Ottava rima: diferència entre les revisions

L'octava reial parteix de la vuitena toscana, al seu torn hereva{{sfn|Sevillano|p=75}} de l'strambotto medieval (són composicions populars líriques). Apareix consignada al [[segle XIV]] en [[Giovanni Boccaccio]] que n'obtingué provatures satisfactòries i l'utilitzà en algun dels seus poemes narratius (Ninfale fiosolano, Teseida, Filostrato...); però fou al [[Renaixement]] on es refermà com estrofa preferent per a la [[poesia narrativa]]. Trobem [[Ludovico Ariosto]] i [[Torquato Tasso]] que bevien de les lliçons reeixides de [[Matteo Maria Boiardo]] i que, en conjunt, varen donar-li un prestigi indiscutible com a estrofa [[èpica]]. Es tractava d'una novetat considerable perquè aquest gènere literari sempre havia exigit tradicionalment un tipus de versificació menys encotillada formalment.

Es considera l'autor barceloní [[Joan Boscà]] iniciador i propagador de la renovació estilística italiana a [[Castella]], via el seu amic, poeta i militar, com ell, [[Garcilaso de la Vega]], amb tot un seguit de noves formes mètriques,{{sfn|Brunel|1988|p=74}} especialment del [[Sonet]] i l'Octava reial.

Francisco Sá de Miranda, escriptor portuguès i estudiós a fons de la [[literatura castellana]] i també de la [[literatura italiana]], descobrí d'aquesta última els autors del Renaixement i va introduir-los a [[Portugal]],{{sfn|Perés|1969|p=559}} com a un nou estil poètic i, contra les formes tradicionals, incorporà el Sonet i la Cançó de [[Petrarca]], els tercets encadenats de [[Dante Alighieri]] i l'Octava reial apresa personalment de [[Jacopo Sannazaro]] i [[Angelo Poliziano]], amb trets peculiars i personals.{{sfn|Perés|1969|p=559}}