Dodecafonisme: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: - o, el que + o, cosa que
m neteja i estandardització de codi
Línia 1:
El '''dodecafonisme''', del [[Grec antic|grec]] ''dodeka'' ('dotze') i ''fonos'' ('so'), també anomenat [[atonalisme]] organitzat, és una tècnica de composició en la qual es dóna la mateixa importància a les dotze notes de l'[[escala cromàtica]], a diferència d'altres sistemes en els quals hi ha una [[nota]] central i les altres compleixen relacions harmòniques o modals. Utilitza plenament els dotze sons de l'escala cromàtica, rebutja el [[sistema tonal]] i estableix unes bases pròpies de composició.
 
Aquest mètode compositiu va ser ideat per [[Arnold Schönberg]] (1923). Com hem dit, consisteix a estructurar cada obra musical sobre una sèrie de dotze sons (les notes de l'escala cromàtica), presentats un sol cop i en un ordre determinat pel compositor. La sèrie pot oferir quatre modalitats: original, [[retrogradació (música)|retrogradació]] (interpretació de l'original en sentit contrari), [[inversió (música)|inversió]] de l'original (en la qual els intervals originals són interpretats en mode contrari) i retrogradació de la inversió. Pot ser emprada en totes les seves [[Transposició (música)|transposicions]] i aparèixer en posició horitzontal, vertical -formant [[Acord (música)|acords]] o diferents línies [[melodia|melòdiques]]- o bé en una combinació d'ambdues.
 
El mètode dodecafònic, també anomenat ''dodecatònic'', va ser considerat la màxima creació musical de l'avantguardisme, i els principals compositors, a més de Schönberg, van ser els seus deixebles [[Alban Berg]] i [[Anton Webern]]. Posteriorment, aquesta tècnica va donar origen al [[serialisme]].