Història del papat: diferència entre les revisions

=== Influència de les famílies romanes poderoses (904–1048)===

{{principal|Saeculum obscurum|Crescenzi|Papat tusculà}}

Durant aquest període, el [[papat]] estigué controlat pels [[Família Teofilacte|Teofilacte]], una família aristocràtica corrupta i poderosa, i per les seves dones.<ref>{{ref-publicació|autor=Brook, Lindsay |títol= Popes and Pornocrats: Rome in the early middle ages |publicació=Foundations |volum=1 |exemplar=1 |pàgines=5–21 |any=2003}}</ref>

[[Fitxer:Jean Paul Laurens Le Pape Formose et Etienne VII 1870.jpg|miniatura|[[Jean-Paul Laurens]], "''El papa Formós i Esteve VII''", 1870)]]

L'imperi franc havia quedat desmembrat entre els descendents de Carlemany; i el papat, privat del suport imperial, es convertí pràcticament en una propietat de les grans famílies romanes, l'accés a exercir un domini local en nom del qual els seus membres estaven disposats a violar, assassinar i robar. {{sfn|Duffy|1998|p=82}}{{efn|Un terç dels papes escollits entre el [[872]] i el [[1012]] van morir en circumstàncies violentes: [[papa Joan VIII|Joan VIII]] (872-882), mort a bastonades pels membres del seu propi seguici; [[papa Esteve VI|Esteve VI]] (896-897), estrangulat; [[papa Lleó V|Lleó V]] (803), assassinat pel seu successor, [[papa Sergi II|Sergi II]] (904-911); [[papa Joan X|Joan X]] (914-928), asfixiat; [[papa Esteve VIII|Esteve VIII]] (939-942), mutilat; [[papa Joan X|Joan X]] (914-928), deposat i assassinat. {{sfn|Duffy|1998|p=82}}}}

 

La decisió d'[[Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic|Otó I el Gran]] el [[962]] de ressuscitar l'imperi carolingi oferí al papat una esperança de canvi. Otó temia una visió mística de l'imperi cristià i de les responsabilitats sagrades que requeien sobre les espatlles de l'emperador.{{sfn|Duffy|1998|p=83}} Otó prometé a [[papa Joan XII|Joan XII]] la restauració del poder papal sobre les terres promeses per Pipí i per Carlemany, així com la defensa de les llibertats de l'Església; a canvi, les eleccions papals haurien de ser acceptades pels representants de l'emperador i els papes haurien de jurar-li fidelitat. {{sfn|Duffy|1998|p=83}}{{efn|La incomoditat papal amb aquestes reivindicacions es feu palesa en l'empobriment del ritu emprat per ungir l'emperador: en comptes del ''[[crisma]]'', s'emprà un oli de menor qualitat; i només s'ungia l'emperador al braç i a l'esquena, i no al cap, com a símbol que la seva missió era prendre l'espasa en defensa de l'Església.{{sfn|Duffy|1998|p=84}}}} Per a [[Otó III del Sacre Imperi|Otó III]], el papa era un soci menor, el "capellà de l'Imperi", la missió del qual era mostrar conformitat amb "l'ungit del Senyor". Per grans que fossin les reivindicacions teòriques del Papa, la realitat era que amb prou feines eren [[bisbe-príncep|bisbes prínceps]] italians perpètuament atacats que s'esforçaven desesperadament per mantenir el territori de Sant Pere, en ocasions capaços de respondre però mai d'iniciar les reformes que la cristiandat començava a sentir com a necessàries. Fins i tot els papes imperials

resultaven tremendament vulnerables {{efn|[[papa Lleó VIII|Lleó VIII]] (963-965) es veié obligat a exiliar-se de Roma; [[papa Joan XIII|Joan XIII]] (965-972), empresonat i obligat a fugir; [[papa Benet VI|Benet VI]] (973-974), assassinat; [[Bonifaci VII]] (974, 984-985), desterrat en dues ocasions; [[papa Benet VII|Benet VII]] (973-974), exiliat; [[papa Joan XIV|Joan XIV]] (983-984), assassinat; [[papa Joan XV|Joan XV]] (985-986), obligat a fugir; [[papa Gregori V|Gregori V]] (996-999), exiliat; [[papa Silvestre II|Silvestre II]] (999-1003), expulsat del càrrec.}} i, paradoxalment, el preu inevitable que calia pagar per la seguretat papal a la ciutat semblava ser el de la subordinació al domini de les famílies locals i el de una notable limitació dels horitzons.

<center>

<timeline>