Molècula amfipàtica: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Bot elimina espais sobrants
Línia 2:
Una '''molècula amfipàtica '''o''' amfifílica''' és aquella [[molècula]] que en la seva [[estructura molecular]] té un extrem [[hidrofília (química)|hidròfil]] -que és soluble en aigua- i un altre d'[[hidròfob]] -que rebutja l'aigua. Així, per exemple, qualsevol tipus d'[[oli]] és hidròfob perquè no pot incorporar l'aigua. Comunament aquestes dues parts tendirien a separar si s'agreguen a una barreja de dues substàncies, una d'hidròfoba i una d'hidròfila, fet que no es pot complir perquè es troben unides per un [[enllaç químic]].
 
Aquests compostos que contenen grups simultanis fortament no polars i grups fortament polars, l'aigua els dispersa o els solubilitza formant [[micel·les]] sobre bicapes. Un exemple senzill de biomolècula amfifílica que tendeix a formar micel·les és la sal sòdica de l'[[àcid oleic]]; aquesta molècula té un sol grup carboxil que és polar i tendeix per això a hidratar amb facilitat, i una llarga cua hidrocarbonada, que és no polar i intrínsecament insoluble en l'aigua.
 
Un altre exemple són els fosfolípids, compostos per dos àcids grassos, els extrems hidròfobs, i un àcid fosfòric i un aminoalcohol (l'extrem hidròfil). Aquest també és el cas dels sabons, ja que les molècules de sabó s'adhereixen d'una banda a les molècules d'aigua i d'altra banda, a les partícules de brutícia.
Línia 30:
Una de les manifestacions dels tensioactius és la propietat de formar micel·les. La naturalesa d'aquestes substàncies és anfifílica i, per tant, s'absorbeixen en interfícies. En una interfase aire-aigua, la part hidrofòbica del tensioactiu és dirigida cap amunt en l'aire i la part hidrofílica s'associa amb la fase d'aigua. La part hidrofílica del tensioactiu tendeix a quedar-se a la superfície perquè l'altra part tendeix a estar en contacte amb l'aire, i aquest fet fa que les molècules de l'aigua a la superfície es desplacin a sota de la superfície i que la tensió superficial de l'aigua disminueixi. Els sabons són, en general, sals orgàniques que contenen una part polar capaç d'interaccionar i dissoldre's a l'aigua, i per això es diu que és una part hidròfila, i l'altra apolar, que és hidròfoba o lipofílic (és a dir, amb tendència a interaccionar amb els greixos i altres compostos orgànics apolars).
 
Malauradament els tensioactius dels detergents són uns dels majors contaminants de les aigües residuals; per contrarestar aquest dany ambiental, l'Institut Investigacions Químiques i Ambientals del CSIC a Barcelona i dirigit per Damià Barceló, treballa en la construcció d'un sensor anomenat ELISA, que amb l'ús d'[[anticossos]] revela quina quantitat de tensioactiu hi ha a l'[[aigua]], i també ajuda a determinar els [[metabòlit]]s dels "linear alquilbenzenosulfonatos" que són els tensioactius més utilitzats en els detergents d'ús domèstic.<ref>
{{ref-web|url=http://www.solociencia.com/ingenieria/06101806.htm|títol=Sensor para los tensioactivos <!--Títol generat per bot-->}} Solociencia.com </ref>