Arma de foc llarga: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Plantilla
Línia 98:
El 1884, el químic francès [[Paul Vieille]] inventà la pólvora blanca o "sense fum", aviat aplicada a les armes de foc.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Sweeney |nom=Patrick |títol=1911: The First 100 Years |url=http://books.google.cat/books?id=g5xvZv1HB_8C&pg=PA18&dq=1884+Paul+Vieille&hl=ca&ei=BFHmTtXUL9Do8QOmzPD_Aw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CEoQ6AEwBA#v=onepage&q=1884%20Paul%20Vieille&f=false |llengua=anglès |editorial=Krause Publications |data=2010 |pàgines=p.18 |isbn=1440211159 }}</ref> Fou en aquest moment que la pólvora tradicional passà a denominar-se "pólvora negra"; hom la deixaria de fabricar cap al 1920.
 
Durant la dècada de 1890 es popularitzà el [[carregador]] intern (de cinc a deu projectils), mercès al qual sorgiren els primers fusells de repetició, en la forma concreta de fusells de repetició manual a pany: després de disparar un tret calia accionar el pany per a introduir un nou projectil a la recambra, i així fins a exhaurir el carregador. En el canvi de segle aquesta mena de fusells havia esdevingut l'arma bàsica de tots els exèrcits del món, i continuaria essent-ho fins a la fi de la [[Segona Guerra Mundial]]. Exemples paradigmàtics d'aquests fusells, tots de prestacions molt similars, són el Mauser model 1898 alemany (i tota la seva gamma internacional de variants), el Mossin-Nagant rus (1891), el Lee-Enfield britànic (1895), el Lebel M1886 francès, etc. Des d'inicis del [[{{segle |XX]]|s}} molts d'aquests models tingueren variants reformades per a admetre carregador extern i extraïble.
 
La [[Primera Guerra Mundial]] fou l'edat d'or de la metralladora, dominant als camps de batalla. Endemés, durant aqueixa guerra aparegueren dos nous tipus d'arma de foc llarga:
Línia 104:
* el [[fusell metrallador]]. Disparava només a ràfega, com la metralladora, però era molt més lleuger que aquesta; així i tot, era força pesant (de vuit a deu quilos) i s'usava com a arma de posició. Desenvolupat per a cobrir les necessitats específiques de la guerra de trinxeres, en el curs de la [[Segona Guerra Mundial]] se'n confirmà la vàlua com a arma de suport a l'avenç de la infanteria, paper que conserva avui dia.
 
Els fusells semiautomàtics (en què el gas del tret provoca automàticament la recàrrega d'un nou projectil, sense intervenció del pany) eren coneguts des d'inicis del [[{{segle |XX]]|s}}, però no tingueren gaire èxit, per motius pragmàtics: hi havia emmagatzemats estocs enormes de fusells de repetició manual, i estocs immensos de la munició associada. L'exèrcit dels EUA fou l'únic a entrar en la [[Segona Guerra Mundial]] equipat de sèrie amb un fusell semiautomàtic (el Garand M1, de 1936). En el decurs de la guerra n'aparegueren d'altres (sobretot a l'Alemanya nazi), però sense desplaçar els veterans fusells de repetició manual.
 
[[Fitxer:Sturmgewehr 44.jpg|miniatura|544px|Fusell d'assalt MP 43/StG 44]]
A partir de mitjan [[{{segle |XX]]|s}}, el fusell tradicional ha estat substituït pel [[fusell d'assalt]] com a arma bàsica de la [[infanteria]]. Plenament automàtic, el fusell d'assalt, mitjançant palanca selectora, pot disparar tant tret a tret com a ràfega. El fusell d'assalt usa munició de fusell i té envergadura similar a la d'aquest, però és molt més lleuger. Estèticament és similar al fusell metrallador de tipus clàssic, i representa una ruptura amb la línia tradicional del fusell. Tot i l'existència de certs precedents, es pot dir que el primer fusell d'assalt de la història, i autèntic model de tots els posteriors, fou el MP 43, també anomenat StG 44 (Hugo Schmeisser, 1943). Fusells d'assalt emblemàtics són l'[[AK-47]] soviètic (Mikhaïl T. Kalàixnikov, 1947); la parella de bessons constituïda pel [[CETME]] espanyol (1957) i pel G3 de la [[República Federal d'Alemanya]] (1959); el FN FAL de l'OTAN (1953); i l'[[M16]] dels [[Estats Units d'Amèrica]] (1964).
 
== Referències ==