Història del papat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 257:
Quan [[Belisari]] conquerí Roma, Vigili i [[Teodora (esposa de Justinià I)|Teodora]] van fer que es detingués el [[Silveri I|papa Silveri]],{{sfn|Duffy|1998|p=42}} desterrant-lo a [[Anatòlia]], declarant-se la seu papal buida i elegint a [[papa Vigili|Vigili]] com a Papa. {{sfn|Duffy|1998|p=43}}{{efn|Els bisbes d'Anatòlia seguiren reconeixent a Silveri, i aconseguiren una audiència amb Justinià. Aquest ordenà el retorn de Silveri a Roma per rebre un judici just, però Vigili el feu detenir en arribar i el desterrà a un illot, on morí de fam. A ulls de tothom, un papa havia estat deposat i assassinat per un altre.}} Vigili condemnà els escrits de tres autors defensors de la teoria de les dues naturaleses de Crist (els "[[qüestió dels Tres capítols|Tres capítols]]"), de manera que Justinià pogué allunyar-se del concili de Caledònia amb el vist-i-plau de diversos patriarques; però a occident això fou molt mal rebut. Justinià el cridà a Constantinoble, on es reafirmà en la condemna dels Tres capítols; mentre que a occident se'l denunciava com a traïdor a l'ortodòxia romana i els bisbes africans l'[[excomunió|excomunicaren]] oficialment.{{sfn|Duffy|1998|p=43}} Finalment, d'acord amb Justinià, convocà un nou [[Concili de Constantinoble II|concili ecumènic]]; però Justinià l'abandonà i publicà la seva correspondència secreta, amb el resultat que el concili no només condemnà els Tres capítols, sinó al mateix Vigili. {{sfn|Duffy|1998|p=44}}
El seu successor, [[Pelagi I|Pelagi]] acceptà sense més la condemna dels Tres capítols; considerant-se a Roma com una traïció.{{efn|El prestigi papal quedaria molt malmès al nord d'Itàlia i a l'Adriàtic. Les seus de [[Arquebisbat de Milà|Milà]] i [[Patriarcat d'Aquileia|Aquileia]] i tots els bisbes d'Ístria trencarien la comunió amb Roma, en un cisma que arribaria a durar un segle i mig.}} El pontificat de Vigili havia fet palès una diferència fonamental de punts de vista entre l'[[emperador romà d'Orient|emperador]] i el [[papa]]: l'emperador es considerava per damunt de qualsevol bisbe.{{sfn|Duffy|1998|p=44}}{{efn|Justinià creia que havia dos poders al món: l'imperial i el pontifical, dels quals el més important era l'emperador. A ell li corresponia atendre les esglésies, nomenar o deposar bisbes i decidir els límits de l'ortodòxia. L'emperador era el vicari de Crist a la terra i a ell li corresponia el títol de ''Kosmocrator'' que governa sobre un únic imperi, una única llei i una única Església. El cerimonial cortesà de Constantinoble ressaltava el caràcter semidiví de l'emperador: en la seva presència, els servidors realitzaven un acte d'adoració solemne, la [[prosquinesi]], i els seus decrets eren rebuts amb honors divins, arribant-se a besar amb reverència el pergamí on estaven escrits.{{sfn|Duffy|1998|p=44}}}} Els bisbes orientals no veien problema a tot això, mentre que pels occidentals eren cada cop més estranys; i entre la visió imperial de Constantinoble i l'ètica teològica de Roma s'obrí una rassa cada cop major. {{sfn|Duffy|1998|p=45}}
En destruir els ocupants gots d'Itàlia, els romans d'Orient obriren les portes de la península a un nou invasor: els [[llombards]]. El [[569]] Milà caigué a les seves mans, i el seu rei [[Alboin]] prengué el títol de [[rei d'Itàlia]]. El [[574]] els llombards dominaven la meitat de la península i gairebé van tallar les connexions entre Roma i [[Ravenna]], seu del poder polític imperial a Itàlia. {{sfn|Duffy|1998|p=46}}
| |||