Piroelectricitat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Bot elimina espais sobrants |
||
Línia 6:
== Història ==
El 1824, Sir David Brewster demostrà [[piezoelectricitat|efectes piezoelèctrics]] utilitzant [[sal de la Rochelle]],<ref>{{ref-web|url=http://groups.ist.utl.pt/rschwarz/rschwarzgroup_files/Ferroelectrics_files/A%20Short%20History%20of%20Ferroelectricity.pdf|títol=A Short History of Ferroelectricity |editor=Talari.com |data=2009-12-04 |consulta=2016-05-04}}</ref> decidint anomenar l'efecte piroelectricitat.<ref>{{ref-publicació| url = http://books.google.de/books?id=dkQEAAAAYAAJ&pg=PA208|pàgines= 208–215 |nom= David |cognom= Brewster |títol= Observations of the pyro-electricity of minerals |publicació= The Edinburgh Journal of Science |volum= 1 |any=
Més tard el fenomen va ser descobert per pur atzar quan un cristall acicular de turmalina va caure damunt de cendra calenta. En retirar el cristall, part de la cendra va quedar adherida a la punta d'aquest. En 1883, el físic Alemany August Kundt va posar en evidència aquesta propietat espolvorejant sobre un cristall calent de turmalina, una mescla molt fina de sofre i mini (òxid roig de plom) El sofre s'electritza negativament i el mini positivament. En quedar electritzades les dues puntes del cristall, les dues substàncies s'adherien al mateix en puntes contràries.
| |||