Orfeó Barcelonès: diferència entre les revisions

L{{'}}'''Orfeó Barcelonès''' és un [[orfeó]] fundat el [[23 d'abril]] del [[1853]] <ref>Diario de Barcelona 24 de setembre de 1853</ref><ref>"Revista de los Orfeones. Orfeón Barcelonés", a El orfeón español, núm. 2, 5 oct.ubre 1862. p. 3.</ref> per [[Joan Tolosa i Noguera]] amb la col·laboració del seu germà [[Pere Tolosa i Noguera|Pere]]<ref>La Gaceta Musical Barcelonesa, del 24 de febrer de 1861, pàg. 1</ref><ref>{{ref-notícia|publicació=La Vanguardia|url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1884/04/15/pagina-7/34701025/pdf.html|títol=Dades a La Vanguardia| data=15 d'abril de 1884}}</ref> <ref>{{ref-publicació|cognom=Fuster i Sobrepere|nom=Claudi|títol=Les revistes musicals barcelonines, 1817-1868|publicació=Barcelona quaderns d'història |data=2005|pàgines=130|exemplar=15}}</ref> director de l'Acadèmia de música Tolosa i el patrocini de l'[[Ajuntament de Barcelona]] del qual aleshores n'era alcalde [[Josep Bertran i Ros]]. És el primer orfeó de l’estat espanyol i un dels primers d’Europa.

Un factor diferenciador dels contemporanis cors de Clavé, amb qui mantingueren el 1863 a les pàgines de “El Orfeón Español” i “El metrónomo” un desacord per establir quina era la primera entitat coral de l’Estat, és el vessant conservador dels orfeonistes davant del social-progressista dels claverians. La polèmica representà l’enfrontament entre el caràcter moderat d’uns i el populisme sindicalista d’altres. El seu repertori n’és indicatiu. Mentre que Joan Tolosa escrivia un ''Himno al Excelentísimo Ayuntamiento'' (1856) amb lletra de [[Pròsper de Bofarull]] o un ''Stabat Mater'', Clavé donava a la llum ''La Maquinista'' o ''Els miners del Ter''.<ref>Xosé Aviñoa, a “Choral singing in the 19th and 20th Centuries” publicat a Catalan Historical Review, núm. 2 pàg. 83 a 86 (2009), de l’Institut d’Estudis Catalans </ref> <ref name="Fuster">{{ref-publicació|cognom=Fuster i Sobrepere|nom=Claudi|títol=Les revistes musicals barcelonines, 1817-1868|publicació=Barcelona quaderns d'història |data=2005|pàgines=122|exemplar=15}}</ref>

Entre 1860 i 1862 Joan Tolosa s'apartà de la direcció del l'Orfeó, que passaria a càrrec del seu germà Pere i també del nebot Joan, per dedicar-se a fer proselitisme de l'ideari orfeonista. No va dubtar en cedir el que tenia escrit o adaptat, en escriure peces noves i fins i tot intervenir en la redacció d'estatuts, d'aquesta feta, no amagava una simpatia per postures conservadores, no només de repertori.

El 1881 els germans Tolosa encara eren al capdavant de les classes de música de l'Orfeó Barcelonès,<ref>La Vanguardia” 27.9.1881, pàg. 5271</ref> però la fundació el 2 de març de 1886 de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, precedent de l'actual [[Conservatori Municipal de Música de Barcelona | Conservatori]], afebleix el model i la seva pervivència. Per animar una situació que es començava a qüestionar es promou a la Ciutat un magne encontre d'orfeons i la circumstància serà l'[[Exposició Universal de 1888]].

El concurs va tenir lloc el 25 de novembre de 1888 al Palau de Belles Arts, i esdevingué una revelació d'on havia arribat l'orfeonisme. Dels quatre grans premis, tres foren per a França i un per el País Basc.<ref>"La Exposición” núm. 63 del 31 de desembre, pàgs. 11 i 12 “Concurso de orfeones”</ref> Malgrat els meritoris intents del comitè organitzador de formar un orfeó amb els millors de la ciutat sota el nom d'Orfeó Barcino,<ref>En ocasions a l’Orfeó Barcelonès se l'ha citat com Orfeó Barceloní (Revista Musical Catalana, núm. 28 d'abril de 1906, pàg. 85) o de Barcelona (La Vanguardia 12.12.1891, pàg. 2).</ref> aquest només va merèixer un accèssit. D'aquesta fet l'Orfeó Barcelonès entra en una llarga crisi, que es radicalitzaria el 10 d'octubre de 1898,<ref>“La Vanguardia” 11.11.1898, a Notas locales, pàg. 2</ref> i de la que en sortiria una entitat molt millorada.

El concurs de 1888 va fer reaccionar una nova generació de joves músics, obrint-los un sorprenent ventall de possibilitats, entre ells [[Lluís Millet i Pagès|Lluís Millet]] a qui va empènyer a fundar l'any 1891 l'[[Orfeó Català]] amb plantejaments innovadors, lliure dels patiments inherents a encetar un camí nou no sempre fàcil. A partir d'aleshores és una realitat que el cant coral a Catalunya arrela en dues vessants, la llengua catalana i l'atenció a les tradicions musicals pròpies, a més del deler d'una altíssima qualitat. Els [[cors de Clavé]] esdevingueren testimoni d'un llegat del passat romàntic i els orfeons quedaren obligats a revisar amb profunditat el seu plantejament si volien persistir. Molts varen desaparèixer, el Barcelonès, feliçment però, optà per una vigorosa refundació el 17 d'octubre de 1900.

A partir de la refundació, l'Orfeó Barcelonès escriu novament pàgines brillants de la història coral de Catalunya sota la direcció de mestres reconeguts com [[Pere Serra i Gonzàlez|Pere Serra]], [[Robert Goberna i Franchi|Robert Goberna]],<ref name=Costal>{{ref-publicació|cognom=Costal|nom=Anna|títol=Sardanas coreadas del vuit-cents i sardanes corals del Noucentisme: dues ideologies, dues estètiques|publicació=Anuari Verdaguer|data=2009|pàgines=189|exemplar=17|url=http://www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/243141/325845}}</ref> [[Domènec Moner]], [[Enric Gibert i Camins|Enric Gibert]], [[Joaquim Vidal Nunell]], [[Antoni Pérez i Moya]] i [[Joan Altisent]].

L’ensenya de l’Orfeó porta la data de la seva refundació, 1900, i va ser realitzada cap a 1902-1904 quan es va instaurar el costum de tenir-les per tal de singularitzar-se. És de disseny modernista, degut a l'escultor Bonaventura Llauradó.<ref>"La Tribuna" 3 de febrer de 1905</ref> L’himne que l’acompanya “La nostra ensenya” és de [[Pere Serra i Gonzàlez]] i lletra de [[Conrad Roure]]. L’ensenya es conserva al [[Museu d’Història de Barcelona]] MUHBA. Part de l’arxiu de l’Orfeó es troba dipositat a la [[Biblioteca de Catalunya]].