Història del papat: diferència entre les revisions

 

[[Josep II d'Àustria]] era un devot catòlic que dictà més de 6.000 edictes regulant la vida religiosa del seu poble;{{sfn|Duffy|1998|p=195}} però en un del 1781 ordenà la dissolució de les cases religioses dedicades exclusivament a l'oració i la contemplació,{{efn| Diverses zones austríaques estaven dominades per monestirs immensament rics, on un grapat de monjos atesos per servents vestits amb [[lliurea|lliurees]] vivien com a prínceps gràcies als ingressos originalment destinats a mantenir centenars de monjos. {{sfn|Duffy|1998|p=196}}}} i mantenint aquelles que realitzaven tasques "útils", com gestionar escoles u hospitals. Van desaparèixer unes 400 cases, un terç del total. I per fer-ho no es consultà el papa. {{sfn|Duffy|1998|p=196}} A Itàlia el moviment antipapal adoptà formes més descarnades: des de mitjans de la [[dècada del 1770]] el [[regne de les Dues Sicílies]] interrompé els tradicionals pagaments feudals al papat, i el govern de Nàpols començà a tancar els contactes amb Roma; se suprimí la [[Inquisició]], els bisbes tenien prohibit fer ús del càstig de l'[[excomunió]] i, d'ençà [[1784]], es prohibí tot contacte directe amb el papa: les comunicacions papals havien de sotmetre's a l'aprovació de l'Estat, i la corona reafirmà el seu dret a nomenar bisbes.{{sfn|Duffy|1998|p=197}} Els papes respongueren negant-se a acceptar els bisbes nomenats per la corona: el 1787 hi havia 40 seus vacants; però pel 1792, amb gairebé de les seus de la Itàlia meridional vacants, el papat hagué de cedir finalment. {{sfn|Duffy|1998|p=198}}

[[papa Pius VI|Pius VI]] (1775-1799) demostrà ser un model pobre com a papa. De família aristocràtica que havia progressat gràcies al seu encant, mancat d'experiència pastoral i sense ser un home de profunda espiritualitat, fou escollit en demostrar que seria el candidat més acceptable per a les monarquies europees.{{sfn|Duffy|1998|p=198}}

Tot i les finances papals estaven en una situació desesperada, gastà uns diners que no tenia en erigir [[obelisc]]s egipcis per Roma, construir una enorme sagristia per a Sant Pere o crear els [[Museus Vaticans]]; practicant també un [[nepotisme]] a gran escala.{{sfn|Duffy|1998|p=198}} Quan empitjoraren les relacions amb Àustria, Pius decidí viatjar a Viena amb l'esperança que Josep II cediria davant el seu encant, però tot i ser rebut per multituds i que fos cobert d'honors per l'emperador, no aconseguí res en termes reals. {{sfn|Duffy|1998|p=199}}

El 1789 França esclatà a França la [[Revolució Francesa|Revolució]]. Inicialment no es tractà d'una crisi religiosa, car el catolicisme formava part integral de la constitució francesa,{{sfn|Duffy|1998|p=199}} però gairebé tots els bisbes eren aristòcrates rics (encara que el una tercera part del clergat parroquial vivia per sota dels nivells de subsistència). {{sfn|Duffy|1998|p=200}}

El 1796, un jove [[Napoleó Bonaparte]] [[Campanya d'Itàlia (1796-1797)|avançà]] sobre [[Llombardia]] creant una [[República d'Itàlia|república a Milà]], i encara que no avançà cap a Roma, sí que s'annexionà les legacions de [[Legació apostòlica de Ravenna|Ravenna]] i [[Legació apostòlica de Bolonya|Bolonya]]. Per tal d'alliberar Roma de la invasió, el papa va haver d'accedir a un armistici humiliant; fins que el 1797, per la [[Tractat de Tolentino|pau de Tolentino]], es confirmaren i ampliaren les humiliants condicions.{{sfn|Duffy|1998|p=202}}

Davant del principi del final del [[poder temporal]] dels papes (les [[legacions papals|legacions]] perdudes eren les úniques parts viables econòmicament dels Estats Pontificis), a la mateixa Roma hom arribà a pensar que no hi hauria un altre papa.{{sfn|Duffy|1998|p=202}}

Napoleó, ja Primer Cònsol, s'adonà del paper que podia jugar la religió en la seva lluita contra les potències europees, i afirmà que "el papa és un mitjà de crear opinió, i té una autoritat mortal equivalent a la d'un exèrcit de 200.000 homes", així com que desitjava "regalar al papa 30 milions de francesos".{{sfn|Duffy|1998|p=206}} Finalment, el 15 de juliol de 1801 se signaria un [[concordat de 1801|concordat]] que regiria les relacions entre França i la Santa Seu durant un segle i proporcionaria un model per a les relacions del papat amb el nou ordre internacional del {{segle|XIX}}{{sfn|Duffy|1998|p=207}}{{efn| Un dels problemes en la negociació era l'existència dels bisbes nomenats abans de la revolució pels reis, la majoria dels quals es trobaven fugits a l'estranger, i els nomenats sota la constitució civil del clergat. En total, calia desfer-se d'uns cent bisbes, quelcom que el secretari d'estat, [[Ercole Consalvi|cardenal Consalvi]], considerava impossible de realitzar. Però succeí i només mitjançant l'autoritat papal. En demanar-ho, 48 van dimitir; 37 es negaren, afirmant que havien estat nomenats per la corona i que renunciar seria acceptar la revolució, però davant la negativa, el papa declara les seus vacants i la majoria acceptaren tàcitament la seva pròpia deposició. Uns quants no ho van fer, i continuarien amb la ''[[Petite Église]]'' cismàtica durant la resta del segle. De cop i volta s'havia extingit el [[gal·licanisme]] i s'havia desmuntat l'arrelada resistència de l'església francesa a l'autoritat papal; i s'havia reconstruït tota la jerarquia mitjançant un exercici sense precedents del poder papal.{{sfn|Duffy|1998|p=207-208.}}}}

[[Fitxer:Jacques-Louis David - The Coronation of Napoleon (1805-1807).jpg|miniatura|esquerra|''[[La coronació de Napoleó]]'', de [[Jacques-Louis David]].]]

El febrer de 1806 Napoleó s'annexionà el [[regne de Nàpols]], posant com a rei el seu germà [[Josep Bonaparte|Josep]]. Això era un nou insult per al papa, car Nàpols era un feu papal.{{sfn|Duffy|1998|p=211}} Napoleó ordenà a Pius VII que tanqués els seus ports a les naus aliades, però Pius es negà afirmant que "Som el Vicari d'un Déu de pau, la qual cosa significa pau per a tots".{{sfn|Duffy|1998|p=211}} En opinió de Pius VII, Napoleó no tenia cap dret sobre els Estats Pontificis. A partir d'aquest moment, les relacions entre ambdós es deterioraren. El gener de 1808 les tropes franceses ocuparen Roma i el papa es convertí de fet en un presoner al [[palau del Quirinal]]. El 6 de juliol, un general francès l'exigí que abdiqués com a sobirà dels Estats Pontificis, però quen Pius es negà, fou obligat a pujat a un carruatge i fou conduït al nord.{{sfn|Duffy|1998|p=211}} En aquesta situació, Pius VII tornà a ser el "pobre monjo Chiaramonte", i negant-se a ratificar cap bisbe nomenat per Napoleó. {{sfn|Duffy|1998|p=212}}{{efn| A l'estiu de 1810 ja hi havia 27 seus sense bisbe.{{sfn|Duffy|1998|, p. 212.}}}}

El papa no pogué retornar a Roma fins al 1814, i el [[Congrés de Viena]] restituí al papat pràcticament tots els territoris perduts durant el període napoleònic. {{sfn|Duffy|1998|p=214}}

El sistema de govern dels Estats Pontificis havia quedat molt arcaic, i el 1816 s'introduí un sistema francès d'administració, però que no complagué a ningú i feu que augmentés l'hostilitat vers el govern clerical i el papat.{{sfn|Duffy|1998|p=216}}

[[Lleó XII]] (1823-1829) desaprovà aquestes reformes i volia un règim més fort i més conservador als territoris pontificis. Pietós, purità i partidari de la confrontació, estava mancat de realisme polític. {{sfn|Duffy|1998|p=217}}{{efn| Als Estats Pontificis arribà a imposar penes de galeres a qui fos sorprès jugant a cartes diumenges o festius; a les dones se'ls prohibí portar vestits cenyits. Es prohibiren les ovacions i les repeticions als teatres, en considerar-se que oferien espai per a les mostres de sentiments polítics sediciosos, i es prohibiren les improvisacions al teatre sota pena de presó.{{sfn|Duffy|1998|p=217}}}}

La mesura en que el papat estava atrapat per una aliança entre tron i altar fou evident amb l'elecció de [[Gregori XVI]] (1831-1846). La seva visió del papat era exaltada i estrictament monàrquica. El 1799 havia publicat ''Il triomfo de la Santa Sede'', un atac al josefinisme i a l'episcopalisme jansenista on argumentava que l'Església era una monarquia, independent del poder civil, i que el papa és infal·lible quan imparteix doctrina com a pastor màxim de l'Església. {{sfn|Duffy|1998|p=218}} El descontentament generalitzat a Itàlia havia fet créixer una organització secreta coneguda com els ''[[carbonaris]]'', aliada amb la [[maçoneria]] i tenien com a meta la consecució de la llibertat política i la unificació d'Itàlia. Amb l'exemple de la [[Revolució de 1830]] a França, el 1831 havien esclatat revoltes a la major part del centre d'Itàlia, amb el propòsit d'expulsar els estrangers i de crear un estat italià unificat.{{sfn|Duffy|1998|p=218}}{{efn| D'ací acabaria sorgint el moviment de la ''[[Jove Itàlia]]'' de [[Giuseppe Mazzini]] i el ''[[Risorgimento]]''.{{sfn|Duffy|1998|p=219}}}} Gregori demanà ajut de tropes austríaques per reprimir els rebels, i les conseqüències serien terribles pel papat, amb les presons papals plenes i amb exiliats liberals recorrent tota Europa difonent les seves idees antipapals.{{sfn|Duffy|1998|p=219}} Així, el govern de Gregori XVI es convertí en sinònim de repressió obscurantista, i per tota Europa començaren a haver catòlics que rebutjaven l'aliança entre tron i altar com a fórmula per a la tirania.{{sfn|Duffy|1998|p=219}} Per un altre costat, Gregori tenia una molt mala opinió dels efectes del domini de l'estat a Amèrica i a l'Orient: entre 1831 i 1840, en col·laboració amb els governs republicans revolucionaris americans, tot i deplorar els seus principis, nomenà bisbes per a totes les seus vacants de l'Amèrica Espanyola, reconeixent ''de facto'' la independència d'aquests territoris vers Espanya; el 1834 creà una sèrie de [[vicariat apostòlic|vicariats apostòlics]] a l'[[Església catòlica a l'Índia|Índia]], els bisbes dels quals responien directament a Roma i no a Lisboa; el 1839 donà suport a la campanya de la [[Propaganda Fide|prefectura de Propaganda de la Fe]] per a l'ordenació del clergat nadiu, davant l'oposició portuguesa. Totes aquestes accions contribuïren a que la vida de l'Església se centres cada cop més a Roma; car un nombre cada cop major d'esglésies extra europees devien la seva organització i lideratge al papat més que no pas a qualsevol potència colonial, creixent així la dimensió mundial del papat. {{sfn|Duffy|1998|p=221}}

 

=== La qüestió romana – Els presoners del Vaticà (1870 – 1929) ===

{{principal|Unificació italiana|Qüestió romana|Concili Vaticà I|Infal·libilitat pontifical}}

En morir Gregori XVI, els cardenals [[conclave de 1846|preferiren escollir]] un nou papa més conciliador i obert de mires: [[Pius IX]], {{sfn|Duffy|1998|p=221}}

un home exaltat i emotiu, patriota italià, crític vers la política reaccionària del seu predecessor i al qui disgustava la presència austríaca a Itàlia. {{sfn|Duffy|1998|p=222}}

Al juliol de 1849, tropes franceses conqueririen Roma a requesta del Papa, tornant aquest a la ciutat el 1850. Mai no es recuperà del exili, restant tota la seva vida convençut que les concessions polítiques a la democràcia només servirien per atiar el foc de la revolució {{sfn|Duffy|1998|p=223}} i a partir d'aquí, la seva posició com a governant dels Estats Pontificis depengué totalment de la presència de tropes franceses i austríaques.{{sfn|Duffy|1998|p=223}}

 

Tot i l'afabilitat del papa, la veritat és que s'havia format un eclesialisme asfixiant, estret de mires, medrós i excloent. {{sfn|Duffy|1998|p=228}} Seguint els consells de Manning, Pius IX promulgà l'encíclica ''[[Quanta cura]]'', conjuntament amb el ''[[Syllabus Errorum]]'', mostrant-se cada cop més receptiu a les pressions ultramontanes en favor de manifestacions clares i vigoroses que cremessin els ponts amb el món modern.{{sfn|Duffy|1998|p=228}}

El 1867 Pius IX anuncià la convocatòria d'un [[concili ecumènic]] que hauria d'iniciar-se dos anys després. {{sfn|Duffy|1998|p=227}}

La intenció inicial era abordar la incredulitat i el racionalisme del segle XIX, però a mida que l'inici s'apropava quedava clar que el tema dominant seria el de la [[infal·libilitat pontifical]] {{sfn|Duffy|1998|p=230}}{{efn| Pocs catòlics del segle XIX rebutjaven la idea que el magisteri papal fos infal·lible, però molts pensaven que era perillós intentar definir exactament com i quan succeïa: els ultramontanistes s'imaginaven el papa en permanent inspiració, com una mena d'oracle vivent capaç d'evitar les limitacions humanes.{{sfn|Duffy|1998|, p. 230.}}}}

El 19 de juliol de 1870 esclatà la [[guerra francoprussiana]], i el [[Concili Vaticà I|concili]] es prorrogà ''sine die'', no tornant-se a reunir mai més. {{sfn|Duffy|1998|p=232}} El 4 d'agost les tropes franceses que protegien el papa abandonaren Roma, deixant-lo indefens. Des de 1865 la capital provisional d'Itàlia havia estat Florència. El 19 de setembre, Pius IX es tancà al Vaticà, ordenant una resistència simbòlica; i l'endemà la ciutat es rendiria. El govern italià es traslladà a la riba del [[Tíber]] un any després. El rei [[Víctor Manuel II]] s'instal·là al [[Palau del Quirinal]], i Roma esdevingué de nou, per primer cop en 13 segles, la capital d'una Itàlia unida. A Roma quedà una anomalia, car una petita porció de terra (el [[turó Vaticà]]) quedava fora del control nacional; anomalia que no quedaria formalment resolta fins al [[Tractat del Laterà]] de 1929.

 

[[papa Lleó XIII|Lleó XIII]], considerat un gran diplomàtic, aconseguí millorar les relacions amb Rússia, Prússia, França, Anglaterra i altres països. No obstant, això, a la llum d'un clima hostil anti-catòlic a Itàlia, continuà amb les polítiques de Pius IX vers Itàlia sense grans modificacions.<ref>Schmidlin 409.</ref> Hagué de defensar l'Església d'atacs i persecucions en els camps de l'educació, expropiació i violació de temples, mesures legals conta l'Església i atacs brutals, que culminarien en grups anticlericals intentant llençar el cadàver de Pius IX al Tíber el 13 de juliol de 1881. El papa arribà a considerar la idea de traslladar el papat a [[Trieste]] o a [[Salzburg]], dues ciutats sota control austríac, una idea que l'emperador [[Francesc Josep I]] gentilment rebutjà.<ref>Schmidlin 414.</ref>

A diferència de Pius IX, Lleó XIII "no maleeix, no amenaça [...] Les seves formes són suaus, però en el fons el que diu segueix sent absolutista, dur, intransigent." {{sfn|Duffy|1998|p=236}}

Tot i el seu llenguatge ampul·lós i paternalista, així com el simplisme de l'anàlisi social que feia; i encara que molts catòlics ja deien coses molt més profundes i valentes, el fet que el successor de Pius IX publiqués aquella encíclica era quelcom revolucionari: sense ser ell mateix ser un demòcrata, obrí la porta a l'evolució de la democràcia catòlica.{{sfn|Duffy|1998|p=240}}

 

Insistí estrictament en mantenir l'estil i les cerimònies pròpies d'un sobirà i exaltà sistemàticament la condició de papa; i les seves encícliques estan plenes de paràgrafs on insta els fidels a obeir sense reserves el magisteri pontifici. {{sfn|Duffy|1998|p=243}}

Però, malgrat tot, al final del seu pontificat, el Papat havia recuperat bona part del prestigi perdut entre les revolucions de 1848 i el Vaticà I.

Home ple d'humanitat, amb un vigorós i emotiu sentit de la pietat i molt conscient de la prioritat de les qüestions pastorals: les positives mesures de reforma del seu pontificat van néixer directament de la seva pròpia experiència com a rector i bisbe diocesà, i mai no perdé l'anhel de funcionar com un simple mossèn.{{sfn|Duffy|1998|p=245}} En conseqüència, el seu pontificat es distingí tant per la seva accessibilitat personal i el seu escalf humà com per una sèrie de reformes pràctiques.{{efn| Ell mateix, com a Papa, donaria classes de catecisme els diumenges per la tarda; i entre les seves reformes, reconstruiria i simplificaria el [[Codi de Dret Canònic]], milloraria l'educació dels [[seminari]]s pel clergat i de l'ensenyament del catecisme a les parròquies, la reforma de la vida d'oració de l'Església mitjançant l'ús del [[breviari]] i el [[missal]], així com una campanya per a que els fidels [[Eucaristia|combreguessin]] més sovint.{{sfn|Duffy|1998|p=246}}}} Aquestes reformes pastorals, tot i el seu modest abast, i especialment la reforma de la litúrgia, serien ampliades per Pius XII i fructificarien plenament al [[Concili Vaticà II]]. {{sfn|Duffy|1998|p=246}}

 

 

L'atmosfera relativament oberta del pontificat de Lleó XIII afavorí l'aparició d'un catolicisme social, orientat a cercar solucions pels problemes que la nova societat industrial obria, i que no dubtava en anomenar-se [[Democràcia cristiana]]. Pius X aquests moviments serien implacablement esclafats: profondament hostil a qualsevol tipus d'intel·lectualisme, es considerava [[heretgia]] i traïció qualsevol intent de liberalització de la teologia.{{sfn|Duffy|1998|p=249}} En conseqüència, en condemnar el [[Modernisme (filosofia)|modernisme]], Pius X es veia a si mateix exercint la responsabilitat tradicional del papat de vigilar en nom de l'Església llançant una advertència contra la direcció desastrosament errònia que molts teòlegs estaven conduint els fidels.{{efn| L'impacte de la crisi modernista sobre la vida intel·lectual catòlica fou catastròfic i s'estengué durant molt de temps. El jurament antimodernista es mantingué vigent fins a la [[dècada del 1960]], constituint una facció de la formació intel·lectual de tots els sacerdots catòlics, creant una atmosfera asfixiant d'hiperortodòxia recelosa i injust, i desalentant qualsevol mostra d'originalitat. Els filòsofs i teòlegs catòlics es veieren obligats a mantenir silenci o a repetir sense discussió la línia oficial, i l'obediència, no l'esperit de recerca, es convertí en el distintiu del pensament catòlic.{{sfn|Duffy|1998|p=251}}}}.{{sfn|Duffy|1998|p=250}}

Amb el monopoli pontifici sobre les designacions episcopals, i amb els nuncis enviats arreu del món per a dirigir la política, anul·lar decisions locals i influir decisivament en l'elecció de bisbes, es convertí en un sistema cada cop més poderós de centralització en el si de l'Església; i en un moment on arreu les monarquies trontollaven, els papes es convertiren en els darrers [[absolutisme|monarques absoluts]].{{sfn|Duffy|1998|p=253}}

L'elecció de [[Benet XV]] (1914-1922) representà la reacció més explícita contra el règim anterior. El [[conclave de 1914|conclave]] se celebrà un mes després que esclatés la [[Primera Guerra Mundial]], i amb el resultat es feia palès que una intransigència cega no serviria de res.{{sfn|Duffy|1998|p=253}} Benet XV consagrà tots els seus esforços a convèncer els combatents que assolissin una pau negociada, negant-se a decantar-se per un [[Aliats de la Primera Guerra Mundial|bàndol]] o [[Potències Centrals|altre]], considerant que el Papat només seria escoltat si mantenia una estricta [[neutralitat]]. En acabar la guerra, tot i mostrar-se decebut en veure's exclòs de les negociacions de pau, es mostrà summament crític davant el [[Tractat de Versalles]], que considerava venjatiu.{{sfn|Duffy|1998|p=254}}

 

=== La Ciutat del Vaticà (1929 - avui) ===

{{principal|Ciutat del Vaticà|Tractat del Laterà|Concili Vaticà II}}

Malgrat això, Pius XI se sentia inclinat cap a la [[dreta política|dreta]]: odiava i temia el [[comunisme]], i autoritari ell mateix per naturalesa, no veia cap mal especial en un fort lideratge i valorava l'èmfasi feixista en la família i la disciplina social. {{sfn|Duffy|1998|p=260}}

Però en el transcurs del seu darrer any de vida, no deixà dubte del seu repudi absolut de les tiranies de dretes tant a Alemanya com a Itàlia. {{sfn|Duffy|1998|p=261}}

Les negociacions per a la solució de la [[Qüestió romana]] començaren el [[1926]] entre el govern d'Itàlia i la Santa Seu, i el [[1929]] culminaren en els acords dels tres [[Tractat del Laterà|Tractats del Laterà]], signats en nom del rei [[Víctor Manuel III d'Itàlia]] pel [[Primer Ministre d'Itàlia|Primer Ministre]] [[Benito Mussolini]], i pel papa Pius XI pel [[Cardenal Secretari d'Estat]] [[Pietro Gasparri]] al [[Palau del Laterà]] (d'ací prové el nom amb què són coneguts).

[[Fitxer:VaticanCity Annex.jpg|miniatura|esquerra|Un mapa de la [[Ciutat del Vaticà]], tal com quedà establerta pel [[Tractat del Laterà]] (1929)]]

 

Pius XI amplià la preocupació de Benet XV per les missions, publicant l'encíclica ''[[Rerum Ecclesiae]]'' sobre les missions, consagrant aquell mateix any els sis primers bisbes nadius xinesos i un any després, un de japonès.{{efn| En el moment del seu ascens al papat no hi havia ni una sola diòcesi missionera regida per un bisbe indígena. El 1939 n'havia 40, el nombre de sacerdots nadius s'havia triplicat arribant a més de 7.000, s'havien creat 200 vicariats i prefectures apostòliques a territoris de missió i la missionologia era matèria establerta d'estudi i investigació dels principals centres educatius de Roma.{{sfn|Duffy|1998|p=257}}}} En un període de creixent nacionalisme, l'Església realitzà un procés espectacular d'internacionalització. {{sfn|Duffy|1998|p=257}}

 

 

 

[[Fitxer:Ven Pope Pius XII of Rome 1939-1958.jpg|miniatura|El [[papa Pius XII]]]]

El caràcter autoritari de Pius XI havia marginat el [[Sacre Col·legi]] com organisme, a més que no celebrà cap [[consistori]]; de manera que cap dels cardenals no italians no coneixia més que un grapat dels seus col·legues, però tots coneixien a Eugenio Pacelli, el qual seria escollit el [[conclave de 1939|primer dia de conclave]] i regnaria amb el nom de [[Pius XII]].{{sfn|Duffy|1998|p=263}}

 

 

Les polítiques de l'Església després de la II Guerra Mundial de Pius XII se centraren en l'ajut material a una Europa amb 15 milions de persones desplaçades i refugiades, una internacionalització interna de l'Església catòlica, i el desenvolupament de les relacions diplomàtiques arreu del món. La seva encíclica ''[[Evangelii praecones]]'', publicada el 1951, incrementava la decisió local de crear missions catòliques, moltes de les quals esdevingueren diòcesis independents. Pius XII demanà reconeixement de les cultures locals equiparant-les a la cultura europea.<ref>Audience for the directors of mission activities in 1944 A.A.S., 1944, p. 208.</ref><ref>''[[Evangelii praecones]]''. p. 56.</ref> [[Consistoris de Pius XII|Internacionalitzà el Col·legi de Cardenals]], eliminant la majoria italiana i nomenat cardenals asiàtics, sud-americans i australians. Establí noves diòcesis a l'Àfrica occidental (1951), Àfrica del Sud (1953), Àfrica Oriental Britànica, Finlàndia, Birmània i l'Àfrica francesa (1955).

 

[[Fitxer:261-John XXIII.png|miniatura|150px|El [[papa Joan XXIII]]]]

Membre del servei diplomàtic papal, havia passat molt de temps a Bulgària i Turquia, arribant a conèixer bé les esglésies orientals i l'islam. Després de la gelor de Pius XII, el món es trobà al tron de Pere un ancià somrient i amable, que coneixia el món i a qui no li feia por.{{efn|Joan XXIII no tenia res de convencional: detestava els [[solideu|capells blancs]] que no s'estaven quiets, recuperant el capell vermell i ermini dels papes del Renaixement; reduí el protocol papal, i es convertí en un malson per als serveis de seguretat vaticans quan sortia d'incògnit per la nit per visitat les presons o els hospitals romans. Tot i desaprovar el marxisme, acollí amb els braços oberts els comunistes, considerant-los germans, rebent fins i tot al Vaticà la filla i el gendre del [[premier soviètic]], [[Nikita Kruschov]] {{sfn|Duffy|1998|p=269}}}}

 

La seva primera encíclica, ''[[Mater et Magistra]]'', acabà amb la desconfiança vaticana vers el [[comunisme]], acollint favorablement l'aparició de l'anomenat "[[estat del benestar]]" i insistint en que les nacions riques ajudessin les pobres; mentre que la darrera, ''[[Pacem in Terris]]'', no estava dirigida als bisbes, sinó "a tots els homes de bona voluntat".{{sfn|Duffy|1998|p=270}}

 

[[Fitxer:Konzilseroeffnung 1.jpg|miniatura|esquerra|Inauguració de la Segona Sessió del [[Concili Vaticà II]]]]

L'11 d'octubre de 1962, Joan XXIII inaugurà el [[Concili Vaticà II|Segon Concili Ecumènic Vaticà]]. El 21è [[concili ecumènic]] de l'Església catòlica emfatitzava la [[crida universal a la santedat]] i portà molts canvis en pràctiques, incloent un incrementat èmfasi en l'ecumenisme, normes menys severes de penitència, dejunis i d'altres pràctiques devocionals, i iniciant una revisió dels serveis, que havien de ser simplificats i convertits en més accessibles en permetre l'ús de les llengües vernacles en comptes del [[llatí]]. L'oposició als canvis inspirats pel Concili donà ales al moviment del [[Tradicionalisme catòlic]], que es mostrava en desacord en el canvi de les antigues formes d'adoració.

 

[[Fitxer:262 - Paolo VI.png|miniatura|El [[papa Pau VI]]]]

 

El 7 de desembre de 1967, una Declaració conjunta catòlica-ortodoxa del papa Pau VI i del Patriarca ecumènic [[Atenàgores (Patriarca)|Atenàgores I]] aixecà l'excomunió mútua contra catòlics i ortodoxos que estava en vigència des del Gran Cisma del 1054.

 

 

 

L'establiment de [[conferència episcopal|conferències nacionals de bisbes]] tendia a erosionar l'autoritat papal fins a cert punt, i l'encíclica ''[[Humanae Vitae]]'' (1968) del papa Pau VI, que reafirmava la prohibició del control artificial de la natalitat, es trobà amb evasió i desafiament als Estats Units i a l'Europa occidental, però ben acollida a Amèrica del Sud, a l'est i al sud d’Europa.<ref>Veure [[Humanae Vitae]]</ref>

 

 

[[Fitxer:264-John Paul II.png|miniatura|El [[papa Joan Pau II]]]]

 

 

El seu pensament, profund i marcadament conservador, en la seva primera encíclica, ''[[Redemptor Hominis]]'', llançà una crida als teòlegs per a que tinguessin una "estreta col·laboració amb el [[Magisteri de l'Església Catòlica|Magisteri]], presagiant un control papal més estricte sobre la llibertat teològica al sí de l'Església. {{sfn|Duffy|1998|p=283}}{{efn|"Les seves intervencions arribarien a l'extrem d'imposar un [[General superior de la Companyia de Jesús|Superior General]] als [[jesuïtes]], provocant una carta de protesta del teòleg jesuïta [[Karl Rahner]]. {{sfn|Duffy|1998|p=282}}}}

 

El 1986, a la ciutat d'[[Assís]], inicià una sèrie d'actes per la pau on participaren [[Islam|musulmans]], el [[Dalai Lama]], [[hinduisme|hindús]] i diferents tipus de [[xamans]]. El 1993 establí relacions diplomàtiques amb l'[[estat d'Israel]].{{sfn|Duffy|1998|p=289}}

Aquestes gires, però, encara que concebuts per unir l'Església al voltant del papa, sovint serviren per ressaltar les divisions. La retòrica de la responsabilitat compartida amb els altres bisbes sovint es veié negada per les ingerències vaticanes a les esglésies locals, retallant-se cada cop més la seva autoritat.{{sfn|Duffy|1998|p=290}}

 

 

[[Fitxer:Paolo fuori leMura fc35.jpg|miniatura|Els papes [[papa Francesc|Francesc]] i [[Benet XVI]].]]

:"No ens sembla que tinguem por d’alguna manera? Si deixem que Crist entri plenament en les nostres vides, si ens obrim totalment a Ell, no tenim por que ens pugui treure alguna cosa? [...] No! Si deixem a Crist a les nostres vides, no perdem res, res, absolutament res del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només en aquesta amistat experimentem bellesa i alliberament [...] Quan ens lliurem a Ell, rebem un centenar a canvi. Sí, obert, obre les portes a Crist i trobareu la veritable vida"

 

 

<center>