America Sanchez: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m →‎Context: correcció
m Plantilla
Línia 12:
Al segle XX, tot i que la cosa comença ja a les acaballes del XIX, els artistes plàstics varen ampliar la llista de les seves especialitats. Ja no eren només pintors, arquitectes o escultors. Alguns ceramistes, joiers o moblistes, quan avantposaven la seva creativitat a la pura finalitat pràctica, també començaven a ser vistos com a artistes, com a creadors. De mica en mica, també els dissenyadors varen anar entrant al club dels artistes. Els dissenyadors gràfics es trobaven en aquest paquet: se'ls anomenava cartellistes o simplement dibuixants, i quan feien un anunci, ja començava a haver-hi col·leccionistes que es quedaven fulls d'aquell reclam publicitari simplement perquè, malgrat la seva modèstia, els resultaven un objecte plàstic desitjable.
 
L'argentí America Sanchez, establert a Catalunya des dels anys seixanta del segle XX, ha esdevingut un dels grans artífexs del disseny gràfic de les darreres tongades, En ell, el grafista i el fotògraf van molt sovint aparellats, i amb aquest plantejament America Sanchez ha creat una imatge indestriable del món comercial, publicitari, institucional, i al cap i a la fi artístic, de la Catalunya (i d'Espanya i Argentina) del darrer {{segle |XX}} i del primer segle XXI. Hi ha un munt d'elements gràfics que han entrat en l'imaginari col·lectiu com a segells d'identitat d'un temps, i que han estat creats precisament per America Sanchez: des de la marca hexagonal de l'Escola Eina,m de 1967, al logotip de l'Oficina Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 o al centenari del Barça, del 1999.
 
Sense ser-ne conscients, milers de persones d'aquest país identifiquen fites destacades de la seva vida dels darrers quaranta anys amb imatges concebudes i plasmades per America Sanchez.  America Sanchez pertany a una generació que ja ha deixat endarrere el racionalisme de la Bauhaus, i que en lloc de l'ordre depurat, de demostracions ètiques o clams alliçonadors, concep els seus cartells amb imaginació com glosses visuals tan poc “militants” que sovint inclouen la ironia.