Orde de Fontevrault: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m robot estandarditzant mida de les imatges, localitzant i simplificant codi
m Plantilla
Línia 39:
[[Fitxer:Fontevraud cloitre.jpg|miniatura|esquerra|L'església i el claustre de Fontevrault.]]
 
Es diu que a la mort de [[Robert d'Arbrissel]], en 1117, hi havia 3.000 monges a Fontevrault i, cap al 1150, 5.000. L'orde va ser aprovat per [[Pasqual II]] en 1112. La primera abadessa, Peronella de Chemillé (1115-1149), fou succeïda per Matilda d'Anjou. L'origen noble de les abadesses i de moltes monges va portar la prosperitat i el suport de molts grans senyors, a més de la protecció del papa i alguns bisbes. El primer protector va ésser el senyor de Montsoreau, que vivia prop de Fontevraud. Molts nobles el van seguir, especialment dones: Ermengarda d'Anjou (morta en 1146) va obtenir el suport del seu germà, el duc [[Folc V de Bretanya]]. El seu successor, [[Enric II d'Anglaterra]] convertí Fontevrault en abadia reial i panteó de la seva nissaga. Aquests privilegis provocaven, d'altra banda, conflictes amb els senyors locals. Cap al final del {{segle |XII}}, l'orde tenia 123 fundacions, sobretot a l'oest de França, en terres dels [[Plantagenet]]: Aquitània, Llemosí i Berry.
 
Al final del {{segle |XII}}, però, les guerres amb Anglaterra havien empobrit el país i les fundacions, i les monges havien de fer treballs manuals per sostenir els monestirs. La prosperitat tornà al {{segle|XIV}}, quan [[Elionor de Bretanya]], néta d'[[Enric III d'Anglaterra]], prengué l'hàbit. Poc després en fou abadessa Elisabet de Valois, besnéta de [[Lluís IX de França]].
 
Un conflicte intern provocat pel descontentament dels monjos amb motiu de la seva posició subordinada va ocasionar una nova crisi. Durant el {{segle|XV}} hi hagué intents de reforma de l'orde, que no es dugueren a terme fins a l'arribada a l'abadiat de Maria de Bretanya, germana del duc [[Francesc II de Bretanya]], en 1457. La [[Guerra dels Cent Anys]] va portar moltes fundacions a una crisi, general per als altres ordes monàstics. Moltes fundacions comptaven amb moltes més monges que monjos; en tres priorats només vivien cinc monges i un monjo. En 1459, el papa havia permès de rebaixar el rigor de la regla. Maria de Bretanya, disconforme, va anar com a priora a La Madeleine-les-Orléans en 1471, deixant Fontevrault, i treballà en una reforma de la regla, basant-se en les directrius originals de Robert, i les de les regles benedictina i [[regla de Sant Agustí|augustiniana]].