Cavalleria: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 9:
== Cavalleria medieval ==
<nowiki>:</nowiki>
La cavalleria és una institució que des de la seva dimensió estrictament militar dels seus orígens, va adquirint fortes dimensions socials i culturals mentre anava avançant l’edat mitjana, i que la literatura contribueix a mitificar.
Línia 66:
== Cavalleria medieval i literatura ==
El món conceptual darrere dels ordes de cavalleria es va desenvolupar i difondre sobretot a través del mitjà literari. El romanç i la novel·la de cavalleries, principalment, van ser una eina clau per a la creació d’un codi ètic i d’una semàntica que es transmetria llavors a l’entorn cultural. La relació entre la realitat cavalleresca i el seu concepte literari és d’alimentació recíproca: si bé la literatura es basa en un principi en la realitat social, no la reflecteix tal com és sinó que la idealitza i mitifica, esdevenint així una font d’inspiració i un model per als cavallers contemporanis que s’hi volen veure reflectits. En un moment de crisi estructural de la societat, la literatura contribueix a la creació d’una fita ètica i d’un paradigma a imitar, aportant-nos no un retrat realista sinó una visió ideal.
[[Johan Huizinga]], a la seva excepcional obra ''[[El Otoño de la Edad Media]],'' emfatitza aquesta idea i posa com a exemple alguns cronistes francesos dels segles XIV i XV; Froissart, Monstrelet, d’Escouchy, Chastellan, Olivier de la Marche, Molinet i d’altres autors insisteixen a glorificar la virtut cavalleresca tot i que –en opinió de Huizinga- no acaben d’aconseguir-ho. Els escriptors de l’època empren la ficció cavalleresca amb la intenció d’embellir i crear un ordre enmig la crua realitat contemporània. Així doncs, segons el plantejament de Huizinga, l’ideal cavalleresc persegueix essencialment una finalitat estètica composta d’elucubracions morals sobre la pietat i la virtut.
Tot plegat ens ha de prevenir a l’hora de la lectura de la literatura cavalleresca. Com veiem, no és sensat prendre’s al peu de la lletra com si fos un document històric el que se’ns està narrant: no hem de perdre de vista que es tracta d’una sublimació i no del reflex de la realitat. D’altra banda, és veritat que d’aquesta conceptualització se’n poden sostraure trets de la realitat. [[Jean Flori]], als seus estudis sobre la matèria, subratlla el paper de la literatura de cavalleria a l’hora de mostrar-nos quines eren les grans qüestions que ocupaven els debats a la societat que els encabeix, les problemàtiques que es plantejaven i les seves respectives solucions. A més, la literatura també revela els valors ètics que pregonava l’alta societat de l’època, els quals tot sovint no coincideixen amb els de l’Església.
Un dels grans gèneres que va ocupar el tema cavalleresc és el de l’epopeia. Els [[cançó_de_gesta|Cantars de gesta]] –extensos poemes recitats oralment- contaven les fites dels grans cavallers del passat i n’exaltaven la seva glòria. La problemàtica principal que s’exposa en aquest gènere gira entorn el concepte d’honor i vassallatge. El dret feudal, amb els seus límits i contradiccions, ocasionà tota mena de conflictes entre senyors i vassalls i aquests es reflectiren en l’epopeia de cavalleries. Podem trobar un exemple de tot això en una obra tan paradigmàtica com ho és la ''[[Cançó de Rotllan]]'', poema èpic datat al segle XI.
Els valors que es transmeten en l'èpica de cavalleries giren al voltant de la temàtica bèl·lica. S’exalta, principalment, conceptes com la valentia, la força física, la voluntat i l’enginy del protagonista, capaç de qualsevol proesa per defensar el seu honor i el del seu senyor. El concepte de reputació –pròpia i de llinatge- pren una importància cabdal. És per això que tot sovint senyors i cavallers d’arreu rendeixen culte als herois del passat, tant històrics com imaginaris. Johann Huizinga considera que la vida cavalleresca és una vida d’imitació, i la seva literatura intenta aportar als prínceps i militars de l’època models a imitar, ja siguin de l’antiguitat clàssica ([[Juli Cèsar]], [[Alexandre el Gran]]) o de la literatura contemporània ([[Lancelot]]).
L’exaltació de l’heroi fort, tenaç i valent contradiu tot sovint els valors de l’ètica eclesiàstica i la pietat cristiana, que titllen la vanitat i la glorificació de l’individu com a pecaminosos. L’Església va contribuir, això és cert, a la creació d’una ètica al voltant de la cavalleria, però no sempre ha estat respectada. El compliment de preceptes cristians com el de la defensa dels pobres, dèbils, vídues i orfes, així com el de la pietat envers l’adversari rendit, no van ser d’habitual compliment.
En l’epopeia, la connexió entre el tema cavalleresc i l’Església es fa a través del concepte de la lluita contra l’infidel i la guerra santa. Jean Flori posa en relleu la satanització de l’adversari i la seva equiparació amb el paganisme, la qual cosa provoca que els cavallers cristians es converteixin gairebé en màrtirs de la fe. Tanmateix, l’autor considera que no per això s’ha de considerar els cavallers èpics com a grans defensors de la cristiandat, la seva relació amb l’Església respon encara al concepte de vassallatge.
La cultura cavalleresca pateix una transformació en el moment d’introducció de la dona i el concepte d’amor sentimental. Inicialment, a l’èpica, la figura femenina apareix de manera esporàdica i secundària. A partir del {{segle|XII}}, amb autors com [[Guillem IX d'Aquitània]], comença a introduir-se al món de la cavalleria el concepte d’amor entès com a valor propi. El cavaller ja no és només guerrer i heroi cristià, sinó que ara també és amant. La lírica trobadoresca, desenvolupada sobretot en l’àmbit occità, desenvolupa enormement aquests conceptes posant-los en relació sempre amb el món feudal i el vassallatge. La relació amorosa consisteix així en la servitud de l’amant envers la seva dama, la qual serà sempre d’una classe social superior. La llegenda de ''[[Tristany i Isolda]]'' és un bon exemple de com la problemàtica de l’amor cortès, l’adulteri i l’obligació a la fidelitat del cavaller al seu senyor es traslladen al món de la literatura.
A ''[[El Cavaller de la Carreta]]'', obra escrita per [[Chrétien de Troyes]], també es posa de manifest la qüestió del cavaller com a amant i vassall de la seva dama, tractant-se en aquest cas d’un amor adúlter amb la reina [[Reina Ginebra|Ginebra]]. [[Jean Markale]], gran estudiós de l’obra i dels [[Cicles artúrics|Cicles Artúrics]], considera tot el ''Lancelot en prosa'' exemple paradigmàtic de la ideologia cavalleresca. L’obra va ser realitzada a principis del segle XIII en un moment en què el valors del sistema feudal estaven en crisi. Una vegada més, la creació literària va servir per intentar reforçar uns ideals que començaven a posar-se en dubte. La figura de Lancelot, considerat el millor cavaller del món, serveix de paradigma exemplar per als lectors de l’època. La Dama del Llac, en l’episodi de partida de Lancelot cap a les seves aventures, explica al cavaller els valors i normes que aquest ha d’adoptar per tal d’actuar segons la seva condició. A mesura que es va desenvolupant el seu discurs es posen de manifest alguns dels conceptes bàsics de la filosofia cavalleresca. Segons la Dama, la cavalleria neix de la necessitat de defensa dels més dèbils, els quals escolliran uns protectors –que seran sempre d’origen noble, ‘ànimes ben nascudes’- per tal d’assolir la pau.
La Dama del Llac insisteix en l’obligació de protecció a l’Església la qual, essent la major terratinent de l’època, estava exposada a patir espolis i atacs de tota mena. Així doncs, els cavallers s’encarregaran d’executar les tasques que els eclesiàstics no poden assumir a causa de la seva obligada filosofia de ‘no violència’. Aquesta relació amb la doctrina cristiana comporta necessàriament l’adopció d’unes normes que concordin amb els seus valors: de nou apareixen els conceptes de la caritat, protecció dels orfes i de les vídues i pietat. Com es veurà al llarg del desenvolupament de l’acció, aquests valors no seran posats en pràctica amb gaire freqüència; la virtut espiritual del cavaller es reduirà a la protecció de la institució eclesiàstica la qual ja s’encarregarà a posteriori de ser pietosa i caritativa. D’altra banda, cal tenir en compte que molts dels personatges i dels relats pertinents als Cicles Artúrics provenen de cultures paganes, essencialment cèltiques. La traducció d’aquest paganisme als valors cristians en l’edat mitjana fou dificultós: en les aventures dels cavallers artúrics encara hi observem un gran nombre d’elements que provenen directament de les creences paganes (monstres, mags, fades) i que no van poder adaptar-se de manera òptima a l’imaginari cristià.
=== Contrast entre l'ideal cavalleresc i la realitat del món feudal ===
El cavaller del ''roman'' de Chrétien de Troyes es diferencia dels herois dels Cantars de gesta en que té un temps propi que no és el de la col·lectivitat i no és immutable. Un temps individual en què busca, a través de l’aventura, la seua transformació, la seua identitat, és a dir, l’aventura genera el seu nom.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Carmona|nom=Fernando|títol=Narrativa románica a finales de la Edad Media: historia y tradición|url=|edició=1982|llengua=|data=|editorial=Editum. Ediciones de la Universidad de Murcia|lloc=|pàgines=58|isbn=978-84-86031-05-3}}</ref> Però el ''roman'' continua oferint als lectors un passat mític que oculta el present, segons E. Kölher, un ideal que emmascara la realitat. I la realitat és que al llarg dels segles XII i XIII es produeix una transformació que posa en crisi l’harmonia entre el poder econòmic i la jerarquia social d’aleshores.<ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom=Erich|nom=Köhler|títol=La aventura caballeresca. Ideal y realidad en la narrativa cortés|url=|edició=1990|llengua=|data=|editorial=Vallcorba editor, S.A.|lloc=|pàgines=|isbn=84-7769-023-5}}</ref>
La reactivació econòmica donarà pas a la creació d’una nova classe, la [[Burgesia|burgesa]], la qual va assolint cada vegada més poder econòmic i polític, mentre que la noblesa de sang s’empobreix i veu una via d’eixida als seus deutes en la venda de terres als burgesos rics. Alhora, les necessitats de reclutament de nous cavallers per enfrontar les innumerables lluites, dona pas a l’aparició d’una nova cavalleria que sorgeix en bona part dels funcionaris de cada senyor, els quals reben com a pagament nous feus a canvi d’una lleialtat vassallàtica. Els ritus de formació i de fidelitat es repeteixen en la literatura cavalleresca. A finals del segle XII i principis del XIII la cavalleria comença a voler-se mantenir inaccessible i els “nous cavallers” a voler defensar la seua posició, en principi d’inferioritat per sang, amb un convencionalisme exagerat que tindrà la seua manifestació, real o fictícia, plenament cavalleresca.<ref name=":2">{{Ref-llibre|cognom=Beltrán|nom=Rafael|títol=TIRANT LO BLANC: Evolució i Revolta en la novel·la de cavalleries|url=|edició=1983|llengua=|data=|editorial=Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València.|lloc=València|pàgines=21,22,46,56-58|isbn=}}</ref>
Línia 97:
Segons Eric Köhler, en la cort del rei Artús, tots són cavallers de naixement i el rei no és més que el ''primus entre pares'', condició que es manifesta en la [[Taula Rodona]], l’al·lusió a la qual apareix per primera vegada en el ''[[Roman de Brut]]'' de Wace. La seua circularitat mostra la condició d’iguals del vassalls i la limitació del poder del rei que ha de garantir els drets i privilegis dels cavallers i el manteniment de la cortesia. No hi caben ni ''vilains'' ni burgesos, els quals són menyspreats en la literatura de Chrétien. Les poques vegades que hi apareixen són «deformats, odiosos, lletjos i ridículs».<ref name=":0" /> Però, la realitat política i social, deixa en mans de la ficció l’ideal cavalleresc i aquesta és patrocinada amb interès per les cases principesques enfrontades amb la monarquia.
L’[[amor cortès]] es converteix en el principi que harmonitza l’instint i la raó i guia el perfeccionament de l’home noble, la seua autorealització en una superació constant de reptes a través de la distància entre el desig i l’objectiu, els favors de la dama. En la [[poesia trobadoresca]] aquesta distància és essencial per dinamitzar el procés d’ennobliment, queda així exclosa la relació conjugal, la qual s’esgota en l’àmbit privat, la dama idolatrada sempre és la dona de l’altre i per tant, incorpora l’adulteri. Però, en el ''roman'' de Chrètien, dotat d’espiritualitat, encara que l’amor segueix sent el programa educador i ordenador, ha de ser moralment inatacable per la consciència cristiana, i per tant, s’ha de conciliar la idea de l’amor cortès amb la del matrimoni. Sempre hi ha un punt de partida feliç, el matrimoni (encara que en ''[[Yvain]]'' de Chrétien ja ben avançada l’obra), algun fet que el desestabilitza, i una restabilització final per mitjà d’aventures i victòries cavalleresques. La unió matrimonial es posa a prova. D’aquesta contradicció entre ambdues concepcions sorgeix gran part de l’obra de Chrétien, el perfeccionament del cavaller ha de conduir a la fi o al salvament del matrimoni.
L’exaltació de la dona tampoc troba suport en la realitat. En la pràctica, la dona no assoleix en la vida social i política el protagonisme que li atorga la literatura. Tampoc és clar que l’amor cortès, la ''fin’amors'', existira en la pràctica social més que com a forma de relat, com una ficció literària.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Cerdà|nom=Jordi|article=Qüestions preliminars|publicació=Introducció a la literatura europea (UOC) Barcelona|url=|data=2014|pàgines=42}}</ref>
Línia 106:
Després de Chrétien de Troyes el gènere sofreix una renovació que és fruit del seguiment de la tradició del seu model i de la innovació. A poc a poc, la literatura es va fent permeable a la realitat a través de la incorporació de tota classe d’elements temàtics i estructurals que evolucionaran cap a la decadència de l’ideal cavalleresc.
Al {{segle|XIII}}, en les continuacions en vers de l’obra de Chrétien, es produeix una pèrdua de la dimensió ètica de l’aventura, la qual ja no és concebuda com una part del procés de perfeccionament, «s’exalta l’aventura per l’aventura».<ref name=":3">{{Ref-publicació|cognom=Simó|nom=Meritxell|article=Prosa|publicació=Introducció a la literatura europea. (UOC) Barcelona|url=|data=2014|pàgines=89-94}}</ref> Erich Köhler assenyala la dificultat de conciliar l’amor cortès i el matrimoni. Una vegada assolit l’objectiu, la virtut del matrimoni, la font que guia els personatges cap a un esforç continu per la perfecció, s’esgota. L’amor va perdent la seua omnipotència i degradant-se en la literatura. L’amor tirà ja apareix en algunes obres de Chrètien, amb personatges com Ginebra o Laudine, així com una visió de la dona que de vegades es torna capritxosa, inaccessible, versàtil. En l’''[[Érec et Énide|Erec]]'', l’abús de la dona pels seus drets fa caure l’home en una esclavitud indigna. L’adulteri penetra en l’obra, Lancelot i Ginebra no es plantegen mai el seu amor adúlter ni la traïció al rei Artús, però la manca d’un final “feliç”, deixa sense motiu sentimental la història.<ref name=":2" /> L’arbitrarietat de l’amor desorienta el cavaller que al mateix temps que en la realitat, es sent pertanyent a un món hostil.
El fonaments ètics de l’aventura queden qüestionats i els cavallers, en les obres que segueixen les de Chrétien, es veuen immersos en una activitat frenètica d’aventures en què no queda clar quin és el camí a seguir. En ''[[El Bell Desconegut]],'' [[Renaut de Beaujeu]] experimenta una construcció paral·lelística en què, a banda de la línia argumental cavalleresca en què l’heroi construeix la seua identitat mitjançant l’aventura, s’introdueix una altra onírica. Aquesta complicació manca de sentit ètic doncs no es planteja quin és el camí correcte. Aquests canvis estructurals de la narració també creen una dualitat en la percepció de la dona. En ''El Bell Desconegut'' apareix una disjunció entre l’amor i el matrimoni, i en ''[[Meraugis de Portlesguez]]'' de [[Raoul d’Houdenc]], entre la bellesa física i la bellesa exterior, plantejant la possibilitat que no coincidisquen en una mateixa dona.<ref name=":3" />
Línia 122:
La desmitificació de l’amor i de la dona esdevé en presentar una amor luxuriós per Lancelot cap a Ginebra, la qual es mostra gelosa, desesperada, capritxosa, cobdiciosa i aparta l’home del camí de la perfecció. És l’Eva de la cort del rei Artús, i al final, Lancelot renunciarà a la dama i a la cavalleria.
De la mateixa manera que amb l’amor es desmitifica l’ideal cavalleresc. Ara es desdibuixa la frontera entre el bé i el mal i els cavallers es baten en tornejos frívols, fruit de l’odi i de l’ofuscació i sense una direcció útil, sense un codi d’honor a seguir. Les traïcions, les rivalitats i els enfrontaments portaran a una destrucció del món artúric en un final en què desapareix qualsevol possibilitat de retorn. Els cavallers es veuen sotmesos a la capritxosa [[Fortuna (mitologia)|Fortuna]] que provoca catàstrofes i canvia el rumb dels esdeveniments, els empenya cap una lluita contra la voluntat divina que és més poderosa que la voluntat dels herois.
Carlos Alvar en la introducció a “''La mort d'Artur”'' escriu:
Línia 133:
Ja en l'Edat Moderna, la generalització de les [[arma de foc|armes de foc]] acaba amb les armadures, i la cavalleria evoluciona cap a formes de combat més àgils i s'arma amb [[carrabina]] o [[pistola]] a més del [[sabre]] tradicional. Des del segle XVII es distingeix entre [[cavalleria lleugera]] i [[cavalleria pesant]], distinció que obeeix a la forma de combatre i a l'equipament dut en combat. La cavalleria lleugera constava de [[Caçador (militar)|caçadors]] de cavalleria, [[hússar]]s, [[Dragó (militar)|dragons]], [[Llancer (militar)|llancers]] (o [[Ulà|ulans]]), etc. (a què cal sumar cossos nacionals específics, com els [[cosac]]s ucraïnesos i russos). La cavalleria pesant constava de [[cuirasser]]s, [[granader]]s de cavalleria, etc.
Al segle XIX, tal com es manifestaria, per exemple, el [[1815]] amb la [[batalla de Waterloo]], la cavalleria entra en crisi davant una infanteria formada en quadre amb fusells (de repetició des del darrer quart del segle) i [[baioneta]] i, sobretot, davant la potència de l'[[artilleria]]. Amb tot, continuà essent una arma important durant tot el segle ([[Guerra de Crimea]], guerres d'unificació italianes i alemanyes, [[guerra francoprussiana]], guerres colonials com les d'expansió dels EUA, etc.). Les càrregues de cavalleria eren encara formidables i, sovint, efectives, bé que podien acabar desastrosament (la [[càrrega de la Brigada Lleugera]] britànica contra l'artilleria russa a la [[batalla de Balaclava]], 1854).
Durant la [[Primera Guerra Mundial]] la [[trinxera]] i la [[metralladora]] anul·len la cavalleria a la majoria de fronts com a arma de combat directe, tot i que al front oriental encara coneixerà un ús limitat, com passarà encara al front soviètic durant la [[Segona Guerra Mundial]]. Els darrers desplegaments massius i efectius de tropes de cavalleria havien tingut lloc, mentrestant, en la [[Guerra Civil Russa]] (1917-1920) i en la [[Guerra Soviètico-polonesa]] (1919-1920).
Es pot dir, però, que a partir de 1914 la cavalleria, en el sentit clàssic, deixa d'existir, tot i que encara avui, per tradició, hi ha unitats designades "de cavalleria" (i, específicament, d'[[hússar]]s, caçadors, dragons, etc.), algunes de les quals, com a tasca secundària, encara tenen cavalls: la mística de la cavalleria roman en l'imaginari col·lectiu. La cavalleria s'ha reconvertit en l'arma blindada: consta d'unitats cuirassades amb la tropa (tanquistes) armada com la infanteria i desplaçada en vehicles blindats com el [[tanc]].
Alguns exèrcits de terra tenen unitats anomenades "de cavalleria aèria", dedicades al transport d'unitats per [[helicòpter]].
Línia 149:
* Flori, Jean (2001) "Caballeros y caballería en la Edad Media''".'' Barcelona: Paidós.
* Flori, Jean (2001) "La caballería"''.'' Madrid: Alianza Editorial.
* Huizinga, Johan (1978) "El otoño de la Edad Media" Madrid, Revista de Occidente, Alianza universidad.
* Köhler, Erich (1990). "La aventura caballeresca. Ideal y realidad en la narratica cortés" Barcelona: Vallcorba editor, SA
* Markale, Jean (1985) "Lanzarote y la caballería artúrica" Barcelona, Col·lecció Medievalia, José J. de Olañeta.
* Pastoureau, Michel (1994) "La vida cotidiana de los caballeros de la Tabla Redonda". Ed. Temas de Hoy. Col. Bolsitemas, 25.
* Rougemont, Denis de (2002) "El amor y occidente" Barcelona: Kairós, SA.
* Simó, Meritxell (2014). "Prosa" A: ''Introducció a la Literatura Europea''. Barcelona: Material docent de la Universitat Oberta de Catalunya.
* Soler, Albert (1999, setembre). “Ramon Llull: 4. De cavallers i escuders” A: ''Literatura catalana medieval I: el naixement d’una literatura'' (Mòdul III, pàg. 24-27) Barcelona: Material docent de la UOC.
| |||