Íngria: diferència entre les revisions

Els [[ijorians]] [[Església Ortodoxa Russa|ortodoxos]], juntament amb els [[vòtics]], són els [[Indígena|pobles indígenes]] de l'Íngria històrica. Amb la consolidació de la [[Rus de Kíev]] i l'expansió de la [[República de Nóvgorod]] al nord, els indígenes ingrians es va convertir en grecs ortodoxos. Íngria es va convertir en una província de Suècia al [[Tractat de Stolbovo]] en 1617 que va posar fi a la [[Guerra d'Íngria]],un conflicte entre Suècia i Rússia. Després de la conquesta sueca de la zona en 1617 el [[ingrians finlandesos]], descendents dels emigrants [[luteranisme|luterans]] del segle XVII procedents de l'actual [[Finlàndia]], es va convertir en la major part d'Íngria. En 1710, després d'una conquesta russa, Íngria va ser designada com a Província de Sant Petersburg. Al [[Tractat de Nystad]], Íngria va ser cedida formalment a Rússia per Suècia. En 1927, l'àrea va ser designada com a província de Leningrad. Les [[deportacions dels ingrians finlandesos]] van començar a finals del 1920 i la [[russificació]] ja era gairebé completa a la [[dècada de 1940]]. Avui dia és l'àncora del nord-oest de Rússia, la seva "finestra" a la [[Mar Bàltica]], amb [[Sant Petersburg]] com el seu centre.

Íngria en el seu conjunt no va formar un [[Estat]] (cf., però, [[República d'Íngria Septentrional]]); els ingrians, entesos com els habitants d'Íngria independentment de la seva ètnia, difícilment es pot dir que hagin estat una nació, malgrat que la seva "nacionalitat" va ser reconeguda en la [[Unió Soviètica]]; com a [[grup ètnic]], els pròpiament ingrians, anomenats [[ijorians]], són a prop de l'extinció, junt amb el seu [[Ingrià|idioma]]. Tot i això, moltes persones encara reconeixen el seu [[Patrimoni cultural|patrimoni]] ingrià.<ref name="kurs">Kurs, Ott (1994).[http://www.springerlink.com/content/r5302p2n2802g742/fulltext.pdf Ingria: The broken landbridge between Estonia and Finland]. ''[[GeoJournal]]'' 33.1, 107-113. </ref>

L'Íngria històrica ocupa aproximadament la mateixa zona que els districtes de [[Districte de Gattxinski|Gattxinski]], [[Districte de Kingisseppski|Kingisseppski]], [[Districte de Kírovski|Kírovski]], [[Districte de Lomonóssovski|Lomonóssovski]], [[Districte de Tósnenski|Tósnenski]], [[Districte de Vólossovski|Vólossovski]] i [[Districte de Vsévolojski|Vsévolojski]] de la moderna [[Província de Leningrad|óblast de Leningrad]], així com la ciutat de Sant Petersburg.

Tot i que Suècia i Nóvgorod havien lluitat per les terres íngrianes més o menys des del [[Gran Cisma d'Orient]], el primer intent real d'establir un domini suec a Íngria es remunta a principis del segle XIV, quan Suècia va fundar primer [[Víborg]] a [[Carèlia]], i després la fortalesa de [[Landskrona]] a la confluència de l'[[riu Okhta (conca del Neva)|Ohta]] i el [[Riu Nevà|Nevà]]. No obstant això, Landskrona va ser reconquistada per Nóvgorod. Íngria finalment va esdevenir un [[Dominis de Suècia|domini suec]] en la [[dècada del 1580]]. Però es va tornar a Rússia pel [[Tractat de Teusina]] (1595). Rússia, al seu torn va cedir Íngria a Suècia al [[Tractat de Stolbovo]] (1617) després de la [[Guerra d'Íngria]]. L'interès de Suècia en el territori era principalment estratègic: la zona era un [[Zona tampó|coixí]] contra els atacs russos sobre l'[[istme de Carèlia]] i l'actual Finlàndia, llavors la meitat oriental del regne de Suècia; i el comerç del Bàltic rus havia de passar pel territori suec. Els municipis d'[[Ivàngorod]], Jama (ara [[Kingisepp]]), Caporie (ara [[Kopórie]]) i Nöteborg (ara [[Schlüsselburg]]) es van convertir en els centres dels quatre comtats ingrians ([[Län|slottslän]]), i consistien en ciutadelles, en les proximitats de les quals hi havia petits veïnats anomenats ''hakelverk'', abans de les guerres de la [[dècada del 1650]] habitats principalment per gent del poble rus. El grau en què Íngria es va convertir en la destinació dels deportats de Suècia sovint s'ha exagerat.

Íngria va romandre escassament poblada. En 1664 la població total ascendia a 15.000 persones. Els intents suecs per introduir el [[luteranisme]], que es van accelerar després d'un període inicial de relativa tolerància religiosa,<ref>A. Pereswetoff-Morath, ‘ “Otiosorum hominum receptacula”: Orthodox Religious Houses in Ingria, 1615–52’, ''Scando-Slavica'', vol. 49, 2003.</ref> eren vistos amb repugnància per la majoria de la pagesia [[Església Ortodoxa Russa|ortodoxa]], que es veia obligada a assistir als serveis luterans; als conversos se'ls va prometre subsidis i reduccions d'impostos, però els guanys luteranes es van deure principalment a reassentaments voluntaris per part de [[finlandesos]] de [[Savònia (històrica)|Savònia]] i [[Carèlia Finlandesa]] (majoritàriament d'[[Bàrixevo|Äyräpää]]).<ref name="kurs"/><ref name="matley">Matley, Ian M. (1979). [http://www.jstor.org/view/00376779/di000499/00p0072z/0 The Dispersal of the Ingrian Finns]. ''[[Slavic Review]]'' 38.1, 1–16.</ref> La proporció de luterans finlandesos a Íngria ([[ingrians finlandesos]]) composta per un 41,1% el 1656, 53,2% en 1661, 55,2% en 1666, 56,9% en 1671 i 73,8% el 1695, i la resta majoritàriament [[ijorians]] i [[vòtics]].<ref>''Inkeri. Historia, kansa, kulttuuri''. Editat per Pekka Nevalainen i Hannes Sihvo. Hèlsinki 1991.</ref> Ingermanland estava en gran manera enfeudada a [[noblesa sueca|nobles]] militars i funcionaris estatals, que van portar els seus propis servents luterans i obrers. No obstant això, un petit nombre d'esglésies ortodoxes russes estigueren en ús fins al final del domini suec, i la conversió forçada de l'ètnia russa ortodoxa, prohibida per llei.