Molècula amfipàtica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Bot elimina espais sobrants |
||
Línia 2:
Una '''molècula amfipàtica '''o''' amfifílica''' és aquella [[molècula]] que en la seva [[estructura molecular]] té un extrem [[hidrofília (química)|hidròfil]] -que és soluble en aigua- i un altre d'[[hidròfob]] -que rebutja l'aigua. Així, per exemple, qualsevol tipus d'[[oli]] és hidròfob perquè no pot incorporar l'aigua. Comunament aquestes dues parts tendirien a separar si s'agreguen a una barreja de dues substàncies, una d'hidròfoba i una d'hidròfila, fet que no es pot complir perquè es troben unides per un [[enllaç químic]].
Aquests compostos que contenen
Un altre exemple són els fosfolípids, compostos per dos àcids grassos, els extrems hidròfobs, i un àcid fosfòric i un aminoalcohol (l'extrem hidròfil). Aquest també és el cas dels sabons, ja que les molècules de sabó s'adhereixen d'una banda a les molècules d'aigua i d'altra banda, a les partícules de brutícia.
Línia 30:
Una de les manifestacions dels tensioactius és la propietat de formar micel·les. La naturalesa d'aquestes substàncies és anfifílica i, per tant, s'absorbeixen en interfícies. En una interfase aire-aigua, la part hidrofòbica del tensioactiu és dirigida cap amunt en l'aire i la part hidrofílica s'associa amb la fase d'aigua. La part hidrofílica del tensioactiu tendeix a quedar-se a la superfície perquè l'altra part tendeix a estar en contacte amb l'aire, i aquest fet fa que les molècules de l'aigua a la superfície es desplacin a sota de la superfície i que la tensió superficial de l'aigua disminueixi. Els sabons són, en general, sals orgàniques que contenen una part polar capaç d'interaccionar i dissoldre's a l'aigua, i per això es diu que és una part hidròfila, i l'altra apolar, que és hidròfoba o lipofílic (és a dir, amb tendència a interaccionar amb els greixos i altres compostos orgànics apolars).
Malauradament els tensioactius dels detergents són uns dels majors contaminants de les aigües residuals; per contrarestar aquest dany ambiental, l'Institut Investigacions Químiques i Ambientals del CSIC a Barcelona i dirigit per Damià Barceló, treballa en la construcció d'un sensor anomenat ELISA,
{{ref-web|url=http://www.solociencia.com/ingenieria/06101806.htm|títol=Sensor para los tensioactivos <!--Títol generat per bot-->}} Solociencia.com </ref>
|