Història del papat: diferència entre les revisions

D'ençà de l'elecció de Martí V pel [[concili de Constança]] el [[1417]] i fins a la [[Reforma Protestant]], el cristianisme occidental va quedarquedà lliure de cismes i de destacats [[antipapa|reclamants papals en disputa]]. Marti V retornà el papat a [[Roma]] el [[1420]]. Tot i que havien importants divisions sobre la direcció de la religió, aquestes van serforen resoltes sobre els llavors establerts procediments del [[conclave]] papal. En tornar a Roma, Martí V la trobà destruïda i abandonada: els papes renaixentistes es conjuraren a canviar-ho, planificant nous carrers i edificis per perpetuar els seus noms i els de les seves famílies, edificis que elevarien Roma tant com a centre de l'Església com la major de les ciutats d'Europa.{{sfn|Duffy|1998|p=133}} Els poderosos papes i cardenals cada cop més es convertiren en mecenes de l'[[art renaixentista|art]] i l'[[arquitectura renaixentista|arquitectura]] [[renaixement|renaixentista]]. [[papa Eugeni IV|Eugeni IV]] portaria a Roma a [[Fra Angelico]],{{sfn|Duffy|1998|p=137}} però seria [[papa Nicolau V|Nicolau V]] qui posaria les preocupacions i anhels renaixentistes al centre del programa papal, creant la [[Biblioteca Vaticana]] i proposant la reconstrucció radical de la pròpia [[basílica de Sant Pere]].{{sfn|Duffy|1998|p=137}}{{efn| Els edificis havien de ser "sermons en pedra, llibres pels seglars […] però per a crear conviccions sòlides i estables a les ments de les masses incultes, ha d'haver quelcom que atragui la vista: una fe popular recolzada només en doctrines no passarà mai de ser feble i vacil·lant. Però si l'autoritat de la Santa Seu es veu clarament mostrada en edificis majestuosos, monuments eterns i testimonis aparentment posats per la mà del mateix Déu, la fe augmentarà i es reforçarà com la tradició que passa d'una generació a l'altre i tot el món l'acceptarà i la reverenciarà".{{sfn|Duffy|1998|p=139}}}}

A diferencia dels seus pars europeus, els papes no eren [[monarquia hereditària|monarques hereditaris]], de manera que només podien promocionar els interessos de les seves famílies mitjançant el [[nepotisme]],<ref name="s369">Spielvogel, 2008, p. 369.</ref> entre d'altres en crear la figura del [[cardenal nebot]].{{efn|Calixt III nomenà cardenals dos nebots, un d'ells el futur Alexandre VI, i nomenà un tercer nebot comandant en cap dels exèrcits papals, a més d'omplir la cúria de funcionaris catalans. Pius II també nomenà cardenals dos nebots, un d'ells seria l'efímer Pius III. Sixt IV nomenà cardenals sis nebots.{{sfn|Duffy|1998|p=148}}}} El [[Col·legi cardenalici]] estava dominat pels [[cardenal nebot|cardenals nebots]] (parents dels papes que els havien elevat), [[cardenal de la corona|cardenals de la corona]] (representants de les monarquies catòliques europees) i pels membres de les poderoses famílies europees. El Col·legi va canviar-semutà en una rica classe cardenalícia, amb grans connexions dinàstiques. La infiltració aristocràtica al cardenalat estava en funció de la creixent politització del papat: els governants d'Espanya, França i Itàlia necessitaven cardenals domesticats per exercir pressió sobre la política papal o en els conclaves. Però paradoxalment, aquest període observà l'exclusió dels cardenals de les mesures polítiques papals, sent degradats d'assessors papals a simples cortesans que cobraven una pensió.{{sfn|Duffy|1998|p=148}}

L'extensió del nepotisme i els nomenaments venals al cardenalat (a canvi de diners o favors) feu que, a final de segle, les eleccions tinguessin cada cop menys probabilitats que sortís escollit el suposat "candidat de Déu". Tot i això, abans del Cisma d'Occident, el papat havia derivat molts dels seus ingressos de "l'"exercici vigorós de la seva tasca espiritual", durant aquest període els papes depenien finalment dels ingressos des mateixos estats pontificis. Amb grans despeses en guerres i projectes de construcció, els papes trobaren una nova font d'ingressos en la venda d'[[indulgència|indulgències]] i càrrecs burocràtics i eclesiàstics.{{sfn|Duffy|2006|p=194}}

El Jubileu de 1450, convocat per Nicolau V va serfou un èxit, amb desenes de milers de pelegrins acudint a Roma, constituint una fita decisiva pel papat renaixentista. Després dels amargs traumes del cisma i la propaganda antipapal del moviment conciliarista, el caràcter central de Roma i del papa al catolicisme popular quedà indisputadament confirmat.{{sfn|Duffy|1998|p=139}} El jubileu també es convertí en un instrument de reforma papal. Si bé la temptativa de reforma papal era genuïna, molts ho van veure com una qüestió cosmètica.{{sfn|Duffy|1998|p=142}}

Els [[Estats Pontificis]] començaren a semblar un [[estat nació]] moderna durant aquest període, i el papat prengué un paper cada cop més actiu en les guerres europees i en la diplomàcia. Els papes d'aquest període usaren els exèrcits papals no només per enriquir-se ells i les seves famílies, sinó que també per reforçar i expandir-se territorialment.{{sfn|Duffy|2006|p=190}} Sixt va combatrecombatí contra Florència, Ferrara i Venècia, canviant d'aliat amb el tranquil cinisme d'un príncep secular.{{sfn|Duffy|1998|p=146}}

[[papa Innocenci VIII|Innocenci VIII]] (1484-1492) fomentà la revolta de Nàpols i s'alià amb els [[Médici]] florentins, casant el seu fill Franceschetto amb la filla de [[Llorenç el Magnífic]];{{sfn|Duffy|1998|p=146}} anècdota que es convertiria en pràctica habitual pel seu successor, [[papa Alexandre VI|Alexandre VI]] (1492-1503), qui va tenirtingué almenys 9 fills il·legitimslegítims, dels quals en reconegué quatre abans d'esdevenir Papa: [[Cèsar Borja|Cèsar]], [[Lucrècia Borgia|Lucrècia]], [[Jofré de Borja|Jofré]] i [[Joan Borja|Joan]]. Com a papa emprà sistemàticament els matrimonis dinàstics dels seus fills per establir aliances amb tota una sèrie de prínceps; i es desprengué de grans extensions de territoris papals a fi de crear [[ducat]]s independents pels seus fills Joan i César.{{sfn|Duffy|1998|p=146}} Els papes també eren sovint reclamats per tant arbitrar disputes entre les potències colonials en competència com per resoldre complicades disputes teològiques. L'arribada a Amèrica de [[Cristòfor Colom]] el [[1492]] va encendreencengué les ja difícils relacions entre els regnes de [[Regne de Portugal|Portugal]] i [[corona de Castella|Castella]], les maniobres dels quals per a les possessions dels territoris colonials a la costa africana durant diversos anys havien estat regulades per les butlles papals de 1455, 1456 i 1479. [[papa Alexandre VI|Alexandre VI]] respongué amb tres butlles, que eren molt favorables a Castella; la tercera ''[[Inter caetera]]'' (1493), concedia a Castella el dret en exclusiva per [[colonització espanyola d'Amèrica|colonitzar]] la major part del [[Nou Món]].La necessitat d'una reforma de l'Església era cada cop més urgent. El 1497 Alexandre VI excomunicà el [[orde de Predicadors|dominic]] florentí [[Girolamo Savonarola]], el qual identificava la Roma d'Alexandre amb les forces de l'[[Anticrist]], i seria penjat i cremat a Florència l'any següent.{{sfn|Duffy|1998|p=151}} Més al nord, [[Erasme de Rotterdam]] també exigia reformes.

El [[papa Juli II]] (1503-1513) va serfou conegut com el "papa guerrer" o "el terrible" pel seu ús de les matances per incrementar els territoris pontificis,<ref name="s368">Spielvogel, 2008, p. 368.</ref> dedicant-se a recuperar pel papat els territoris apropiats pels [[Família Borja|Borgia]]. Al final del seu pontificat havia expulsat els francesos d'Itàlia i ampliat els Estats Pontificis per incloure [[Parma]], [[Piacenza]] i la regió de [[Reggio Emilia]].{{sfn|Duffy|1998|p=147}}

Malgrat això, Juli II, nebot de Sixt IV, va mantenirmantingué el mecenatge del seu oncle sobre les arts al servei del Papat, però a una escala encara més impressionant,{{efn|Per tal de no ocupar les mateixes estances que el seu odiat predecessor Borgia, encarregà a [[Raffaello Sanzio]] que li decorés les [[Sales de Rafael|noves estances]].{{sfn|Duffy|1998|p=144}}}} culminant en la col·locació de la primera pedra de la nova [[basílica de Sant Pere]] el 18 d'abril de 1506.{{sfn|Duffy|1998|p=144}}

Continuà amb el concili, però l'únic resultat satisfactori pel papat va serfou la desacreditació del cismàtic Concili de Pisa i l'abandó de la teoria conciliar per part de la monarquia francesa.{{sfn|Duffy|1998|p=153}}