Edat mitjana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
{{història universal}}
L''''edat mitjana''' o '''edat medieval''' és el període intermedi de la [[història d'Europa]] enmig de l'[[edat antiga|Edat Antiga]] i l'[[edat moderna|Edat Moderna]]. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al {{segle|V|s}} amb la [[caiguda de l'Imperi Romà d'Occident]], l'any [[476]], i el final al {{segle|XV|s}} amb la [[caiguda de Constantinoble]], el [[1453]], o bé amb l'inici de la [[colonització europea d'Amèrica]] l'any [[1492]]. El nom va ser posat pels humanistes del [[Renaixement]] com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.
Actualment, els historiadors del període prefereixen [[tesi de la continuïtat|matisar aquesta ruptura]] entre l'[[edat antiga]] i l'edat Mitjana, de manera que entre els segles [[segle III|III]] i {{Romanes|VIII}} se sol parlar d'[[antiguitat tardana]], que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en l'àmbit econòmic, per la substitució del [[Esclavitud#L'esclavatge a la Roma i Grècia clàssiques|sistema esclavista]] pel [[feudalisme]]; en l'àmbit social, per la desaparició del concepte de [[ciutadania romana]] i la consolidació dels [[estaments]] medievals; en l'àmbit polític, per la descomposició de les estructures centralitzades de l'imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en l'àmbit ideològic i cultural, per l'absorció i substitució de la [[cultura clàssica]] per les [[teocentrisme|teocèntriques]] cultures [[crist]]ianes o [[islam|islàmica]] (cadascuna en el seu espai).<ref>Anderson, Perry. ''Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo''. Madrid: Siglo XXI. 1979. {{ISBN|84-323-0355-0}}</ref>
L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: [[alta edat mitjana]] ({{segle|V|s}} a {{segle|X|s}}, sense una clara diferenciació amb l'[[antiguitat tardana|Antiguitat Tardana]]); i [[baixa edat mitjana]] ({{segle|XI|s}} a {{segle|XV|s}}), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la [[plena edat mitjana]] (segle XI a {{segle|XIII|s}}), i els dos últims segles ([[edat mitjana tardana]]) que van presenciar la crisi de l'edat mitjana ({{segle|XIV|s}} i XV).
L'[[alta edat mitjana]] es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'[[Imperi Romà d'Orient]] allargà l'ensulsiada de l'[[Imperi Romà d'Occident]] mentre l'[[islam]] s'estengué fins a [[Hispània]]. Entre els segles VIII i X, l'Europa [[cristianisme|cristiana]] consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de ''[[feudalisme]]'', marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la [[noblesa]] i el [[clergat]]; l'[[autarquia]] econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de [[vassallatge]] quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de [[vassall]]; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el [[serf]]); i una societat [[teocràcia|teocràtica]], en què la idea de [[Déu]] omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el [[llatí]] com a llengua de cultura i d'intercanvi.
La [[baixa edat mitjana]] es caracteritzà, a partir del {{segle|XI}}, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les [[ciutat]]s impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan {{segle|XIV|s}}: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'[[edat moderna|Edat Moderna]] europea.
Línia 15:
== Demografia ==
[[Fitxer:Diapositiva1.GIF|miniatura|Evolució demogràfica europea durant la transició cap al feudalisme i de l'edat mitjana. Les dades, en milions d'habitants, són de Bernard H. Slicher Van Bath<ref>Bernard H. Slicher Van Bath. ''The agricultural history of Western Europe, 500- 1850'', London, 1963.</ref>]]
Fins a la [[Revolució Industrial]], la població europea visqué en un precari equilibri amb els recursos alimentaris; així, qualsevol augment [[demografia|demogràfic]] que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en una vulnerable davant de qualsevol atac [[epidèmia|epidèmic]]. Això fou una constant durant l'edat mitjana, a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual s'assistí a una expansió demogràfica sostinguda. L'augment de població a partir de l'any 1000 fou afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear, de manera que s'augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que comportà la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola. Altres factors que possibilitaren l'augment demogràfic foren la millora climàtica, que gràcies a una pluviometria favorable, féu més abundoses les collites, l'atur de les grans migracions que havien assolat [[Europa]] (germànics, [[magiar]]s, [[normand]]s, etc.) i les institucions de [[Pau i Treva de Déu]], que a la llarga contribuïren a la disminució de la mortalitat.
[[Fitxer:Monastery of Sant Pere de Rodes - Catalonia - Spain.jpg|miniatura|esquerra|[[Monestir de Sant Pere de Rodes]]. Després de l'Imperi de [[Carlemany]], la cort no és ja el centre cultural. La ciència, l'art i la literatura procedeixen dels monestirs. Són unitats, bàsicament autàrquiques, concentrades en si mateixes, i d'àmbit rural. Tanmateix, els monjos foren els primers que ensenyaren a l'Occident a treballar metòdicament.<ref>[[Arnold Hauser|Hauser, Arnold]]. ''Historia social de la literatura y del arte''. (Volum I). Barcelona: editorial Labor. 1983. Pàgina 215.</ref>]]
Línia 37:
=== Invasions germàniques ===
{{AP|Invasions bàrbares}}
Entre els segles IV i V, la situació en el vell imperi anà empitjorant. A la forta crisi interna, amb [[devaluació]] constant de la moneda i pressió fiscal que va arruïnar molts municipis, cal sumar-hi la pressió a les fronteres. [[Constantí I el Gran]] incorporà els bàrbars a les legions; així, suplia les baixes de l'exèrcit i provava de reduir l'enemic. Però aquest nou exèrcit mercenari i bàrbar resultà encara més car i contraposat al model clàssic d'exèrcit de milícies ciutadanes, que sempre havien estat defensores de l'imperi. A més, deixà que els gots habitessin en terres de l'imperi a canvi del seu suport militar davant altres invasors, l'anomenat ''foedus'' got: en la pràctica, zones autònomes dins l'imperi. A la mort de l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi]], l'imperi es dividí en [[Imperi Romà d'Occident|Occident]] i [[Imperi Romà d'Orient|Orient]]. Els [[gots]] havien guanyat la batalla fonamental a [[Adrianòpolis]], i els [[sueu]]s, [[vàndals]] i [[alà|alans]] entraven a [[Hispània]]. Masses de pobles [[germànics]] creuaven el [[Rin]]. Diverses tribus conqueriren Britània. Els [[visigots]], ja cristianitzats i federats amb l'imperi, campaven per [[Itàlia]], [[Gàl·lia]] i Hispània. El [[410]] saquejaren [[Roma]]. El nord d'Àfrica passà als vàndals. A mitjans dels segle V, [[Ravenna]], la nova capital romana, ja quasi no tenia poder. L'imperi era ja una ficció. L'any [[476]], un poble bàrbar, els [[hèruls]], deposà el darrer emperador romà: l'aparell politicoadministratiu de l'[[Imperi Romà d'Occident]], ja malmès per la constant crisi dels darrers anys, deixà d'existir definitivament.
Hom calcula que, en aquesta primera fase migratòria, els [[bàrbar]]s no depassaren el milió de persones, alhora que la població preexistent en tot l'eximperi devia voltar els 16 milions. Aquest fet explica que els bàrbars en llur assentament sobre el territori romà es limitessin a expropiar una part dels latifundis que posseïen els terratinents romans (''hospitalitas''). També produí una administració dual en tots els ordres: el [[dret germànic]], de caràcter consuetudinari i privat, convisqué amb el [[dret romà|Dret Romà]], d'inspiració pública, aplicats ambdós a les respectives comunitats; l'administració continuà en mans dels alts funcionaris romans pel que fa als habitants de l'imperi; en la qüestió religiosa, els bàrbars es convertiren al [[cristianisme]], a partir de la segona generació, però ho feren a l'arrianisme, de manera que hi convisqueren dues jerarquies episcopals. Tanmateix, els estats germànics, llevat del cas visigòtic a la península Ibèrica i dels francs, duraren molt poc.
=== Expansió de l'Església ===
Amb la caiguda de l'imperi, només restà dempeus l'organització eclesiàstica, que s'expansionà per diverses vies. Una via de creixement fou el [[monacat]], forma de vida en comú d'un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat fou una forma minoritària d'enfrontar-se a la vida que permeté als cristians de viure més radicalment la seva fe dins d'una dimensió de pregària constant envers Déu. [[Sant Antoni Abat|Sant Antoni]], al final del segle III, revitalitzà la vida eremítica i atenyé una gran popularitat que atragué nombrosos deixebles. [[Sant Pacomi]] ([[286]]-[[346]]) fou el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (''cenobites''), però qui li donà la forma definitiva fou, a l'Orient sant [[Basili de Cesarea]] ([[329]]-[[379]]), i a Occident, sant [[Benet de Núrsia]] ([[480]]-[[547]]), la regla del qual fou la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors. Durant els segles IV a IX, els monestirs s'estengueren per tot Europa. Als monestirs, se'ls deu noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual (''laborare et orare''). Per tant, queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. A més, l'Església, amb el monacat, conservà part del llegat cultural de l'antiguitat clàssica. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantingué precàriament les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.
Però, en qualsevol cas, als segles VI i VII, el bisbe de Roma (el [[papa]]) veié com minvaven de manera ostensible la seva autoritat i el seu prestigi, car hagué d'enfrontar-se a la formació d'Esglésies «nacionals», la falta de control i d'uniformitat en la vida monàstica, la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, l'acaparament per les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc. D'altra banda, la creixent superioritat intel·lectual d'Orient respecte d'Occident conduí a menysprear tot allò que procedia de [[Roma]] i la posició subordinada del papa davant l'[[Imperi Romà d'Orient]] (l'[[emperador romà d'Orient]] havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma), i la política autocràtica de l'emperador que manejava al seu antull el patriarca de [[Constantinoble]] crearen nous problemes a la posició papal.
Línia 49:
=== Consolidació de les monarquies germanocristianes ===
Durant el {{segle|VI|s}}, es produí una segona onada invasora, més lenta i gradual, però molt més definitiva. Els tres episodis fonamentals d'aquesta segona onada foren constituïts per la conquesta franca de la [[Gàl·lia]] i l'ocupació dels [[anglosaxons]] d'Anglaterra, seguida el segle VII per l'ocupació [[Longobards|llombarda]] de la península Itàlica.
Els pobles francs, els visigots i els llombards, minoritaris davant la població nadiua, van fundar els seus regnes sobre les restes de l'administració romana i tendiren a la unificació del dualisme anterior, ja que abandonaren la [[dret romà|legislació romana]] i redactaren un nou codi fonamentat en les tradicions germàniques. En conseqüència, s'unificaren, de grat o per força, amb les classes terratinents d'origen romà i es convertiren al catolicisme, abandonant l'[[arrianisme]], que havia servit per a mantenir cohesionat el grup en el període anterior. L'antiga administració imperial quedà sota l'autoritat dels monarques germànics. Els antics béns públics estatals (terres, mines, tallers, peatges…) i la capacitat de cobrar els impostos passaren a dependre dels nous governants.
Línia 86:
==== Expansió de l'islam ====
{{principal|Expansió de l'islam|història de la civilització islàmica}}
A partir de l'any [[634]], l'[[islam]] sobreeixí el marc geogràfic àrab. El [[656]], tot l'[[imperi Persa|Imperi persa]] restà sota domini islàmic, mentre que [[Bizanci]] hagué de cedir [[Armènia]], [[Síria]], [[Palestina]], [[Egipte]], [[Líbia]] i [[Tripolitània]], on els musulmans foren rebuts, sovint, com a alliberadors a causa de la violenta imposició de l'ortodòxia per part dels emperadors romans d'Orient. Els successors de [[Mahoma]], els [[califa|califes]], ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d'un immens imperi.
Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els [[omeies]] ([[661]]-[[750]]), l'[[islam]] comprenia tot el nord d'Àfrica i la Hispània dels [[gots]] ([[711]]-[[721]]) a l'oest; a l'est arribà fins a les ribes de l'[[Indus]] i al sud de les estepes asiàtiques ([[715]]). L'avenç es perllongà durant la resta de l'Edat Mitjana i part de l'[[edat moderna]] amb l'extensió per les estepes d'Àsia, el nord de l'[[Índia]], [[Indonèsia]] i l'[[Àfrica negra]].
Línia 97:
Conseqüència d'aquesta intensa activitat comercial fou la consecució d'una estructura econòmica monetària i urbana. Els musulmans foren grans constructors de [[ciutat]]s. La ciutat islàmica es bastí al voltant de la [[mesquita]]. Al seu entorn, es construïen els habitatges, el palau del governador i els mercats. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels [[emirat]]s o dels [[califat]]s. Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L'activitat d'artesans i comerciants era viva i admirà els pocs estrangers occidentals que visitaren les poblacions islàmiques. Ciutats com [[Bagdad]], [[el Caire]], [[Kairuan]], [[Fes]], etc., arribaren a tenir, abans de les [[croades]], una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals.
Aquesta activitat urbana i comercial es basà en una [[agricultura intensiva]] allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual copiaren dels llocs que conegueren durant la seva expansió. Ben al revés del que passava a l'Occident feudal o als territoris no costaners de [[Bizanci]], als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendiren a l'especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendí a establir-se a la ciutat on s'aplegava la vida econòmica i social. L'agricultura musulmana estigué dedicada a la producció de [[llegums]] i de [[fruita|fruiters]], de plantes orientals ([[arròs]], [[canya de sucre]], moreres per a la cria de cucs de [[seda]], [[albercoquer]]s, [[presseguer]]s, etc.) que, de mica en mica, i a través de la península Ibèrica, arribaren a l'Occident cristià. També conrearen la [[vinya]], malgrat la prohibició alcorànica, car aquesta no afectava els altres pobles.
Les [[croades]], primer, i les invasions dels [[tàrtars]] després, van afeblir el món musulmà, que va revifar sota el domini dels turcs [[Imperi Otomà|otomans]], els quals arribaren a ocupar els [[Balcans]] i a amenaçar la ciutat de [[Viena]]. Els musulmans foren expulsats de la península Ibèrica a la fi de l'Edat Mitjana.
Línia 105:
En l'àmbit [[cultura]]l, la civilització islàmica constituí una síntesi i fou transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de les [[matemàtica|matemàtiques]], la [[medicina]] i la [[filosofia]]. Desenvoluparen l'[[àlgebra]] i aportaren la notació decimal i el [[zero]] (d'origen indi). També van desenrotllar les tècniques de navegació d'origen; fou el cas del model de centres educatius planificats pel khan [[ilkhànida]] de Pèrsia, [[Mahmud Ghazan]] ([[1271]]), després de convertir-se a l'islam, per tal de perpetuar el seu bon nom.<ref>Ilchman, Warren F., Katz, Stanley N., Queen, Edward L. ''Philanthropy in the world's traditions''. Indiana: Indiana University Press. 1998, pàg. 120</ref>
L'islam permeté que cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l'[[àrab]] esdevingués llengua universal de l'islam, a causa de l'expressa prohibició de traduir l'[[Alcorà]], serví de lligam de cultures distants. Ben aviat, iniciaren el conreu d'una brillant [[literatura àrab]] (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l'àrab desplaçà el grec com a llengua culta; tot i que l'islam la conservà i estudià, especialment la [[ciència]]. Destacaren els ''[[Contes de les mil i una nits]]'', en què es barregen influències populars índies, perses i egípcies.
Atès que l'art de la imatge no fou gaire representat fins a l'època [[turc]]a, l'obra d'art prototípica fou la [[mesquita]]. Aquest edifici, de planta rectangular, continuà la tradició romana d'Orient, que consistia a concentrar tots els efectes estètics a l'interior, mentre que descurà l'exterior, on s'adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal. Les mesquites més importants de les primeres etapes de l'islam són la [[mesquita d'Al-Aqsa]], a [[Jerusalem]], la [[Mesquita Sagrada]] de la [[Meca]], la [[gran mesquita de Kairuan]], a [[Tunísia]] i la [[mesquita de Còrdova]], a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós són les [[madrasses]] i les tombes fortificades (tomba de [[Tamerlà]] a [[Samarcanda]]), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans ([[Madīnat al-Zahrā|al-Madina az-Zahrà]] a l'[[Àndalus]], el [[palau de Topkapi]] a [[Istanbul]], l'[[Alhambra de Granada]]), les albergueries, els hospitals i els banys públics.
Línia 116:
El Nadal de l'any [[800]], [[Carlemany]], rei dels [[francs]], un cop assolida la unificació de tota la [[Gàl·lia]], la [[Llombardia]], la [[Saxònia]], la [[Regió de Frísia|Frísia]] i la [[Gòtia]], fou coronat emperador pel papa [[Lleó III (papa)|Lleó III]]. Era el primer cop des de la [[caiguda de l'Imperi Romà]] que algú tornava a emprar aquest títol, però aquest nou imperi distava molt de ser la monarquia universal, ans al contrari, fou el punt de partença del procés que conduí a la formació del [[feudalisme]] europeu.
Tota l'administració de l'Imperi carolingi se centralitzà en l'emperador i en una cort sense residència fixa. Alhora, [[Carlemany]] realitzà una reforma administrativa dividint el territori de l'imperi en grans circumscripcions, els [[Comte|comtats]] (uns 200), al capdavant dels quals posà un funcionari extret de la noblesa franca, el [[comte]], delegat de l'emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. La seva missió era administrar justícia, percebre impostos, reclutar tropes i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven les persones lliures del comtat a l'emperador. El territori comtal solia dividir-se en vegueries en què actuava, en representació del comte, el [[veguer]]. Les fronteres de la circumscripció administrativa reberen el nom de [[Marca (territori)|''marca'']], al capdavant de la qual hi havia un cabdill militar, el [[marquès]]. Però el control del comte o del marquès no era absolut, car dins d'aquest podien existir [[bisbat]]s o [[monestir]]s i propietats [[alou|alodials]], els titulars dels quals estaven vinculats directament a l'[[emperador]] i gaudiren de facultats semblants als [[comte]]s. Prop de l'emperador, restaven els ''missi dominici'' (missatges del senyor, és a dir, de l'emperador), amb funcions d'ambaixadors volants amb plens poders per a resoldre els nombrosos problemes que s'anessin plantejant i per a controlar l'activitat dels comtes.
Pel que fa a la cultura, Carlemany creà una escola al mateix palau d'[[Aquisgrà]], la capital de l'imperi, on sistematitzà les matèries d'estudi, que foren agrupades en tres nivells: el ''trivium'' ([[gramàtica]], [[retòrica]] i [[dialèctica]]), el ''quadrivium'' ([[aritmètica]], [[geometria]], [[astronomia]] i [[música]]) i la [[teologia]], o ciència de Déu, culminació de tot el saber.
Línia 131:
En els decennis que emmarquen el segle X, es perfila la revolució feudal,<ref>[http://www.catradio.com/reproductor/audio.htm?ID=90893 ''La revolució feudal''] ''En guàrdia!''. Programa 120 d'història de Catalunya Ràdio dirigit per Enric Capelna i Oriol Jonqueras</ref> en relació amb la ruralització de la vida social organitzada. La cort feudal substitueix la ciutat com a model vertebrador de la societat.
Tres segles després de la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]], el món grecoromà havia estat abolit de l'Occident europeu. Occident es barbaritzà, perquè els germànics, tot i admirar i voler imitar la grandesa romana, no compartien el concepte de ''res publica'', clau per a entendre la política de l'edat antiga. Des de la cort fins al darrer funcionari, passant pels grups professionals i religiosos, de la ciutat i del camp, s'observa la privatització de l'estat i de la societat. En les tribus bàrbares, sorgeix un estat de nova planta: el poder té un origen màgic, diví i guerrer, exercit pel rei, cap de guerra, i pels guerrers lliures; l'amalgama inestable se sosté sols en la victòria militar. El ciment d'aquesta organització, sense domicili fix ni estabilitat assegurada, no és, com a Roma, la idea de bé comú, sinó més aviat l'aglomeració d'interessos privats dins d'una associació provisional dissolta automàticament per la victòria. El rei és vist com a amo del botí i de la terra conquerida, a la seva mort tots els seus béns, com si fossin una propietat privada, es divideixen entre els seus hereus a parts iguals. És el principi de la patrimonialitat del regne.
Fins i tot [[Carlemany]] tenia previst repartir, l'any [[806]], l'imperi entre els seus tres fills. Només l'atzar, que volgué que dos dels fills morissin abans que el primogènit, [[Lluís el Pietós]], permeté la unitat provisional de l'imperi. Però les lleis germàniques confonien inconscientment el domini públic i el privat; la primacia de l'oralitat en la justícia la convertia en quelcom eminentment personal i subjectiu perquè només coneixien la llei els especialistes. A més, cadascú era justiciable segons el seu origen ([[visigot]], [[franc]]…). El personalisme de les lleis reforçava la fragmentació social i sostreia la justícia de qualsevol caràcter universal, punt fonamental de la llei romana aplicable a tots els ciutadans de l'imperi. Per tant, la generalització del dret privat a expenses del dret públic és una innovació germànica.
La revolta dels quadres carolingis a partir de [[840]] i el seu acaparament dels drets reials desembocà en el feudalisme. A partir de [[950]], es multipliquen les fortificacions feudals: és a dir, l'autoritat es fracciona en múltiples cèl·lules autònomes, al capdavant de cadascuna hi ha un cabdill que té a títol privat el poder de manar i de castigar; i explota aquest poder com una part del seu patrimoni hereditari.<ref>Resum de l'apartat de Michel Rouche, «La vida privada a la conquista del Estado y de la sociedad», de l'article «Alta Edad Media Occidental», a Phillippe Ariés i Georges Duby (dir.) ''Historia de la vida privada'', volum I, pàgina 405 i ss.</ref>
Línia 141:
* Una economia agrària en règim d'explotació senyorial.
* Una marginació d'amplíssimes zones agrícoles respecte dels grans circuits comercials i monetaris. A partir del segle VIII i a causa, en part, de la penetració musulmana per la Mediterrània, els grans mercats, basats en el tràfic de mercaderies entre Orient i Occident, deixen d'existir. La progressiva ruralització de l'economia, la seva degradació, comportà l'[[autarquia]] econòmica i l'aturada del flux monetari. En conseqüència, l'economia es basà en la producció agrària autàrquica. La manca de comerç provocà que els feus s'autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.
* Un aïllament dels centres de poder respecte als seus subordinats. La ruralització s'oposà a la concepció del món antic, vertebrat entorn de l'hegemonia de la [[ciutat]] (''polis'', ''urbs'') sobre el camp. La ciutat havia estat l'òrgan administratiu i burocràtic de Grècia i Roma. A partir de la [[crisi del segle III]], la decadència de la ciutat s'accentuà i la població sofrí un desplaçament vers el medi rural aïllat.
* En darrer lloc, una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els [[rei]]s no podien disposar d'exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l'adhesió incondicional dels seus [[vassall]]s, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l'aparició de vincles recíprocs de fidelitat en què el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt dels seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa manera, una figura cerimonial. Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilità l'aparició d'un extens aparell administratiu permanent per a imposar el compliment de la llei. A més, el poder polític s'identificà amb la funció judicial d'interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l'ordre públic en els seus territoris per la manca d'exèrcit, administració i jutges, deixà aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s'afegí, en el {{segle|IX}}, la jurisdicció sobre els seus habitants… La manca d'un [[dret públic]] possibilità la complexa jerarquia de vincle personal, fonament juridicopolític del món feudal. El vassallatge fou, doncs, un tipus de relació que s'estableix entre dues persones lliures, una de les quals ([[vassall]]) promet a una altra (senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi, fou concebuda com un vincle personal, però aviat perdé aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre [[feu]]s de diferents senyors. El vincle de [[vassall]]atge durava tant com la vida dels que l'havien contret.
Línia 148:
L'Occident europeu tenia, als segles VI i VII, una [[densitat de població]] estimada de 5 a 6 habitants per km² a la [[Gàl·lia]] i a [[Hispània]], un poc més al nord d'[[Itàlia]], i només de 2,3 a la [[Germània (regió)|Germània]]. El predomini de boscos i les pastures, la manca d'estris agrícoles i de braços per a treballar la terra expliquen la ruralització d'Occident. Les ciutats s'havien despoblat i, excepte alguns territoris de la península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s'aprofitaven materials d'antany.
La civilització medieval era quasi exclusivament [[rural]]. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil.<ref>[http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=234446 ''Economia a l'edat mitjana''] Capítol del programa ''En guàrdia'' num. 201 de Catalunya Ràdio, del 23-03-2008.</ref> A la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]], deixà de practicar-se el [[conreu intensiu]] i el [[guaret]] esdevingué universal. Al nord d'Europa, la humitat de la capa superficial del sòl permeté la rotació triennal dels [[conreu]]s i obligà a la utilització d'una [[arada]] pesant, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però, a causa del seu cost, només fou viable en sistemes d'explotació comunal. En canvi, a l'àrea mediterrània, on s'ha d'intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tingué utilitat perquè els cereals no es poden plantar a la primavera (s'assequen abans de la collita); la manca de [[civada]] consegüent provocà una manca de bestiar i d'adob natural per a fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d'alimentació per al bestiar. L'ús de l'arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració en la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d'abandonar-se al cap d'alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua, es guanyaren altres terres per al conreu mitjançant l'arrabassament o crema de boscos.
Per tant, l'[[agricultura]] era devoradora d'espai, extensiva, seminòmada i dedicada a l'autosuficiència, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativoromana, els magnats germànics i els grans [[monestir]]s. L'explotació fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los un tros de terra per a la seva subsistència. Per raons de seguretat, els pagesos s'encomanaven a la protecció d'un terratinent patró i la seva situació gairebé no diferia de la de l'antic colon o de la del futur [[serf]].
Línia 155:
==== La manca d'una estructura comercial i urbana ====
El retorn a l'estructura comercial i urbana de l'[[Imperi Romà]] esdevingué impossible. Les [[ciutat]]s es convertiren en petits centres rurals i l'economia es transformà en un sistema de producció per a l'autoconsum.
Els intercanvis comercials, entre els segles VI a X, disminuïren a Occident i a les terres interiors fou estrany l'ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i, si hi havia excedents, acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l'explotació (''villa'') a bescanviar productes. La manca d'un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures viàries produí que el comerç només es pogués realitzar de manera fluvial o marítima. A més a més, el bandidatge féu que només un comerç d'articles molt cotitzats justifiqués l'organització i el manteniment de transports a llarga distància. En conseqüència, a l'interior d'Occident, només subsistiren els mercats d'aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d'una ruta comercial de productes d'alt interès, com fou el cas de la [[sal comuna|sal]].
Línia 162:
=== Els sistemes de propietat de les terres ===
Els sistemes de propietat de les terres fonamentals eren l'[[alou]], la [[tinença]] i el [[feu]].<ref>Sadurní i Puigbò, Núria: ''Diccionari de l'any 1000 a Catalunya''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999. {{ISBN|84-297-4607-2}}. </ref>
* L'[[alou]] era el domini ple i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles que diferia del que hom tenia en feu o en [[emfiteusi]].
* La [[tinença]] sorgí de la fragmentació del gran [[alou|domini alodial]], que constituí l'inici del benefici o honor comtal. El concepte de tinença també s'aplicà al lot del domini que el propietari lliurava a un conreador lliure perquè hi visqués amb la seva família i li donés certs serveis a canvi. El primer sentit en fa referència al benefici que el príncep atorgava, a canvi de serveis, als vassalls per exercir funcions de govern en nom seu. En el segon, la tinença menor era el ''mansus'', o parcel·la habitada per la família camperola, que es conreava els dies de la setmana que no s'havia de donar servei al senyor feudal i proporcionava les bases de subsistència al camperol i la seva família (la mitjana francesa d'aquesta extensió era de 13 ha).
* El [[feu]] era l'extensió de terra que posseïa una persona lliure, per concessió del senyor, a canvi de declarar-se vassalla d'aquest i obligar-se a determinades càrregues que es pagaven en serveis o en espècies, entre els quals figuren en lloc destacat el [[servei militar]].
Línia 176:
== La plena Edat Mitjana (segles XI a XIII) ==
A partir del {{segle|XI|s}} i en el vessant central i atlàntic d'Europa, es comencen a produir esdeveniments que, de mica en mica, aniran modificant-lo. En efecte, a partir de l'any [[1000]], es produí un augment demogràfic i econòmic, que tingué com a conseqüències més notables l'augment de les [[ciutat]]s que ja existien i la creació de noves; la reactivació del comerç i de l'intercanvi monetari; i, finalment, un canvi ideològic.<ref>L'any 1000 no suposà cap classe de terror mil·lenari. És una ficció literària posterior. La prova més evident que el pànic no fou ''universal'' és que la nomenclatura que actualment emprem pels anys encara no s'havia estès per tota Europa, amb la qual cosa el pànic global era més que improbable. Duby, Georges. ''El año mil.'' Barcelona: Gedisa, 1996.</ref> En aquest període, el [[llatí]] recuperarà la literatura clàssica i la [[filosofia grega]], especialment [[Aristòtil]]. Les primeres universitats, establertes a les ciutats més importants d'Europa des del [[1080]], renovaren l'interès per la recerca en ciències. L'[[alfabetisme]] començà a créixer. Es construïren enormes catedrals, primer d'estil [[romànic]], i poc després d'estil [[arquitectura gòtica|gòtic]].
Les [[croades]] a [[Terra Santa]], si bé aconseguiren el seu propòsit de recuperar per al [[cristianisme]] aquests territoris sagrats només de manera temporal, sí que serviren per a canalitzar les ànsies guerreres de la petita [[noblesa]]. A la [[península Ibèrica]], es començà l'anomenada [[Reconquesta|''conquesta'']] dels territoris d'[[al-Àndalus]].
Els segles XII i XIII també foren segles d'innovacions en els mètodes tradicionals de producció que permeteren el creixement econòmic. Les noves tecnologies (majoritàriament rebudes de la Xina, directament de mans dels mongols durant la dinastia Yuan, o amb els àrabs d'intermediaris) incloïen els [[canó|canons]], les [[lent]]s, els pous artesians, la introducció de la [[pólvora]], la [[seda]], la [[brúixola]], el [[sabó]], el [[timó]]… També es realitzaren millores importants en la construcció dels [[vaixell]]s i els [[rellotge]]s. El desenvolupament de les noves [[tecnologia|tecnologies]] facilitaren el posterior auge de l'[[era de l'exploració]].
Línia 189:
==== Nobles i vassalls. Els ''bellatores'' ====
Al {{segle|IX}}, l'hàbitat dels nobles és la «vil·la», una casa més o menys gran i luxosa que s'aixecava en el centre de la propietat, i rodejada de les bordes dels [[serf]]s, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d'un sistema defensiu pròpiament dit. A partir de la segona meitat del {{segle|IX}}, al centre d'Europa, de resultes de les incursions normandes i la descomposició de l'[[Imperi carolingi]], els càrrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris, i començaren a construir-se edificis fortificats. Les famílies comtals aconseguiren que el [[feu]] passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del [[comte]]. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d'homenatge, al seu senyor. En la pràctica, la condició de [[vassall]]atge implicava que el comte havia d'ajudar militarment el seu rei i que no es giraria en contra seva o s'independitzaria.
La descentralització del poder dugué un buit de poder; les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d'invasions era constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, en cada [[Comte|comtat]] es muntà un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciaren, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d'un poderós per assegurar-se protecció i seguretat. D'aquesta manera, les caseries aïllades s'agruparen entorn de la casa del senyor, el qual procedí a fortificar-la. Neix el [[castell]] rudimentari que, a partir del segle X, es transformà en símbol del poder. Al capdavant de cada fortalesa, es posava un cavaller que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres ([[feu]]s), que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l'heretabilitat de les funcions militars provocà la formació d'un segon estament de noblesa: la cavalleria.
Línia 205:
==== El clergat. Els ''oratores'' ====
L'Església occidental no se sostragué a la feudalització. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s'integraren dins la jerarquia feudal. Així, la presa de possessió del càrrec d'[[abat]] o de [[bisbe]] esdevingué un acte de [[vassall]]atge envers el monarca, que incloïa servir-lo amb les armes.
La [[noblesa]] aportà els seus fills per als càrrecs més importants de l'Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d'impostos i d'una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres, els bisbes i els abats esdevingueren vassalls d'un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de la seva elecció. A finals del {{segle|XI}}, el papa [[Gregori VII]] realitzà una reforma que prohibí algunes pràctiques i s'esforçà a esmenar certs abusos, com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d'alguns prelats, el tràfic de beneficis eclesiàstics, etc.
D'altra banda, el [[1027]], l'Església, sota el guiatge de l'[[abat Oliba]], a la petita ciutat de [[Toluges]], al [[Rosselló]], intentà suavitzar i limitar l'abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de ''Pau i Treva de Déu'', que limitaven quines persones havien d'estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits. La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l'any. L'objectiu era protegir els pagesos, disminuir-ne la mortaldat i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s'estengué per tot Europa.<ref>Albert i Corp, Esteve. ''L'obra social i política de l'abat Oliba''. Barcelona: Dalmau, 1966.</ref> Igualment, l'Església promogué l'esperit de [[croada]], o lluita contra els infidels, per canalitzar l'agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.
Línia 276:
A partir de les escoles catedralícies, des dels primers anys del {{segle|XIII}}, sorgiren les [[universitat]]s. El mateix èxit obtingut per les escoles urbanes i episcopals fou la causa de la seva decadència. L'interès progressiu dels estudiants i la inquietud i el desig creixent de saber provocà la unió de professors i estudiants en corporacions anomenades ''Universitats''. Els mestres acabaren formant corporacions i obtenint dotacions i beneficis dels reis, els bisbes i els papes. La Universitat és, doncs, una corporació que permet controlar la relativa anarquia dels ensenyaments anteriors mitjançant estatuts i reglaments. Però les universitats lluitaren per obtenir la seva autonomia i dependre únicament de la tutela del papa, el poder del qual augmentà considerablement en la cristiandat. Cada Universitat és una federació d'«escoles» agrupades en quatre «facultats» (arts, teologia, dret i medicina). Les més importants foren la de París, Bolonya i Oxford. S'hi obtenia el títol de Batxiller (cap als 19 anys) i el de llicenciat dos anys després, i de medicina, teologia i dret se'n sortia amb el títol de doctor.
Finalment, a partir del {{segle|XIII}}, progressà la instrucció popular, augmentà la circulació dels llibres, aparegueren enciclopèdies (com el ''[[Speculum maius]]'' de [[Vicent de Beauvais]]), es desenvolupà la literatura en llengua vulgar (narració, teatre i lírica). A la península Itàlica, el dialecte [[toscà]] començà a configurar-se com la llengua predecessora de l'italià (''Divina Comèdia''). [[Alfons X de Castella]] escrigué en castellà la ''Primera crónica general''; [[Bernat Desclot]] en català el ''Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats'', i [[Jean de Joinville]] en francès la història de sant Lluís. També la filosofia bandejà el llatí: [[Johann Eckart]] i [[Ramon Llull]] van escriure obres filosòfiques en alemany i català, respectivament. Per contra, la filosofia [[escolàstica]] continuà expressant-se en llengua llatina i les obres dels teòlegs [[dominics]] i [[franciscans]] esdevingueren fonamentals dins del pensament catòlic.
És el gran moment de l'[[art gòtic]] i s'anuncia el [[Renaixement italià]]: [[Dant]] neix el [[1265]], i [[Giotto di Bondone|Giotto]] el [[1260]].
Línia 282:
=== L'evolució de l'art ===
{{principal|Art romànic|Art gòtic|Música medieval}}
A partir del {{segle|XII}}, noves formes artístiques s'imposaren en l'[[art romànic]] de l'Europa cristiana; foren l'estil [[cister]]cenc i el [[art gòtic|gòtic]]. Les noves formes foren teoritzades per [[Bernat de Claravall]], el gran dinamitzador del [[Cister]], i el segon per [[Suger]], l'abat de [[basílica de Saint-Denis]], a [[París]], la primera església gòtica. Foren dues visions filosòfiques i estètiques oposades dins del cristianisme. Mentre el primer criticava la gran alçada de les esglésies, la seva desmesurada profunditat, la seva absurda amplada, llurs sòls polits i rics i tot allò que distreu els ulls del devot i molesta la seva devoció; l'abat Suger lloava tot allò que hom té per més bo en la creació, allò de més preciós que ha de servir d'antuvi per a la celebració de la santa eucaristia i, per exemple, demanava que per a rebre la sang del Crist convé disposar de vasos d'or i de pedres precioses.<ref>[[Erwin Panofsky|Panofsky, Erwin]] ''Arquitectura gótica y pensamiento escolástico''. Madrid: Ediciones de La Piqueta. 1986.</ref> La baralla va més enllà d'una qüestió estètica: entre els segles X i XII, s'operà un desplaçament del focus del saber i alhora de l'escola, al qual correspon un canvi profund en l'estil i les preocupacions de la vida intel·lectual. La cultura surt dels monestirs rurals, mentre que la nova escola s'organitza al voltant dels bisbats, dins dels nuclis urbans, en resposta a noves exigències, reflectint en la seva organització i en la seva actitud totes les característiques de l'organització municipal. Per tant, per una banda, tenim l'escola monàstica d'organització rigorosa de l'ensenyament, sotmès a una regla única i dominat pels valors de la pietat; per l'altra, la primera forma d'universitat parisenca, en què l'oposició entre diferents escoles conferia a la dialèctica (''disputatio'') una funció primordial.<ref>En conseqüència l'última veritat d'un estil artístic no s'inscriu en embrió dins d'una inspiració original, sinó en els trets sociològicament significatius d'una època. I més enllà fins i tot en la contraposició de les biografies de sant Bernat, l'[[asceta]] que refusa tota bellesa material, i de Suger, l'[[esteta]] que s'abandonà a un gust desenfrenat per allò que l'encisava. Per un extrem l'infant de família pobra dedicat des de petit a l'Església que féu d'ell tot quant és, de l'altra un jove noble que s'ofereix a l'Església a la fi de l'adolescència[[Pierre Bourdieu|Bourdieu, Pierre]]. «Simbologia i pensament escolàstic. A propòsit d'''Arquitecture gothique et pensée scolastique''». ''Revista Papers'', número 31. UAB, Departament de sociologia. 1983, pàgines 9 a 32.</ref>
<center><div style="float:center; margin: 3mm; padding: 1mm; width: 600px; border: 0px solid;">
Línia 394:
}}
* {{ref-llibre
| autor = [[Jacques Le Goff|Le Goff, Jacques]]
| títol = Los intelectuales en la Edad Media.
| data = 1965
| |||