Conca de l'Ebre: diferència entre les revisions

|editor = [[Confederació Hidrogràfica de l'Ebre|CHE]]

}}</ref>

La conca sedimentària és una acumulació de sediments d'edat majoritàriament [[Era Terciària|Terciària]] provinents de les cadenes muntanyenques circumdants: Pirineus, serralada Ibèrica i serralada costanera. La conca es va formar com a resultat de l'acumulació de sediments marins, detrítics i evaporítics a l'espai comprès entre aquestes cadenes.

La presència d'un mar interior està registrada per fòssils marins en zones com Ricla, a la [[província de Saragossa]], i Yebra de Basa, a la [[província d'Osca]] o pels dipòsits salins que es troben en zones com a Remolinos a la riba de l'[[Ebre]]. Fa 37 milions d'anys, aquest mar va quedar desconnectat de l'oceà a causa d'aixecaments tectònics a la zona actual de la Rioja en algun moment entre el [[Neogen]] i el [[Pliocè]] i va donar lloc a una enorme conca lacustre evaporítica [[endorreic|endorreica]], sense sortida fluvial. Els llacs residuals d'aquest període són per exemple les llacunes [[endorreic|endorreiques]] que encara persisteixen a Gallocanta, Sariñena o les del Baix Aragó. Fins fa 6 milions d'anys, estava molt estesa una flora d'[[aiguamoll]]s [[Halofília|halofil]]s i [[freatofita|freatofits]], caracteritzada per herbes halofiles, com la [[puccinella]] en les planes i plantes de majors, herbes vivaces anuals o vegetació perenne, matolls, rarament arbustos i arbres: tarayares, fruticedes, juniperacees... D'aquesta flora dominant, queden enclavaments salins que són autèntics paisatges del [[Miocè]]. Els terrenys de sòl salí o salitre eren molt extensos cobrint bona part de la superfície i creant espais aïllats protectors. A les zones entollades a l'hivern, i amb crosta salina a l'estiu es trobaven [[Briòfits en sentit ampli|bryophytaes]], [[chenopodiaceae]]s, [[plumbaginaceae]]s, [[ruppiaceae]]s, [[carex]], [[lythraceae]]s, [[asteraceae]]s... Dominaven els almarjos, plantes de tiges carnoses i articulades els sucs cel·lulars dels quals presenten altes concentracions de sal. Petits vegetals com els coralets, també estaven presents, i quan disminuïa la concentració salina apareixien les jonqueres, les insulses, les farigoles, les escorçoneres, els saladines, els pelargonis o les semprevives que excreten sal i la dipositen en l'exterior de les seves tiges i fulles. En les elevacions menys salines hi havia jonqueres i albardines, i poblacions d'estepes i artemises. Comptant a més amb d'una gran fauna d'invertebrats, entre els quals destacaven toxines, mol·luscs, els crustacis: gambetes, [[tortuguetes]], [[anostracis]], [[cladòcers]], etc. que formaven la base alimentària de poblacions nidificants d'aus com anàtids, flamencs i grues.

Altres vegades, són valls amb barrancs que fan aflorar terrens guixencs o salins.

Els rius que des dels Pirineus pel costat nord i el sistema Ibèric pel costat sud, havien excavat valls perpendiculars a les serres, prenen direcció est-oest formant depressions paral·leles a l'alineació principal de la serralada. Aquestes depressions intermèdies, encara que no tenen continuïtat entre si, assemblen una gran vall de materials tous: flys Eocè, marga, etc. que uniria per exemple, pel costat nord, camp amb la depressió de Jaca i la Canal de Berdún si no anés tallat a mig camí per les serres de San Juan de La Peña i Oroel.

Més al sud, donant pas al Somontano i mirant ja a la vall, apareix el Prepirineu: petites serres formades per calcàries que van ser baixant des de les zones més septentrionals del Pirineus per efecte de l'orogènesi alpina. La serra de Guara, amb 2.077 m, destaca entre aquestes serres tallades per profunds canons oberts pels rius que, cabalosos i ràpids, busquen l'Ebre.

Les vores de la conca estan formats per materials detrítics procedents de les serres i la seva part central per materials de guix i evaporítics produïts en dessecar-se el mar interior que fa milions d'anys era la vall.

Conté molts elements geològics notables: les salades d'Alcañíz i de Sástago-Bujaraloz, les estepes de Belchite o les [[Bardenas]], els paleocanals exhumats d'Alcanyís o Casp, les mines de sal de Remolinos o els Mallos de Riglos són alguns exemples per destacar.

La conca està constituïda per diversos aqüífers que s'agrupen en la seva majoria en corrents d'aigües subterrànies que desguassen cap a l'Ebre. Existint les esmentades conques endorreiques dels antics llacs residuals o llacunes endorreiques.