de les actes de Nicea i, amb el temps, s'arribà a creure equivocadament que havien estat promulgades a Nicea. Es cregué, per tant, que la reivindicació de Roma com a cap de totes les esglésies havia tingut suport en el primer i més important dels concilis ecumènics.}}
 
El successor de Juli, [[Papapapa Liberi|Liberi]] s'enfrontà a l'emperador [[Flavi Claudi Constantí| Constantí II]] de nou per la qüestió d'Atanasi, veient-se obligat a exiliar-se a Tràcia, però la seva resistència s'afeblí, acceptà excomunicar Atanasi i se li permeté tornar a Roma (358).{{sfn|Duffy|1998|p=25}}{{efn| El Papapapa Liberi signà a més una fórmula on, si bé no repudiava la doctrina de Nicea, l'afeblia amb l'afirmació sense sentit que el ''logos'' era "com'' el Pare en essència" i en tota la resta de coses.}}
En tornar a Roma, però, trobà que bisbes arrians havien consagrat bisbe de Roma a Fèlix, anterior arxidiaca de Liberi, però els romans es negaren a acceptar-ho, amb tumults als carrers al crit de "Un sol Déu, un sol Crist, un sol bisbe", i Fèlix hagué de retirar-se. La reputació de Liberi s'havia vist molt perjudicada, però a poc a poc aconseguí rehabilitar-se.{{sfn|Duffy|1998|p=25}}
[[fitxer:Papa Damaso S. Paolo fuori le mura.JPG|miniatura|El [[papa Damas I]], el primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a "Papa"]]
El primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a "Papa" va serfou el successor de Liberi, [[Damas I]] (366-384),<ref name= "b6">Baumgartner, 2003, p. 6.</ref> un ferm opositor de l'[[arrianisme]]{{sfn|Duffy|1998|p=25}} Si bé rebutjà prendre partit en les disputes orientals, els envià una sèrie de cartes on abandonà la fórmula tradicional per dirigir-se als seus companys bisbes com a "germans" sinó com a "fills", en una reafirmació de superioritat que provocà ressentiment.{{sfn|Duffy|1998|p=25}}
L'any [[379]] ascendí al tron imperial el general [[Teodosi I el Gran|Teodosi]], un devot catòlic que detestava l'arrianisme i que promulgà un edicte on exigia als súbdits imperials que seguissin la religió cristiana que "el sant Pere donà a conèixer als romans [...] i tal com la compleix manifestament el Summe Pontífex Damas". El 381 Teodosi convocà un [[Primer Concili de Constantinoble|concili ecumènic a Constantinoble]], al qual no assistí cap bisbe occidental i al que Damas no envià cap delegat, però que formulà un [[credo]] que incloïa el de Nicea i oferia una solució als debats arrians.{{sfn|Duffy|1998|p=25}}{{efn| El credo de Nicea-Constantinoble és el que segueix recitant-se a les celebracions eucarístiques.}} A més, es promulgaren una sèrie de canons que s'enfrontaven a la reivindicació de la primacia de Roma, en decretar que les apel·lacions en els casos dels bisbes s'havien d'atendre a la pròpia província del bisbe, la qual cosa entrava en contradicció amb la reivindicació de Roma com a darrer tribunal d'apel·lació. A més, estipulava que "el bisbe de Constantinoble tindrà la preeminència d'honor després del bisbe de Roma, car Constantinoble és la nova Roma".{{sfn|Duffy|1998|p=26}}{{efn| Aquest punt era inacceptable per Roma per dos motius: en primer lloc, capitulava davant el desig imperial de controlar l'Església, car Constantinoble no tenia res llevat l'estatus secular de la ciutat que justifiqués aquesta preeminència; i en segon lloc, perquè la fórmula emprada implicava que la preeminència de Roma derivava que havia estat la capital imperial, i no pas dels seus antecedents apostòlics com l'església de Pere i Pau.}}
El [[382]] se celebrà un concili de bisbes d'occident a Roma, on es promulgà una resposta, manifestat que la seu romana tenia la primacia sobre totes les altres per la promesa de Jesús a Pere ("Tu es Petrus")<ref name="Petrus"/> i perquè la seu havia estat fundada per Pere i Pau.{{sfn|Duffy|1998|p=26}}{{efn| A més, especificava que si Roma era la seu de Pere, la segona no era Constantinoble, sinó [[Patriarcat d'Alexandria|Alexandria]], fundada per sant Marc seguint les ordres de Pere, i la tercera era [[Patriarcat d'Antioquia|Antioquia]], en haver estat Pere el bisbe abans de traslladar-se a Roma.}}
 
La "[[Donació de Constantí]]", un mite creat al {{segle|VIII|s}} emprat per ampliar el prestigi i l'autoritat dels papes, situa el Papapapa en una posició més central a la [[Constantí el Gran i el cristianisme|narrativa de la cristiandat constantiniana]]. La llegenda de la Donació afirma que Constantí oferí la seva corona a [[Silvestre I]] (314-335), i que Silvestre batejà Constantí. De fet, Constantí va serfou [[baptisme|batejat]] al voltant de la seva mort al maig del 337 per [[Eusebi de Nicomèdia]], un bisbe [[arrianisme|arrià]].
 
Tot i que la "Donació" no va tenir mai lloc, Constantí sí que donà el [[Palau del Laterà]] al bisbe de Roma, i al voltant del [[310]] començà la construcció de la"basílica de Constantí" a Alemanya, anomenada ''[[Aula Palatina]]''.
Línia 141:
 
=== El naixement de la Roma papal ({{segle|V}}) ===
La conversió de Constantí convertí els bisbes de Roma en autèntics nobles, pars als principals senadors. {{sfn|Duffy|1998|p=27}} Al món romà s'esperava que els bisbes assumissin funcions de jutges i governants; a la ciutat de Roma, aquestes funcions es veien complicades en trobar-se a una capital pagana que era el centre simbòlic del món. En marxar Constantí, correspondria als papes crear una Roma cristiana.{{sfn|Duffy|1998|p=29}}
 
El primer pas va serfou la construcció d'esglésies, transformant els petits centres comunitaris en espais molt majors.{{efn|En el transcurs del segle apareixerien les esglésies de [[Sant Marc de Roma|Sant Marc]], construïda pel papa Marc; la basílica del papa Liberi (avui [[Santa Maria la Major]]); [[basílica de Santa Anastàsia al Palatí|Santa Anastàsia]], del papa Damas; [[basílica de Santa Pudenciana|Santa Pudenciana]], fundada pel papa Anastasi; o [[basílica de Santa Sabina|Santa Sabina]], sota el papa Celestí.}} Aquests temples exemplificaven el sentiment de confiança de la cristiandat: els papes eren potentats i es comportaven com a tals.{{sfn|Duffy|1998|p=29}} Però tanmateix es llançaren a trobar una dimensió religiosa a aquesta ''romanització'', interpretant el passat de Roma no a la llum del paganisme, sinó del cristianisme, tractant de llatinitzar l'Església i cristianitzar el [[llatí]]. Damas nomenà com a secretari personal el millor llatinista del moment, [[Jeroni d'Estridó]], encarregant-li traduir correctament la [[Vulgata|Bíblia al llatí]]. {{sfn|Duffy|1998|p=30}}{{efn|A la versió de Jeroni de les promeses realitzades a Pere ({{Citar Bíblia|Mt|16:19}}) empraven els termes legals romans per a "lligar" i "deslligar", "''ligare''" i "''solvere''", la qual cosa subratlla el caràcter legal de les reivindicacions úniques del papa.}}
En aquesta romanització, de manera conscient, els papes començaren a modelar els seus actes i el seu estil com a dirigents cristians basant-se en els precedents de l' imperi romà. Poc abans que morís Damàs, Himeri, [[arquebisbe de Tarragona]], es dirigí al papa amb una sèrie de preguntes sobre la vida quotidiana de l'Església. Aquesta carta va serfou contestada per [[Sirici I|Sirici]], successor de Damas, en forma de decret, oferint una sèrie de normes destinades a fixar precedents legals sobre les qüestions abordades. Sirici lloà a Himeri per consultar a Roma "com el cap del vostre cos" i l'instruïa perquè transmetés les "saludables ordenances que hem dictat" als bisbes de totes les províncies properes, car "cap sacerdot del Senyor està autoritzat a ignorar els estatuts de la Seu Apostòlica".{{sfn|Duffy|1998|p=31}}
 
L'estabilitat apostòlica de Roma, el seu testimoni de l'antiga veritat, es considerarien no simplement la transmissió de l'antiga ''paradosi'', la tradició, sinó específicament en forma de lleis promulgades: el [[dret]] es convertí en una de les principals preocupacions de l'Església romana, i al papa se'l considerà com el legislador suprem de l'Església.{{sfn|Duffy|1998|p=31}}
Línia 151:
 
A Orient la qüestió era totalment diferent: allà la primacia honorífica de Roma era deguda a la seva successió de Pere; però s'ignoraven o es negaven sense contemplacions les conseqüències pràctiques que els papes deduïen de ella. A Roma se la considerava com el patriarcat més important de la ''pentarquia'', l'armonia i acord de la qual constituïen la base apostòlica fonamental de l'autoritat de l'Església.{{sfn|Duffy|1998|p=32}}
[[Fitxer:45-St.Leo I.jpg|miniatura|Sant [[Papapapa Lleó I|Lleó Magne]] (440-461), [[doctor de l'Església]] i potser el papa més notable de l'Església primitiva.]]
[[Lleó el Gran]] (440-461), en una sèrie de sermons predicats en l'aniversari de la seva consagració i el la [[solemnitat de Sant Pere i Sant Pau|festa de Pere i Pau]], contribuí a augmentar la identificació del papat amb la figura de Pere. Segons ell, Pere estava eternament present a la seu de Pere i, tot i ser un "hereu indigne", Lleó havia heretat totes les seves prerrogatives. Estar sota l'autoritat de Pere equivalia a estar sota l'autoritat de Crist i per tant, repudiar l'autoritat de Pere equivalia a situar-se fora del misteri i la comunió de l'Església.<ref>Duffy 1998, p. 33</ref>
Lleó era plenament conscient de la seva responsabilitat en assegurar l'ensenyament de la fe ortodoxa: adoptà mesures rigoroses contra els [[maniqueisme|maniqueus de Roma]], organitzà els bisbes d'Hispània contra el [[priscil·lianisme]] que havia sorgit allà, reforçà el control papal sobre Milà i els bisbats del nord d'Itàlia, etc.{{sfn|Duffy|1998|p=35}}
Línia 181:
from: 401 till: 417 text: [[Innocenci I]]
from: 417 till: 418 text: [[Zòsim I]]
from: 418 till: 422 text: [[Papapapa Bonifaci I|Bonifaci I]]
from: 422 till: 432 text: [[Celestí I]]
from: 432 till: 440 text: [[Sixt III]]
from: 440 till: 461 text: [[Papapapa Lleó I|Lleó I]]
from: 461 till: 468 text: [[Hilari I]]
from: 468 till: 483 text: [[Simplici I]]
Línia 195:
=== El Papat ostrogot (493-537) ===
{{principal|Papat ostrogot}}
El període del papat ostrogot va transcórrer entre el 493 i el 537. L'elecció papal de març del 483 va serfou la primera que va tenirtingué lloc sense l'existència d'un emperador occidental. El papat estava altament influenciat pel [[regne ostrogot]], si el papa no era directament [[nomenament papal|nomenat]] pel rei ostrogot. La selecció i administració de papes durant aquest període va estarestigué molt influenciat per [[Teodoric el Gran]] i els seus successors [[Atalaric]] i [[Teòdat]]. Aquest període finalitzà amb la (re)conquesta de Roma per [[Justinià I]] durant la [[guerra gòtica d'Itàlia]], començant així el [[papat bizantí]] (537-752).
 
[[Teodoric el Gran]] es mostrà tolerant amb l'Església Catòlica i no interferí en matèries dogmàtiques. Es mantingué tant neutral com li fou possible vers el papa, si bé exercí una influència preponderant en els afers del papat.<ref name="ce">[http://www.newadvent.org/cathen/11347d.htm Löffler, Klemens. "Ostrogoths." The Catholic Encyclopedia. Vol. 11. New York: Robert Appleton Company, 1911. 21 Jul. 2014]</ref> La influència ostrogòtica acabà amb la reconquesta de Roma per Justinià, que deposà el [[papa Silveri]], pro-gòtic, per un papa sota la seva influència, [[Papapapa Vigili|Vigili]] (537–555).
 
El [[476]] [[Ròmul Augústul]], darrer emperador d'Occident, va serfou deposat per capdill germànic [[Odoacre]] i Itàlia es convertí en un [[rei d'Itàlia|regne]] [[bàrbar]]. En aquests moments, el papat constituïa la connexió més concreta i directa d'occident amb el passat romà i l'imperi.{{sfn|Duffy|1998|p=38}}
Els papes, en mirar a Occident, incrementaven la seva lleialtat vers l'[[Emperador romà d'Orient|emperador]] pel fet que els reis d'Itàlia eren [[arrianisme|arrians]]. La supremacia gòtica al nord d'Itàlia delmà la jerarquia catòlica a la regió, i l'autoritat papal mai no aconseguí penetrar entre els bisbes arrians de Teodoric, els quals negaven la divinitat de Crist. Pels teòlegs occidentals, la fórmula de les "dues naturaleses" representava una salvaguarda de la solidaritat de Crist amb l'espècie humana; pels orientals, en canvi, posar l'accent en les dues naturaleses equivalia a negar la realitat de la seva divinitat; la humanitat de Crist quedava absorta i superada dins de la majestat de la seva naturalesa divina.{{sfn|Duffy|1998|p=38}} Moltes zones de l'Imperi van subscriure aquesta visió teològica d'una única naturalesa ("[[monofisisme]]"), contraria al concili de Calcedònia, especialment a Egipte, graner de l'imperi, motiu pel qual els emperadors no podien enfrontar-se.{{sfn|Duffy|1998|p=38}} El [[484]] Acaci, patriarca de Constantinoble, adoptà una teologia promonofisita, amb el recolzament de l'emperador [[Zenó (emperador)|Zenó]]; teologia per la que Roma i Constantinoble s'[[excomunió|excomunicarien]] mútuament, en un [[cisma]] que duraria 35 anys.{{sfn|Duffy|1998|p=38}}
[[fitxer:Pope Hormisdas.jpg|miniatura|El [[papa Hormisdes]]]]
Per tant, els papes podien detestar els reis bàrbars i desitjar tenir relacions més estretes amb un imperi catòlic, però a la pràctica els emperadors eren sospitosos de simpatitzar amb l'heretgia i feu que es dibuixés una línia cada cop més nítida entre el sagrat i el secular. El [[papa Gelasi I]], si bé es tenia per un ciutadà fidel a l'imperi, no es molestà en informar l'emperador [[Anastasi I Dicor|Anastasi]] de la seva elecció.{{sfn|Duffy|1998|p=38}}
Pels reis gots de Ravena, la tensió entre Roma i Constantinoble era quelcom positiu, però Teodoric era prudent i es mostrà indulgent vers els seus súbdits catòlics,{{sfn|Duffy|1998|p=40}} així com procurà mantenir bones relacions amb els papes. Per contra, la noblesa romana desitjava una reconciliació amb Constantinoble. En morir el [[papa Anastasi II]] l'aristocràcia tenia com a candidat l'arxiprest [[Llorenç antipapa|Llorenç]], disposat a fer concessions doctrinals per tal de reconciliar-se; mentre que el clergat tenia com a candidat el diaca [[Papapapa Símmac|Símmac]], que, tot i ser convers de darrera hora, era un fervent partidari de la puresa doctrinal romana i de les reivindicacions papals. Teodoric adoptà la decisió que la seu apostòlica havia de ser per aquell que fos ordenat primer.{{sfn|Duffy|1998|p=40}} El paper dels ostrogots esdevingué clar en el primer [[cisma]] quan, el 22 de novembre del [[498]], els dos homes van ser escollits papa. El triomf final de [[Papapapa Símmac|Símmac]] (498-514) sobre [[Llorenç antipapa|Llorenç]] és el primer cas registrat de [[simonia]] en la història papal.{{sfn|Richards|1979|p=70}} Símmac també instituí la pràctica dels papes nomenant el seu propi successor, pràctica que continuà fins al [[530]] amb una tria poc popular, i acabà definitivament amb l'elecció el [[532]] de [[Papapapa Joan II|Joan II]], el primer que adoptà un [[nom papal]] després de ser escollit.
 
A Constantinoble, si bé l'emperador era un fervent monofisita, el poble seguia la doctrina del concili de Calcedònia. Davant els aldarulls que regnaven a la ciutat, el patriarca Anastasi, intentà reconciliar-se amb [[papa Hormisdes|Hormisdes]], successor de Símmac. A Anastasi va ser succeïtel persucceí Justí, qui obligà els bisbes orientals a acceptar una fórmula redactada per Hormisdes, la qual reconeixia la primacia de Roma com a seu apostòlica.{{sfn|Duffy|1998|p=41}} {{efn|La "fórmula d'Hormisdes" que citava les paraules "''Tu es Petrus''", reconeixia la primacia de Roma com a seu apostòlica on s'havia preservat sempre la veritable fe, i reconeixia que la fidelitat a Roma era la prova essencial de formar part de l'Església. Al {{segle|XIX}}, la fórmula d'Hormisdes seria citada pel [[Concili Vaticà I]] com a prova de la [[infal·libilitat pontifical|infal·libilitat del papa]].}}
L'emperador [[Justí I|Justí]] ordenà confiscar les esglésies arrianes i consagrar-les de nou pel catolicisme, i tots els arrians van ser obligats a convertir-se al catolicisme. Davant aquests fets, Teodoric es tornà paranoic contra tot allò que creia era pro-romà d'Orient, ordenant a [[Papapapa Joan I|Joan]], successor d'Hormisdes, que anés a Constantinoble per convèncer l'emperador que finalitzésposés final a la persecució.{{sfn|Duffy|1998|p=41}}
El seu viatge, humiliant en inici, es tornà triomfant a Constantinoble. El dia de [[Pasqua de Resurrecció|Pasqua]] celebrà assegut per damunt del [[Patriarca de Constantinoble]] en llatí i no pas en grec i emprant els costums romans.{{sfn|Duffy|1998|p=41}}
Justí acceptà suspendre les hostilitats contra els arrians, però es negà que els arrians conversos a la força tornessin a les seves creences originals; la qual cosa enfurismà Teodoric, gelós a més de la triomfal arribada del Papa. [[Papapapa Agapit I|Agapit]], successor de Joan, hagué de tornar a Constantinoble. Allà, exigí un debat amb el Patriarca, el monofisita [[Àntim]], en el que no tingué dificultat en demostrar l'heretgia en les opinions d'Àntim. Justinià s'humilià davant del papa i accedí a deposar i enviar a l'exili ÀntimAntim, i demanà al papa que consagrés el nou patriarca, el qual signà una versió ampliada de la fórmula d'Hormisdes.{{sfn|Duffy|1998|p=42}}
Però Agapit morí de cop i volta, i l'[[apocrisiari]] Vigili aprofità per congraciar-se amb l'emperadriu [[Teodora (esposa de Justinià I)|Teodora]], monofisita, convencent-la que el recolzés en el seu ascens al papat a canvi de tornar a instal·lar a Àntim i de repudiar la doctrina de Calcedònia; però el rei got [[Teòdat]] forçà la designació de [[Silveri I|Silveri]], fill d'Hormisdes, per a la seu apostòlica.{{sfn|Duffy|1998|p=42}} <br>
Al desembre del [[536]], els romans d'Orient reconqueriren Roma.{{sfn|Duffy|1998|p=42}}
<center>
Línia 236:
barset:Papes
from: 492 till: 496 text: [[Gelasi I]]
from: 496 till: 498 text: [[Papapapa Anastasi II|Anastasi II]]
from: 498 till: 514 text: [[Símmac I]]
from: 514 till: 523 text: [[Hormisdes I]]
from: 523 till: 526 text: [[Papapapa Joan I|Joan I]]
from: 526 till: 530 text: [[Fèlix IV]]
from: 530 till: 532 text: [[Bonifaci II]]
from: 533 till: 535 text: [[Papapapa Joan II|Joan II]]
from: 535 till: 536 text: [[Agapit I]]
from: 536 till: 537 text: [[Siveri I]]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_del_papat»