Desamortitzacions espanyoles: diferència entre les revisions

El [[1845]], durant la Dècada Moderada, el Govern intenta restablir les relacions amb l'Església, cosa que duu a la signatura del [[Concordat]] del [[1851]].

Es declaraven en venda totes les propietats de l'estat, del clergat, dels ordes militars ([[Orde de Sant Jaume|Sant Jaume]], [[Orde d'Alcántara|Alcántara]], [[Orde de Calatrava|Calatrava]], [[Orde de Montesa|Montesa]] i [[Orde de Sant Joan de Jerusalem|Sant Joan de Jerusalem]]), confraries, obres pies, santuaris, de l'exinfant [[Carles Maria Isidre de Borbó|''Don'' Carles]], de propis i comuns dels pobles, de la beneficència i de la instrucció pública, amb algunes excepcions. Igualment, es permetia la desamortització dels censos pertanyents a les mateixes organitzacions. Va ser la que va produir un major volum de vendes i va tenir una importància superior a totes les anteriors; no obstant això, els historiadors s'han ocupat tradicionalment molt més de la de Mendizábal.

La seva importància resideix en la seva durada, el gran volum de béns mobilitzats i les grans repercussions que va tenir en la societat espanyola. Després d'haver estat motiu d'enfrontament entre conservadors i liberals, tots els partits polítics reconeixeran la necessitat d'acabar amb les "mans mortes" per a arribar a un major desenvolupament econòmic de l'estat. Es va suspendre l'aplicació de la llei el 14 d'octubre del 1856, i es reprengué de nou dos anys després, el 2 d'octubre del 1858, quan era president del Consell de Ministres [[Leopoldo O'Donnell|O'Donnell]], i no cessaren les vendes fins a fi de segle i continuaren tot i els diferents canvis de govern.

El 1867, s'havien venut en total 198.523 finques rústiques i 27.442 urbanes. L'estat va ingressar 7.856.000.000 reals entre 1855 i 1895, gairebé el doble de l'obtingut amb la desamortització de Mendizábal. Aquests diners es va dedicar, fonamentalment, a cobrir el dèficit del pressupost de l'estat, amortització de deute públic i obres públiques, i se'n reservaren 30 milions de reals anuals per a la reedificació i reparació de les esglésies de l'estat.

Tradicionalment, a aquest període se l'ha anomenat ''desamortització civil'', nom inexacte, perquè si bé és cert que es van subhastar gran nombre de finques que havien estat propietat comunal dels pobles, la qual cosa constituïa una novetat, també es van vendre molts béns fins llavors pertanyents a l'Església, sobretot les que estaven en possessió del [[clergat|clergat secular]]. En conjunt, es calcula que de tot el desamortitzat, el 30% pertanyia a l'Església, el 20% a beneficència i un 50% a les propietats municipals, fonamentalment dels pobles.

Generalitzant, hi havia una zona sud de l'estat amb predomini del [[latifundi]] i una franja nord on existia una majoria d'explotacions rurals mitjanes i petites; podríem concloure, d'acord amb els treballs de [[Richard Herr]], que el resultat de la desamortització serà concentrar la propietat en cada regió en proporció al grau existent prèviament; per tant, no es va produir un canvi radical en l'estructura de la propietat.

Les parcel·les petites que es van subhastar van ser comprades pels habitants de localitats pròximes, mentre que les de major grandària, les van adquirir persones més riques que vivien generalment en ciutats a major distància de la propietat.

* Sanejament de la Hisenda Pública que va ingressar més de 14.000 milions de reals procedents de les subhastes.

Molts quadres i llibres de monestirs van ser venuts a preus baixos i van acabar en altres països, encara que gran part dels llibres van anar a engrossir els fons de les biblioteques públiques o universitats.

Un dels objectius de la desamortització va ser permetre la consolidació del règim liberal i que tots aquells que compressin terres formessin una nova classe de petits i mitjans propietaris addictes al règim. No obstant això, no es va aconseguir aquest objectiu, en adquirir la major part de les terres desamortitzades, particularment al sud d'Espanya, els grans propietaris.