Revolució Oriental: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Bot elimina espais sobrants
Línia 8:
Al maig del 1810, la [[Junta Suprema Central|Junta de Sevilla]] i el virrei [[Baltasar Hidalgo de Cisneros]] van forçar la convocatòria d'un Cabildo Obert que es va pronunciar en contra seu. Dels 50.000 habitants, només 5.000 eren considerats com a ''veïns'', però només en van ser convocats 500, dels que van concórrer-ne la meitat, ja que els contingents de patricis van encerclar el Cabildo ''negant el pas als veïns honrats i deixant passar només als confabulats'', segons denunciaria després Cisneros.
 
Les aproximadament 260 persones que van participar-hi, representaven les màximes autoritats virregnals (Reial Audiència, dignitats eclesiàstiques i caps militars), el [[Consolat de Comerç (Buenos Aires)|Consolat de Comerç]], el Tribunal de Comptes, els alts directius i jerarquies administratives, i els rectors eclesiàstics. La resta eren veïns destacats que, ja fos pel seu cognom il·lustre o per la seva florent situació econòmica, van assistir al [[congrés del 22 de maig]].
 
A les 9 del matí, l'escrivà va declarar constituït el Congrés General Extraordinari que posava èmfasi en la unitat i indivisibilitat de la monarquia espanyola; Cisneros deixava clar que tota decisió que no atengués aquesta premissa seria declarada nul·la. Quan van començar els debats, es va apreciar que hi havia dos grans postures clarament diferenciades i enfrontades: els qui, negant autoritat al Consell de Regència espanyol constituït a la metròpoli, parlaven d'acefàlia (que el congrés estava mancat de lideratge) i propiciaven la substitució del virrei per una autoritat triada pels [[criolls]], i els que buscaven dilatar o impedir tot canvi congelant la situació. Molt aviat, es va fer evident que l'anomenat "partit crioll" reunia una àmplia majoria i que la sort del virrei estava decidida.
Línia 38:
Es tractava de la consagració total de la teoria de Castelli i Paso sobre la nul·litat del Consell de Regència i de les autoritats colonials, i de la funció de Buenos Aires com "''germana gran''" de les altres províncies. El Partit Crioll havia triomfat.
 
El Cabildo, format majoritàriament per conservadors, va intentar conciliar postures per mitjà de la formació d'una junta de govern que presidiria el virrei, imitant l'exemple de la [[Junta de Montevideo]] del 1808 en ocasió de la destitució del governador Elío. El dia 24 es van iniciar aquestes negociacions; inicialment el Cabildo va emetre una resolució segons la qual el virrei continuaria en el seu càrrec acompanyat d'una junta de govern; Però l'oposició dels comandants militars a aquesta fórmula va obligar a substituir-la per una altra que creava una junta presidida per don Baltasar Hidalgo de Cisneros. En arribar la nit el Cabildo va convocar aquesta junta, que va arribar a reunir-se, i va pretendre sotmetre-la a un reglament que establia que l'autoritat d'aquesta quedaria subordinada a la d'aquell (és a dir, la junta havia d'obeir al Cabildo, aberració jurídica, ja que aquella tenia jurisdicció en tot el territori i aquesta només a la ciutat de Buenos Aires). Però Castelli, que la integrava i s'havia erigit en portaveu principal del Partit Crioll, va considerar que tot allò era una maniobra desconeixent el pronunciament del dia anterior i va sostenir la nul·litat de les actuacions. La brevíssima junta, llavors, va decidir dissoldre's i tornar el comandament al Cabildo.
 
La veritat és que, malgrat les seves denúncies i protestes, el virrei va ser substituït per una Junta Provisional -coneguda com a [[Junta de Maig]]- presidida per Cornelio Saavedra; En definitiva, 250 veïns que suposadament sostenien el mandat sobirà. El document en el qual es pauten els continguts del viratge polític (elaborat per Mariano Moreno que a diferència de Saavedra era partidari de la revolució en termes absoluts) té alguns passatges que parlen per si sols:
Línia 44:
{{cita|Mai s'han posat els fonaments d'una nova república, d'una altra manera que pel rigor, el càstig i la sang de tots aquells membres que poguessin impedir el seu progrés (...) Si ens pinten a la llibertat cega i armada d'un punyal, és perquè cap Estat envellit o de províncies pot regenerar-se sense abocar rierols de sang (...) Tots els enemics que caiguin en poder de la pàtria i que siguin d'importància per la seva jerarquia administrativa o militar, per la seva riquesa, per la seva influència o pel seu talent, han de ser decapitats (...) Els bàndols i mandats públics han de ser molt sanguinaris i molt executius.}}
 
Finalment Cabildo va avalar la creació d'una junta, després de certes pressions a aquesta institució. [[Domingo French]] i [[Antonio Beruti]] la van crear, en un document que estava format per uns 400 ciutadans, i el Cabildo es va limitar a oficialitzar la proposta. Va quedar així integrada l'anomenada Junta de Maig, primer govern autònom del [[Riu de la Plata]].
 
== La reacció de Montevideo ==
Línia 72:
}}</ref>
 
Això va provocar un canvi radical de la situació, i el dia 2 es va tornar a reunir el Cabildo Obert. Es van portar els plecs davant de l'Ajuntament que estava reunit al Cabildo, el 2 de juny «''un crit general de l'Assemblea va determinar que es reconegués al Consell de Regència i se suspengués tota deliberació sobre el nomenament de Diputats i altres punts acordats en la sessió anterior, fins a veure els resultats d'aquestes notícies a la Capital''».<ref name="Tabaré Melogno" /> Tot i que l'Assemblea va determinar revocar tots els punts aprovats el dia anterior i reconèixer l'autoritat del Consell de Regència, es va decidir també acatar l'autoritat de la Junta de Buenos Aires sempre que aquesta reconegués la regència peninsular, el que equivalia indubtablement a una negativa.
 
Simultàniament es rebien notícies de Buenos Aires, per part dels emigrats disconformes amb les disposicions de la Junta, que assignaven un caràcter revolucionari i independentista al nou Govern i posaven en dubte l'autenticitat de la carta de Cisneros a Soria, del 27 de maig.
Línia 102:
== Bloqueig de Buenos Aires ==
{{AP|Primer bloqueig de Buenos Aires (1810)}}
A partir del 3 de setembre es va declarar bloquejat el port de Buenos Aires i es va enviar al capità de la fragata [[José Primo de Rivera i Ortiz de Pinedo]] amb 9 vaixells de guerra. El comandant de l'estació naval britànica, el comodor [[Robert Elliot]] va decidir reconèixer la legalitat de l'acció de Montevideo, el que va provocar la queixa de la Junta (que ho considerava contrari a dret) i de part dels comerciants anglesos, queixes que van ser traslladades pel comandant de la ''Mistletoe'', [[Roberto Ramsay]], a l'encarregat de negocis britànic a Rio de Janeiro, [[Lord Strangford]].
 
El 10 de setembre la flota es va presentar davant del port de Buenos Aires. Al vespre va destacar els seus falutxos i va capturar dues llanxes de trànsit amb el que es va donar per bloquejada la ciutat. La nit del 16 de setembre un fort [[pampero]] va provocar una extraordinària baixant que va allunyar la flota assetjadora i va provocar que els vaixells encallessin i haguessin de ser apuntalats. A Buenos Aires es van iniciar preparatius per atacar-los amb cavalleria i basses i rais carregats amb artilleria, però es va demorar la decisió per por a un creixement sobtat de l'aigua i no es va iniciar cap moviment. Aquella matinada efectivament les aigües van tornar al seu curs i el dia 21 el bloqueig es va restablir reforçat amb la corbeta ''Diamant''.
Línia 129:
 
== L'Arribada d'Elío ==
El 7 d'octubre del 1810 va arribar a Montevideo des d'Espanya [[Gaspar de Vigodet]], nomenat nou governador de Montevideo, i el 12 de gener del 1811 va arribar [[Francisco Javier de Elío]], que tornava amb el títol de [[virrei del Riu de la Plata]]. Elío, que havia estat extremadament popular al 1808 com a defensor de l'autonomisme de Montevideo, seguia sent un patriota espanyol, enemic mortal de la idea divisionista. Va evitar anar a Buenos Aires i es va instal·lar a Montevideo, des d'on va oficiar al govern de Buenos Aires exigint el reconeixement de la seva dignitat virreinal. La Junta Gran va respondre, amb intransigència, que «''el sol títol de virrei ofen la raó i el bon sentit''».<ref name="Maiztegui Casas" /> Fidel al seu estil directe, Elío va declarar llavors «''rebel i revolucionària''» <ref name="Maiztegui Casas"/> a la junta de Buenos Aires i va establir com a capital provisòria del virregnat a Montevideo (12 de febrer del 1811).
 
La política del virrei no va alterar les grans línies traçades per l'anterior governador Soria, més aviat les va aprofundir. Va tancar els ports orientals als vaixells de Buenos Aires, va reforçar les milícies en diverses regions del territori, va mantenir les «''partides tranquil·litzadores''», va confirmar les disposicions de Sòria sobre la regularització de terres ocupades i els «''donatius patriòtics''»,<ref name="Tabaré Melogno" /> i va establir, a més, un emprèstit (el que avui seria un deute públic que obligaven a la gent a comprar) forçós que havien de pagar tots els ciutadans (clergat, comerciants, empleats, etc.) i que seria retornat quan es rebessin auxilis financers del Perú o d'Espanya. Comptava amb el suport del capità [[Juan Àngel Michelena]], que estava al capdavant d'una flota que patrullava el riu Uruguai. Aquestes mesures repressives adoptades per Soria i Elío des de Montevideo, com les anteriors, van provocar que la imatge del govern de Montevideo es deteriorés entre els principals sectors de la població rural. La radicalitat d'Elío va superar fins i tot al propi Salazar, que va passar a liderar l'ala "moderada" dels espanyolistes i a allunyar-se cada vegada més del virrei.
Línia 163:
|ubicació = Montevideo
|url = http://www.bibna.gub.uy/actualidad/Colecciones/t4/301-400.pdf
}}</ref> les primeres notícies de la revolta, sota «''la falsa creença que els habitants es trobaven en el mateix estat de submissió i humiliació que anteriorment''».<ref name="Artigas" /> Actuava -afegeix el mateix Salazar- «''sota l'errat concepte que cinquanta homes decidits acabarien amb una insurrecció de milers, ajudats i afavorits per tots els seus habitants''».<ref name="Artigas" />
 
Després de la seva arribada a Mercedes, va establir la seva Caserna General en aquell lloc,<ref>El punt de [[Mercedes (Uruguai)|Mercedes]] era considerat d'especial importància pels caps espanyols. El pla de Vigodet, entusiastament recolzat per Michelena, era atacar aquest punt cèntric, amb el que la campanya de Montevideo, com la de Maldonado, es veurien lliures. Veure: Carta de Juan Àngel Michelena a José María Salazar, Colonia del Sacramento 23 de abril del 1811, [Arxiu Artigas, cit. Volum IV, pàina 816 [http://www.bibna.gub.uy/actualidad/Colecciones/t4/801-900.pdf].</ref> organitzant i accelerant des d'allà la mobilització i la concentració de les milícies. La primera mesura d'Artigas era consolidar el focus inicial, tractant d'evitar l'excessiva dispersió de les forces, segons els successos perquè la lliure iniciativa dels cabdills no estava orientada per un comando centralitzat. Aquesta situació posava en perill la seguretat i el poder de la revolució.
Línia 189:
| títol = Història de la Dominació Espanyola a l'Uruguai
| any = 1929
| editorial = Montevideo: Edicions dels Tallers Gràfics El Demòcrata
}}</ref> Les «''Instruccions''» que va expedir, el 19 d'abril, per als comandants encarregats de vigilar la campanya, eren minucioses quant a la descripció de les mesures repressives:
 
Línia 233:
Elío, veient que els progressos dels revolucionaris amenaçaven assetjar-lo entre els murs de Montevideo, va dipositar, llavors, totes les seves esperances en una acció militar decisiva, que va confiar al Capità de Fragata [[José Posadas]] amb una força de 1.230 homes, establert amb les seves forces a [[las Piedras (Uruguai)|las Piedras]] i va desplegar la seva major diligència en proveir d'armes, municions i recursos d'aliments.<ref name="Artigas" />
 
Les milícies criolles aconseguien en total uns 2000 homes, la meitat dels quals, a les ordres de Benavides es trobaven decidits a ocupar [[Colònia del Sacramento]], a l'empara de les fortificacions s'havia acollit Vigodet. Artigas, amb les forces sota el seu comandament, es va situar estratègicament a [[Canelones]], el 12 de maig, disposat a vigilar les forces de Montevideo acampades a las Piedras. Allà les pluges el van mantenir inactiu fins al dia 16. Mentrestant, el seu germà Manuel Francisco esquivava una partida regentista i aconseguia arribar amb 304 homes, a la tarda del 17 al campament ubicat a les puntes del [[Canelón Chico]]. Van aconseguir, llavors, els efectius d'Artigas, consistents en 400 infants i 600 cavalls.
 
''«El dia 18 va llevar-se serè»'',<ref name="Artigas" /> va declarar Artigas. «''Algunes partides d'observació sobre el camp enemic''»,<ref name="Artigas" /> distant un parell de llegües i cap a les 9 del matí va començar el combat: Artigas va ordenar al capità [[Antonio Pérez]] -que cobria l'ala dreta- que amb la seva cavalleria, atragués l'atenció de l'enemic i l'induís a abandonar l'avantatjosa posició que ocupava en una esplanada, on tenia quatre peces d'artilleria, dos obusos i un canó. ''«La situació avantatjosa dels enemics, la superioritat de la seva artilleria i l'excés de la seva infanteria sobre la nostra, feien la victòria molt difícil ...»,''<ref name="Artigas" /> però els soldats patriotes, combatent amb enorme passió van aconseguir desallotjar-los, obligant-los a replegar-se cap a las Piedras. Va entrar en joc en aquest moment l'última part del pla tàctic d'Artigas, consistent en un moviment envoltant de cavalleria, que va carregar pels flancs i va tallar la retirada dels regentistes, els qui "van quedar tancats en un cercle bastant estret", quedant atrapats en el combat «''però després d'una rigorosa resistència es van rendir els contraris quedant el camp de batalla per a nosaltres''» .<ref name="Artigas" />
 
Immediatament, Artigas va ordenar al seu ajudant, [[Eusebio Valdenegro]], per ocupar la població, on es trobaven uns 140 homes, amb un canó i el parc d'artilleria. Aquests es van rendir rápidament.<ref name="Artigas2"> {{Ref-web|
Línia 312:
|ubicació = Montevideo
|url = http://www.artigas.org.uy/fichas/hm_panaderia_de_vidal.html
}}</ref> situada sobre l'actual carrer Joaquín Requena, no va excedir el centenar de persones.<ref name="Asencio3" /> Els representants unionistes es van adonar del que s'havia tractat fins al moment amb el governador Elío i van explicar els desastres de l'[[Exèrcit del Nord (Provincies Unides del Riu de la Plata)|Exèrcit]] a les zones de l'Alto Perú, així com del perill que significava l'avanç portuguès. Els orientals van expressar que el setge no es podia aixecar fins que la Junta escoltés la seva proposta.<ref name="Asencio3" />
 
Els delegats del govern van explicar els seus motius per signar l'armistici i van garantir -verbalment- als orientals que no patirien represàlies, però aquests es van manifestar radicalment contraris a la mesura projectada pels delegats de Buenos Aires i van afirmar que estaven disposats a continuar la lluita per si mateixos .
Línia 334:
El cabildo semblava haver tingut en aquesta ocasió, un protagonisme assenyalat i així, Artigas va explicar la seva intervenció en el debat d'aquesta Assemblea:
 
{{cita|Jo llavors reconeixent la força de la seva expressió, i conciliant la meva opinió política sobre l'assumpte amb els meus deures, vaig respectar les decisions dels superiors, sense oblidar el meu caràcter de ciutadà; Sense desconèixer l'imperi de la subordinació, vaig recordar que devia als meus paisans. Testimoni dels sacrificis, m'era impossible mirar la seva sort amb indiferència, i no em vaig aturar a assegurar, de la manera més positiva, com repugnava que se'ls abandonés en un totalment. Això mateix havia fet saber al senyor Representant, i em vaig negar absolutament des del primer moment a entendre uns tractats que vaig considerar inconciliables amb els nostres sofriments, intentanven conservar el germen de les contínues dissensions entre nosaltres i la Cort del Brasil i molt capaços, per si sols, de causar la dificultat en la solució del nostre sistema continental (...) .<ref name="Tabaré Melogno" /> ||}}
 
Aquestes paraules confirmen el disgust i el rebuig que des del principi va exterioritzar Artigas respecte a l'alternativa d'un abandó total del setge com a venjança dels seus enemics.
Línia 343:
 
L'armistici establia que Buenos Aires havia de reconèixer la unitat de la nació espanyola (articles 6 i 7 del tractat)
{{cita|Les tropes de Buenos Aires desocuparan tota la banda oriental del Riu de la Plata fins al riu Uruguai sense que en tota aquesta es reconegui cap altra autoritat que la del virrei.<ref>{{ref-web| url= http://www.siemprehistoria.com.ar/buenos-aires-y-la-banda-oriental-javier-de-elio-el-virrey-que-no-fue-primer-sitio-a-montevideo-y-tratado-de-pacificacion/
|títol=BUENOS AIRES i la BANDA ORIENTAL. Javier de Elio, el virrei que no va ser. Primer lloc a Montevideo i Tractat de Pacificació
}}</ref>Els pobles del Rierol de la Xina, Gualeguay, Gualeguaychú situats a Entre Ríos, quedaran subjectes al govern del virrei i al de la junta de la resta dels pobles.<ref>{{Ref-llibre|títol= La independència d'Uruguai|editorial=Col·lecció Mapfre, Eduardo M. Narancio, 1992|ISBN= 8471003295|pàg=196}}</ref>}}
Línia 398:
==== Rumb i cronologia del camí ====
[[1811]]
* [[12 d'octubre]]: S'aixeca el setge a Montevideo.
* [[14 d'octubre]]: Comença l'encreuament del riu [[Santa Lucia (Uruguai)|Santa Lucia]] i es dirigeixen cap a Sant José.
* [[23 d'octubre]]: Al pas de la Arena, Sant José, Artigas s'assabenta que Buenos Aires i els espanyols van signar la pau, de manera que el territori de la Banda Oriental torna a jurisdicció espanyola. Decideix marxar i bona part de la població oriental l'acompanya a l'exili.
* [[30 d'octubre]]: Creuen el [[Rierol Grande (Uruguai)|Rierol Gran]] (actual límit entre els departaments de Soriano i Flores).
* [[2 de novembre]]: Creuen el rierol Perdido (departament de Soriano).
* [[3 de novembre]]: Creuen el rierol Cololó (departament de Soriano).
Línia 407:
* [[14 de novembre]]: Arriben al cuartel general en rierol Negre (actual límit entre els departaments de Riu Negre i Paysandú).
* [[24 de novembre]]: Arriben a [[Paysandú]].
* [[1 de desembre]]: Acampen a la vora del [[rierol Quebracho]] (departament de Paysandú).
* [[3 de desembre]]: Creuen el rierol Chapicuy (departament de Paysandú).
* [[7 de desembre]]: Creuen el [[riu Daymán]] (límit entre els departaments de Salto i Paysandú).
Línia 517:
A continuació, Artigas va exposar les finalitats del Congrés: ''«L'assemblea tantes vegades anunciada'' -la [[Assemblea de l'any XIII|Assemblea Constituent de Buenos Aires]]- ''va començar les seves sessions amb la frase - De cap manera es tracta d'una separació nacional»''. Un cop acabat el discurs dels diputats van tenir la llibertat de debatre.
 
El pacte finalment aprovat contenia vuit apartats que havien de complir les autoritats constituents de Buenos Aires. Essencialment contenien una sèrie d'aspiracions orientals que mai van sentir ressò a Buenos Aires, i que ja havien estat encomanades anteriorment pel cabildo a [[Tomás García de Zúnyiga]]. Aquestes pretensions eren: el desgreuge a Artigas i al poble oriental per les ofenses de Manuel de Sarratea, un aval del no abandonament al setge de Montevideo i de rebre pertrets bèl·lics per a la prossecució de la lluita, i el reemborsament per part de Sarratea de les armes robades per aquest al Cos de Blandengues. La sisena i setena disposició contenen els aspectes essencials del conveni:
 
{{cita|''Disposició Sisena'': Serà reconeguda la confederació defensiva i ofensiva d'aquesta Banda amb la resta de les Províncies Unides, renunciant qualsevol d'elles a la subjugació que ha donat lloc per la conducta d'aquest anterior govern.}}
Línia 561:
Els plantejaments proposats per Artigas en les Instruccions de l'any XIII, contradient l'ideari polític de la dirigència de Buenos Aires, que es basava en principis totalment diferents. Per a aquesta, fins i tot en els seus elements més bàsics i honestament liberals, l'Estat s'havia d'organitzar segons principis de jerarquització política que preveiessin la "natural" divisió social. Això només era possible establint un govern centralitzat i poderós, al qual havien de subordinar-se les províncies previ acord de participació d'aquest. El desenvolupament només era possible amb aquesta concepció, si existia una classe dirigent proveïda de poders capaços de crear una legislació justa, equilibrada i racional, a la qual tots havien de sotmetre's per entrar a la sendera del progrés, la cultura i la prosperitat. Aquesta dirigència havia de sorgir, per descomptat, de la classe il·lustrada que en la seva gran majoria residia a les ciutats, i particularment a Buenos Aires. La ciutat, vinculada als corrents econòmics, intel·lectuals i polítics del món, representava la «civilització» davant d'una «barbàrie» provincial de reminiscències feudals que era necessari, precisament, «civilitzar».
 
Davant d'aquesta idea s'alçava la visió federal, més àmplia i democràtica, basada en els drets de les comunitats i la idea que una nació només podia construir-se amb l'aportació igualitària de tots els seus sectors socials. Una visió arrelada en un concepte d'igualtat profundament arrelat per la població humil del medi rural, que repetia que "''ningú és més que ningú''" i que rebutjava la idea que la direcció havia d'estar monopolitzada pels il·lustrats i els doctors. Davant la pretensió hegemònica d'aquests, instal·lats majoritàriament a Buenos Aires, el federalisme, alhora integrador i gelós de la defensa dels drets dels pobles, apareixia com una necessitat inevitable. Artigas el va concebre no només per les seves lectures de textos nord-americans, sinó per la seva experiència dels horribles fets del 1811, en el curs dels quals els drets del seu poble oriental van ser menyspreats en nom d'interessos estranys, que es pretenien superiors.
 
El programa polític de les [[Instruccions de l'any XIII]] era, per tant, totalment inassumible pels homes que dirigien els destins de la naixent comunitat política platense. La seva pretensió d'una igualtat provincial, que d'alguna manera apuntava a una equitat de drets per sobre de les classes, semblava un sense sentit irracional per Rivadavia, Sarratea o Alvear. Significava posar en el mateix pla a la «civilització» i la «barbàrie». I els líders cabildos que ho impulsaven, començant per Artigas, eren, en la concepció d'ells, «anarquistes», en el sentit d'afavoridors del caos, d'enemics del centralisme civilitzador. L'enteniment era impossible. Els que ho van intentar com José San Martín, van acabar marginats i frustrats. Aquests dos idearis polítics altament antagònics aviat comportarien la major ruptura entre Artigas i el govern de Buenos Aires.
Línia 595:
Molts historiadors, fins i tot alguns artiguistes, destacaven en aquesta junta el disbarat de la petició d'Artigas sobre la suspensió de les deliberacions mentre escrivia a cada un dels pobles amb l'objecte de saber la seva coincidència amb les decisions; Sense esmentar la ràpida omissió de les decisions al Congrés de Tres Creus. A més, hi havia indicis per pensar que la junta es va apartar per aconseguir la manca de pressió que havien de tenir els regidors per deliberar amb absoluta llibertat. [[José Manuel Pérez Castellano]], sacerdot que va participar en el consell, va escriure en el seu Relat històric que «''Encara que -Rondeau- hagués concorregut sense cap tropa al congrés, venia acompanyat d'un ajudant que es va quedar a la porta, del costat de fora, i a la menor contrasenya podia cridar a vuit o deu Dracs que amb els seus sabres no haguessin deixat ningú viu''».
 
=== La «''Marxa Secreta''» ===
Després de finalitzar-se el [[Congrés de Capella Maciel]], amb la seva autoritat seriosament menyspreada per una assemblea representativa dels pobles orientals que l'havia ignorat, Artigas va adoptar una sèrie de greus decisions. La primera d'elles va ser abandonar el setge de Montevideo, el que implicava la ruptura total amb les autoritats revolucionàries de Buenos Aires. El 20 de gener del 1814, de nit i en silenci, Artigas es va retirar amb el gruix de les seves tropes; Va deixar però, com a forces d'observació, a dos regiments manats per [[Manuel Vicent Pagola]] i el seu germà [[Manuel Francisco Artigas]], deixant així desguarnida l'ala esquerra de la línia assetjadora. Artigas marxa cap al Nord acampant a la calera de García, sobre el riu Santa Lucia Chico quedant-se a la expectativa. Allà se li van incorporar gairebé totes les forces orientals que sumaven uns 3.000 homes. Artigas va denomar a aquest acte "marxa secreta".
 
Línia 647:
Després d'aquesta victòria, el director de les [[Províncies Unides del Riu de la Plata]], [[Gervasio Antonio de Posadas|Gervasio de Posadas]] va substituir al cap assetjador [[José Rondeau]] pel seu nebot [[Carlos María de Alvear|Carlos María d'Alvear]] al capdavant de les forces assetjadores. D'aquesta manera, l'orgullós i jove general Alvear, es feia amb una victòria, que en realitat no havia treballat. Rondeau resignat pel seu esforç sense valor, va acceptar el canvi, però no ho va oblidar.
 
Finalment [[Gaspar de Vigodet]], governador de Montevideo i màxima autoritat des que el virrei [[Francisco Javier de Elío]] declarés abolit el Virregnat del Riu de la Plata i tornés a Espanya al novembre del 1811, va comprendre que la resistència era impossible i va demanar condicions de rendició, assetjat per la fam, les malalties i la falta de queviures. Va haver de vèncer la resistència dels «''emancipats''», que volien resistir fins al final. El governador va posar dures condicions, que Alvear va acceptar sense protestes: la ciutat es lliurava al govern revolucionari «en dipòsit», i el govern de Buenos Aires havia d'acceptar que pertanyia a la monarquia espanyola, igual que la resta de les Províncies Unides, i havia de comprometre a no hissar altre pavelló que no fos l'espanyol. Es respectarien la persona i els béns dels que van haver combatut a favor del govern colonial, es permetria la sortida cap a Espanya de totes les forces armades i de tots els que volguessin anar-se'n i no es retirarien les armes que quedaven a la ciutat. L'armistici es va signar el 20 de juny del 1814 i el 22 les tropes d'Alvear van entrar a Montevideo. S'iniciava el període que la historiografia uruguaiana, nomenaria per unanimitat com «''dominació [[porteny (Buenos Aires)|portenya]]''».
 
Alvear no va respectar cap de les clàusules de rendició, a excepció, de permetre la retirada de les tropes espanyoles, i va començar a governar a Montevideo el governador designat pel Directori [[Miguel Estanislao Soler]]. Els nous governants, inspirats per Alvear, van actuar com un exèrcit d'ocupació: van destituir al Cabildo i en van designar un altre que els era afí; Van anul·lar el Consolat de Comerç que havien establert els espanyols després de la ruptura amb Buenos Aires i el van substituir per un funcionari que ells poguessin controlar (el designat va ser [[Jerónimo Pio Bianchi]]. Tots els vaixells «enemics o neutrals» que estaven al port van ser declarats «bona presa» (o sigui, [[botí de guerra]]) i els seus amos havien de pagar un quart del seu valor lliurats en molts casos pels integrants del nou règim. Els espanyols que van romandre a la ciutat van ser discriminats i se'ls va prohibir reunir-se, comerciar, tenir llocs de treball públics i fins a caminar a cavall sense autorització; L'incompliment d'aquestes disposicions era castigada amb la mort.
Línia 706:
La renúncia del Cabildo a obeir aquestes ordres va determinar que la correspondència del cabdill adquirís un to cada vegada més autoritari. Ja havia advertit, en ordenar la substitució d'autoritats, que els "''pares de la Pàtria''" havien de ser "''més inexorables amb el seu deure. Altrament encara sobraven forces per signar el seu extermini''". I al juliol, escrivia a Rivera en aquests termes:
 
{{cita|Digueu-me vosté per Déu, en què consisteix que els europeus no surtin d'aquest poble, i que amb tanta inacció en la qual no adverteixo un sol tret que m'inspiri confiança. El govern em mol amb representacions, pretenent mil conveniències, els particulars el mateix; de manera que em fan creure que entrant en aquesta plaça tot es contamina. D'aquí neix la manca d'uniformitat en l'opinió. Uns crivellen a altres amb sarrecenisme i esparanisme, tot s'entorpeix i la causa és la que pateix. Amb aquesta data dono la meva última providència i dic al Cabildo i al Barreiro el convenient; I si no veig aviat un remei eficaç, aguardeu-me el dia menys pensat en aquesta. Penso anar sense ser sentit, i veurà vosté si em llença per davant al govern, als sarraïns, als portenys (habitants de Buenos Aires) i a tant malandrí que no serveixen més que per entorpir els negocis. Ja estic tan avorrit que veurà vosté com faig una alcaldada i comencen els homes a treballar amb més empenta.}}
 
Les formes liberals d'Artigas al 1813 a poc a poc es van anar quedant a un costat, i el cabdill apareixia cada vegada més autoritari. Tot i aquest clima de creixent distanciament entre l'acció del Cabildo - i del propi Miguel Barreiro - i el cabdill, es van adoptar algunes mesures importants: El territori provincial es va dividir en 6 departaments, es va reorganitzar el Consolat de Comerç, es van prendre mesures contra el sacrifici de ventres bovins i fugida de bestiars cap a Portugal per via del contraban, es va difondre la vacuna antivariolosa, es va fundar la primera biblioteca pública (sobre la donació de llibres realitzada pel pare José Manuel Pérez Castellanos, i el director de la qual va ser Dámaso Antonio Larrañaga), i es van fundar dues escoles públiques i gratuïtes, una a Montevideo i una altra en Purificación. Es va fundar la Casa de Comèdies, inaugurada amb una obra de Bartolomé Hidalgo titulada ''Sentiments d'un patriota''.
Línia 767:
{{Cita|A pocs dies de la meva arribada vaig tractar de sorprendre la divisió del cabdill Encarnación Benítez, flagell i terror de la Colònia i de tots els pobles del marge esquerre del riu Uruguai. Revestit aquest assassí dels poders d'Artigas assolava la campanya amb les seves decapitacions; La història no pot sentir-se sense horror. Vaig prendre mesures i a l'alba del 25 em vaig trobar sobre el seu camp a la costa del riu de San Juan. Es va posar en posició de defensa amb el seu destacament de cent quaranta soldats de cavalleria, però els nostres esquadrons els van arrasar i van vèncer en pocs minuts. Encarnación, un frare que l'acompanyava en les seves aventures i alguns soldats van quedar al camp; Els altres van ser presoners, a excepció d'uns pocs que es van amagar al bosc. Vostra excel·lència no podrà fer-se una idea de l'alegria d'aquest poble i de tots els seus habitants per la mort d'Encarnación i la destrucció de les seves forces. El poble es va il·luminar durant tres dies i tots van córrer amb plaer a veure el cadàver d'aquell monstre; Tal era el terror que havia infós en aquestes comarques la barbaritat d'aquest home sanguinari.}}
 
Alguns escriptors asseveren que aquesta és una nova versió de l'anomenada " ''[[Llegenda Negra d'Artigas | Llegenda Negra antiartiguista]] ''" <ref> [http://web.archive.org/web/http://www.margen.org/mate/cap3.html Dossier: El mate s'enfronta al liberalisme] </ref>
, però el que és cert és que els oficials portuguesos després de les batalles en els seus partes quan descrivien les xifres de pèrdues del bàndol portuguès i del bàndol artiguista aquestes solien ser elevadament desproporcionades. Com a tal ho demostra l'historiador [[Eduardo Acevedo Díaz]], ja que segons els partes de batalla portuguesos uns mil artiguistes van ser morts o capturats a la campanya de les Misiones Orientals i dos en les files portugueses; Dos-cents vuitanta morts a [[Batalla de lbirocay]] i dos portuguesos; A la [[Batalla de Carumbé]] van morir sis-cents orientals i vint-i-sis portuguesos, xifres que són absolutament irrisòries. Tot i això, és de suposar que existia una gran problemàtica entre la població rural i alguns cabdills artiguistes que adoptaven mesures totalment contraproduents i totalitàries que resultaven perjudicials a la causa revolucionària.
 
Línia 818:
{{Cita|El Cap dels Orientals ha manifestat en tot aquest temps que estima massa a la seva pàtria, per sacrificar aquest ric patrimoni dels orientals al baix preu de la necessitat.|José Gervasio Artigas, 26 desembre 1816.}}
 
Aquests termes, extremistes i ofensius per a Duran i Giró, va determinar que s'allunyessin de la seva causa. L'any 1817 no portaria bones noves per a l'exèrcit artiguista, ja que les derrotes es continuaven succeint. Mostra d'això van ser les batalles d'[[Batalla de Arapey|Arapey]] i [[Batalla del Català|Català]], a més de l'entrada de Lecor a Montevideo, qui va ser rebut amb honors per part de [[Dámaso Antonio Larrañaga]] i [[Jerónimo Pío Bianqui]], el 20 de gener d'aquell any. No obstant això, els revolucionaris continuaven donant mostres de resistència a la ''campanya'' oriental, on es va sotmetre als ocupants a la [[guerra de guerrilles]] i la ''Guerra de Recursos'' -desbastint Montevideo i les tropes lusobrasileres-.
 
A l'agost del 1817, Artigas va signar a [[Campament de Purificación | Purificación]] amb el diplomàtic anglès Edward Frankland un Tractat de Lliure Comerç, mitjançant el qual s'establia aquest règim entre "''els vassalls de Sa Majestat Britànica i ports de la banda Oriental del Riu de la Plata''". El que pretenia Artigas amb aquest conveni era acabar amb el control que ambicionava Buenos Aires sobre els rius interiors, com el [[Riu Uruguai|Uruguai]] i el [[Riu Paranà|Paranà]]. Artigas no es trobava llavors en el seu millor moment anímic, a causa de les derrotes sofertes i la fugida d'alguns cabdills que col·laboraven amb la seva causa cap Pueyrredón. D'aquest fet n'és testimoni aquesta carta: