Vàlvula electrònica: diferència entre les revisions

Les primeres vàlvules termoiòniques evolucionaren a partir de les bombetes d'incandescència, i contenien un filament (anomenat [[càtode]]) dins d'un recipient de vidre segellat al buit. El filament està tractat amb [[òxid de bari]], de manera que en escalfar-se allibera [[electró|electrons]] al buit circumdant, un efecte anomenat emissió termoiònica o «[[Efecte Edison]]». Un segon elèctrode, l'ànode o placa, atrau electrostàticamentelectroestàticament aquests electrons si és a una tensió positiva respecte del càtode. El resultat és un flux net d'electrons del càtode a l'ànode. Tanmateix, si s'inverteix la polaritat entre càtode i ànode, els electrons no poden fluir en sentit contrari perquè l'ànode no està escalfat i no emet electrons. Un tub d'aquestes característiques s'anomena [[díode]], i té aplicacions en [[Rectificador|rectificació]]. El seu inventor fou [[John Ambrose Fleming]] ([[1904]]), de l'empresa Marconi, basant-se en observacions realitzades per [[Thomas Alva Edison]].