Català: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla
Correcció dades dels parlants i matís en el nombre fixat.
Línia 14:
|4 = {{ITA}}<br/>&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;[[Fitxer:Escut de l'Alguer.svg|22px]] [[L'Alguer]]
}}
|parlants = 10.05 milions048.969 (20172018)<ref>{{ref-publicació|títol=InformeCAT 2018 - 50 dades sobre la llengua catalana|data=01/01/2015|pàgines=5|url=https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf |publicació=InformeCAT |consulta=11 setembre 2018|autor=[[Plataforma per la Llengua]]|lloc=Barcelona|format=PDF|any=2018|mes=juny}}</ref>
|nació = {{Llista desplegable
|estil_caixa = <!-- (framestyle). Per defecte: border:none; padding: 0; -->
Línia 50:
El català és una [[llengua indoeuropea]] i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les [[llengües romàniques]]. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons [[polític]]), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el [[francès]] (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran manera de les fonts.
 
La ''Gramàtica del català contemporani''<ref>''Gramàtica del català contemporani''. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002.</ref> situa el català dins les [[llengües romàniques occidentals]], en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al {{segle|XV|s}}, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les [[llengües iberoromàniques]] i les [[llengües gal·loromàniques|gal·loromàniques]], posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les [[llengües occitanoromàniques]], un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.<ref name="MA">{{Ref-llibre|cognom=Martínez Arrieta |nom=S. |cognom2=Sumien |nom2=D. |títol=Els lligams entre català i occità |url=http://books.google.cat/books?id=K0w4KjTqhT8C&pg=PA115&dq=Friedrich+Diez+catal%C3%A0+occit%C3%A0&hl=ca&sa=X&ei=LReVUsilIsjI0wWk_IDoDw&ved=0CEAQ6AEwAQ#v=onepage&q=Friedrich%20Diez%20catal%C3%A0%20occit%C3%A0&f=false |llengua= |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=2006 |pàgines=115 |isbn=8484157938}}</ref>
 
Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'[[intel·ligibilitat mútua]], semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'[[occità]], ambdues llengües s'haurien de considerar com a [[diasistema|dialectes d'una mateixa llengua]]. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara [[Wilhelm Meyer-Lübke]] o [[Friedrich Christian Diez]], inclogueren el català com a part integrant del conjunt occità.<ref>LAMUELA, X. ''Estandardització i establiment de les llengües''. Barcelona: Ed. 62, 1994.</ref><ref>Pierre Bec (1995) ''La langue occitane'', coll. Que sais-je? nr. 1059, París: Presses Universitaires de France [1ª ed. 1963]</ref><ref>{{ref-web