Emirat d'Adrar: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 8:
Tot i organitzar-se com emirat la societat era tribal i els grups estaven organitzats en funció de la seva filiació comuna, real i suposada. La [[càbila]] (''qabila'' o ''kabila'') era el grup més gran subdividit en fraccions i llinatges (amb el nom generalment del seu fundador). Un conjunt de tribus tenien al seu front als hàssan guerrers suposadament d'origen àrab. L'emir era de la classe [[Hassànides|hàssan]] (del grup ja'vriyya o Jafriya) i a l'Adrar va exercir el càrrec el llinatge dels Ahel Ethman; les tribus [[zuaia]], amb estatus divers (amb gran autonomia a vegades però sempre reunides amb l'herència de l'islam); els [[zenaga]] eren generalment berbers i pagaven diversos impostos com la ''horma'' i el ''gafer'' als grups dominants; els [[haratin]] lliures o esclaus procuraven la mà d'obra domèstica.
Els antics ''[[Ksar|ksars]]'' de [[Ouadane]] i [[Chinguiti]] a l'est de l'Adrar van tenir un rol econòmic, polític, religiós i cultural important en quant que eren escales en les rutes de les caravanes. Aquest ''ksars'' van dominar la vida econòmica regional, especialment Chingueti, ja que les tribus de la zona van jugar paper destacat en el poblament de Mauritània (Idawali, Laqlàl, Smàsïd). Però l'emirat no es va formar en aquesta regió oriental sinó al sud i oest de l'altiplà de l'[[Adrar Tmar]] travessat per dos gran [[wadis]], Wadi Segelil i Wadi al-Abiod. Al segle XVI i fins i tot el XVII aquesta regió encara estava ocupada parcialment per negres que progressivament emigraven cap a la vall del [[riu Senegal]], considerats «bafours», que podrien ser negres creuats amb berbers d'una primera emigració al sud. La població era dispersa, i no plantava palmeres si bé recol·lectava en palmeres salvatges (no plantades d'esqueixos); cultivava les terres aprofitant les nombroses fonts de l'altiplà i la cacera i la recol·lecció eren les seves altres activitats principals. L'arqueologia està encara poc desenvolupada però hi ha nombroses restes que permetran conèixer més sobre aquestes poblacions. En tot cas no practicaven l'islam que ja existia a [[Mauritània]] per influència dels [[Kunta]] (implantat al Wadan) i probablement no eren ni musulmans.
Les tribus guerreres eren camellers i recorrien els grans [[Erg|ergs]] i [[Paviment desèrtic|ragg]]; aquestes tribus estaven dominades cada cop més pels hàssan àrabs que controlaven les pastures del nord (el [[Tiris]]) des del segle XV i es van estendre fins al riu Senegal. Els grups principals eren els Oulad Dalim i els [[Oulad Mbarek]] (instal·lats als peus dels penya-segats de l'Adrar); estesos més al sud encara al segle XVII van formar els emirats de [[emirat de Trarza|Trarza]] i [[emirat de Brakna|Brakna]] i van arribar a les zones de pastures de l'[[Insiri]] i l'[[Awker]]; aquestes tribus van suplantar els Oulad Mbarek, els quals van emigrar a l'est al nord dels Oulad Dalim. La formació de l'emirat d'Adrar resultarà de la unió entre aquestes tribus àrabs i les tribus de l'altiplà. Després de la Guerra de Babbah (''sarr Bebba'') en què els berbers foren derrotats enfront d'aquestes tribus de guerres de presumpte origen àrab.
Hi va haver en aquests dos segles una certa influència marroquina manifestada en una sèrie d'expedicions militars. A Ouadane el 1665, a l'Adrar el 1678, a Chinguiti el 1730, i alguna altre, però no es pot parlar d'una incorporació de l'Adrar a l'imperi marroquí, ni tan sols de les regions entre l'Adrar i el Marroc, sinó que es tractava d'expedicions de caràcter imperial al llarg de les rutes comercials.
===Els primers emirs===
Línia 28:
===Sidi Ahmed Ould Ethman===
El conflicte en certa manera es va reproduir quan una disputa va enfrontar a Igraea amb el seu nebot Sidi Ahmed Ould Ethman. Llavors els tors, els Ahel Amar Cardas (de la mateixa línia que els Ahel Zeygi) van prendre partit per Igraea i li van restar fidels contra Sidi Ahmed. En canvi el Ahel Dik, una branca dels Ahel Muknass, sota la direcció de Mohammed Ould Muknass, van optar pel nebot. Els Awlad Silla i els Ahel Sidi Ahmed Bou Vares foren eliminats del poder (van esdevenir ''tyab'' o guerrers penedits que renunciaven al seus estatus polític) agafant com a cap a Mohammed Ould Bubutt. I els Awlad Qaylan Teggel, convertits en els Naqmusa<ref>Els Awlad Qaylan van formar la nova fracció Naqmusa, sota la direcció de Sidi Hurma Ould Hteyra, que era originari d'un altra fracció, els tors, però s'oposava al llinatge dirigent d'aquesta fracció els Ahel Dik, i es va separar d'aquests amb el suport dels parents materns, els Ahel Mhaymed, llinatge del grup Naqmusa; va aprofitar la mort del cap dels naqmusa, Sidi Ahmed Ould Mhaymed, del qual els seus filles eren menors, per apoderar-se de la direcció del grup si bé una parte es va unir després als Ahel Mhaymed (quan els fills menors de Sidi Ahmed van esdevenir majors)</ref> es van organitzar a l'entorn de Mohammed Ould M'Hammed. Aquestos tres caps foren coneguts com "Els Tres Mohamed" i tots van ser favorables a Sidi Ahmed Ould Ethman que gràcies a ells va triomfar sobre el seu oncle Igraea; aquest fou derrotat i quan va intentar recuperar el poder fou mort brutalment pels favorables a Sidi Ahmed, que així va ser emir sense oposició.
Però això va comportar contrapartides que s'anomenen «la reforma dels tres Mohammed». Els Oulad Qaylan que tenien un estatus inferior entre els hàssan ja'vriyya, en comparació a les línies directament col·laterals de l'emir (si bé tenien un gran pes polític i militar perquè tenien molts homes) reforçarien el poder de l'emir en endavant a costa dels llinatges col·laterals. La reforma va consistir a fixar definitivament la funció de l'emir al llinatge dels Ahel Ethman i l'elecció seria feta per l'assemblea (''jemaza'') emiral en la que els Awlad (Oulad) Qaylan tindrien una posició destacada; els béns i drets lligats a l'emirat, en particular els impostos cobrats a les tribus que acceptaven el seu domini, no serien repartits segons les normes hereditàries islàmiques entre descendents i col·laterals sinó conservades en indivís i agregades a la funció d'emir, fos qui va ser qui l'exercís. Aquesta reforma imposava doncs la funció política de les imposicions parentals que desestabilitzaven el poder. Això va comportar que en emergir un nou cap, del fet dels llaços amb l'emir, el cap reagrupava a les famílies o llinatges agregats abans a un cap el poder del qual es debilitava; així van sorgir amb el temps nous caps entre els Awlad Qaylan: els Ahel Mogeya, els Ahel Teggedi, els Ahel Htira, etc.
Línia 41:
Els Oulad Jaafria li van plantejar dificultats al donar suport en alguns moments als seus germans; un d'aquest germans, Karkub, va tenir el suport de les faccions però després es va reconciliar amb l'emir. Però Mayuf se li va oposar tot el regnat. El seu parent Ahmed Ould Lavdhil i el seu clan van haver d'esdevenir ''tayb'' (guerrer penedits que practicaven la tawba, abandonant la guerra i el pillatge i passant a ser religiosos gairebé com marabuts).
Als anys 1850 va tenir conflictes militars amb l'emir de Trarza [[Mohammed Al-Habib]] per qüestions personals i d'honor i no territorials. En aquesta guerra les calces blanques o ''serwal'' (símbol de l'autoritat de l'emir de Trarza) foren robades i exhibides com a trofeu; per l'altre costat foren tombats els palmerars de Kanawal i Amdayr, símbols de la protecció de l'emir a la gent de la regió.
El 1860 va rebre la missió del capità francès Henri Vincent al que va rebre amb benevolència però va impedir l'accés al ksar i va refusar signar cap acord. Per la successió afavoria al seu fill M'Hammed, de mare brakna.
===Crisi successòria===
Va morir el 1861 o 1862; els responsables de la seva mort foren els Awlad Qaylan dirigits per Brahim Ould Mageyya. Llavors va esdevenir una crisi de successió. El fill de Sidi Ahmed, M'Hammed Ould Sidi Ahmed, el va succeir tal com el seu pare havia previst (i li havia format la seva pròpia ''hella'') però fou assassinat al cap d'uns dies per iniciativa dels seus dos oncles Uthman i Moḥammed Ould Sidi Ahmed, de mare Liwaysiyat, que es van aliar als Oulad Dalaim, aleshores manats per Braḥim Ould Khalil; els dos van poder imposar la seva autoritat per un temps curt, però van acabar morint en sendes emboscades.
===Ahmed Ould M'Hammed===
Línia 53:
Els Oulad Jaafrya (Ja'vriyya) van voler assassinar a l'emir que els privava dels seus futurs ingressos; l'ànima del complot era al-Mokhtar Ould M'Hammed Ould Othman i tenia entre els principals conspiradors al gran guerrer Lahzam ould Maayouf. Aprofitant la visita a un campament de l'emir acompanyat només per un guerrer, li van parar una emboscada pel camí de tornada al ''hella''; l'emir però fou avisat per un tal Ely Ould Babakar Ould Kleib, per el que llavors va tornar enrere; els conjurats al veure que no arribava van anar a veure què passava i per les restes van veure el retorn de l'emir i el van perseguir però no el van poder atrapar i va poder arribar al seu campament (''hella'') instal·lat a Bou Aleïba al Tiris mitjà. L'emir tenia sempre preparades 100 cavalls i al front de 40 guerrers va perseguir als conjurats (que també eren 40 i ja estaven marxant a l'exili). L'emir va passar per Atar, on va agrair al xeic dels Smasid, Aḥmed Ould Sidi Baba. Finalment va atrapar als fugitius a Aioun Lebgar. Els conspiradors van ser derrotats i van fugir en totes direccions deixant al pretendent Mokhtar sobre el terreny així com a 12 guerrers dels Oulad El Bamaoui, mentre que els atacants només van tenir un mort.
Conflictes similars es van repetir fins a 1876 quan les faccions hàssan ja'vriyya foren desallotjades del [[Trarza]] després d'uns combats que van veure la tornada a l'Adrar del seu cosí i successor Aḥmed Ould Sid Aḥmed. Només Laḥzam Ould Mayuf no es va sotmetre i es va refugiar amb els Awlad Dalaim del nord. Després l'emir va tenir una entrevista amb l'emir de Trarza (que havia donar suport als dissidents) [[Ali Diombot Ould Mohammed]] en que les relacions es van arranjar. Més tard Aḥmed Ould M'Ḥammed de 1888 va obtenir una sèrie de victòries ''ghazw'' a Trarza.
Les qualitat guerreres de la gent d'Adrar es va manifestar contra els Awlad Dalaim que dominaven encara el [[Sahel]] entre l'Adrar, el [[Saguia el Hamra|Saguia el-Hamra]] i l'oceà. Els Awlad Dalaim van lluitar constantment contra Adrar. Brahim Ould Khalil, xeic dels Oulad Dalaim, fou mort per gent d'Adrar el 1882; l'any 1883 es va signar una treva que va suposar el retorn a l'emir d'alguns coses obtingudes per saqueig. Els Oulad Dalaim estaven amenaçats al nord pels Regaybat (Regüeïbat) i els Oulad Busba. La influència de l'emir es va estendre cap a l'[[Oued Noun]] on Dahman Ould Beirouk exercia una autoritat incontestada. El 1880 el sultà del [[Marroc]] va enviar a l'emir (aleshores acampar a Terouaka) una delegació que li va portar regals i una carta d'investidura i de felicitació; els espanyols van enviar una missió el 1886 quan l'emir era a la Kédia d'Idjil, que va tenir una breu entrevista amb l'emir i es van planejar relacions comercials amb les factories espanyoles.
Els Idayshilli, que des de la creació de l'emirat eren una tribu zenaga però eren potents demogràficament i militarment estaven dirigits per Shaykh Ould Nwaysri, i van voler aprofitar la crisi successòria (vers 1860-1870) per restaurar la seva autonomia i esdevenir un poder polític separat (tot i que no tenien gaire unitat); una sèrie de morts manipulades per l'emir i pels qaylan (especialment Braḥim Ould Mageyya) junt amb complexos equilibris polítics dins els mateixos Idayshilli van culminar amb l'assassinat de Shaykh Ould Nwaysri a la pròpia tenda de l'emir i amb la complicitat d'aquest.
El 1888 les pluges foren molt abundants al Sahel i els Oulad Yahia Ben Othman i un gran nombre de marabuts i tributaris van anar a [[Guelta Zemur|Zemmour]] i van arribar tot seguit a l'Imrikli on la collita d'ordi i blat permetia a les tribus constituir reserves per uns quants anys. Mentre l'emir estava en regions llunyanes, un notable de nom Cheikh Ould el Aroussi va matar d'un tret a un Trindarin (de la tribu Awlad Trindarin) que protestava contra certs abusos. Amb l'excusa que l'incident s'havia produït prop del campament de l'emir, els Oulad Ghailan, van voler saquejar els campaments del Oulad Delim (dels Aroussi) establerts a la rodalia però l'emir s'hi va oposar i va obligar als Delim a pagar una indemnització i va agafar a un parent de l'assassí al que va lliurar als parents de la víctima que li van aplicar el talió. Coneixent l'odi dels Ahel Bellao (dels Regueibat) contra els Oulad Delim en general i els Loudeïkat en particular, els va orientar contra aquests darrers en una guerra tribal que va acabar el 1890 amb la derrota dels Oulad Delim al combat d'al-Araida. Els Oulad Delim van perdre els seus tributs procedents dels Oulad Tidrarine i els Oulad Abdel Ouahed.
Línia 69:
===Nou conflicte successori===
Un nou conflicte successori es va obrir. En el conflicte successori del 1861 al 1871 havien mort tots els fills de Ahmed Ould M'Hammed excepte el més jove, Mokhtar Ould Sid Ahmed, que fou proclamat, mentre que un cap religiós, el Xeic Mohammed (Shaykh al-Hasana), intentava crear-se una esfera d'influència pròpia, es va casar amb una germana de Bakar emir de Tagant i va influir decisivament en els Awlad Qaylan que votaven en l'elecció de l'emir. La revolta dels Oulad Gheilan es va acabar i l'Adrar va quedar pacificat i sota un notable influència de Bakar. Els Oulad Jaffria es desdibuixaven davant dels Oulad Dammoni i els Oulad Gheilan que havien de fer front als [[Erguibat|Regueibat]], els gran nòmades del nord dels quals la potència estava esdevenint preocupant i els Kunta, molt castigats, no podien reprendre la guerra.
Però Mokhtar, ja vell, no va aconseguir imposar-se i el seu fill Ahmed Ould Mukhtar, més enèrgic, va acabar per suplantar-lo. Els Regueibat van aprofitar l'afebliment de les estructures del poder emiral causades per la intervenció francesa el 1903 a Trarza, el 1904 a Brakna i el 1905 a Tagant, per baixar al sud. El contraban espanyol, britànic i alemany a la costa del Sàhara occidental (dit [[Río de Oro]] pels espanyols) els havia facilitat fusells de tir ràpid el que els feia molts superiors a les forces dels emirs. Primer van fer una guerra als Awlad Qaylan, la tribu hàssan més nombrosa de l'Adrar, que va durar del 1901 al 1904. Els Awlad Dammoni, la tribu hàssan dominant de l'emirat, fou delmada en la lluita contra els Awlad Busba. Durant aquests combats el campament de l'emir fou saquejat i l'emir Ahmed Ould Mukhtar va resultar mort (1904). Poc després els Awlad Qaylan van tornar d'una expedició militar al nord contra els Regueibat on amb l'arbitratge fet a Smara pel xeic [[Maa al-Aynayn]] s'havia arranjat la pau entre els dos grups. Els Awlad Qaylan portaven amb ells al jove (15 anys) Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed, que estava exiliat allí amb la seva mare des de la mort del seu pare l'emir Ahmed Ould Sid Ahmed el 1899. Maa al-Aynayn l'enviava, ja que volia posar a un dels seus deixebles (ethamid) al front de l'emirat; els Awlad Qaylan (Oulad Ghailan) pensaven també manipular fàcilment a aquest jove i aïllat. Mukhtar pretenia recuperar l'emirat però els Ahel Mokhtar foren exclosos el 1905 (Mukhtar i els seus fills es van exiliar al Tagant on ja hi havien arribat els francesos i es van sotmetre a [[Xavier Coppolani]]) i Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed fou proclamat emir vers el desembre de 1904 amb suport dels Awlad Ghalan i els seus parents els Oulad Amoni.
===Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed===
A l'inici del segle XX la presència colonial francesa encara era mínima a l'Adrar. Hi havia hagut una missió de l'intèrpret Bou el Mogdad el 1892 i 1898, i la de Blanchet el 1899 que va tenir algunes dificultats a Atar. Espanya reivindicava l'emirat des de 1884 però no tenia cap força per aquesta reclamació. França i Alemanya es disputaven el Marroc. Serà una família religiosa, els Ahel Xeic [[Maa al-Aynayn]], que formarà l'ànima de la resistència i fins i tot un dels seus, El-Hiba, es va proclamar després sultà del Marroc en oposició a França. Marroc tenia una certa influència a l'Adrar i hi va enviar ambaixades (''sorba'') el 1906 i 1907. Quatre anys van tardar els francesos a arribar a l'emirat que de fet no fou totalment sotmès fins al 1934. El cas de l'emirat de l'Adrar fou especial perquè tenia una frontera internacional (amb la colònia espanyola de [[Río de Oro]]). L'emir de Tagant, Bakar Ould Soueïd Ahmed va morir el 1905 en guerra (també Ahmeddou II Ould Sidi Eli II de Brakna i Ahmed Salum II Ould Ali i Sidi Ould Mohammed Fal de Trarza, resistien als francesos) i l'emir d'Adrar Sid Ahmed Ould Ahmed, no serà menys i al final morirà en combat.
Fins aleshores a l'emirat s'havien alternat emirs forts seguits d'èpoques de lluites successòries més o menys importants, mancant unes regles de successió clares i una elecció disputada per faccions rivals entre les tribus dominants, faccions formades segons interessos polítics i les relacions de parentiu i aliança. Fins i tot després de ser elegit l'emir havia d'enfrontar el faccionalisme i mantenir a la seva clientela política evitant les reclamacions d'altres faccions que podrien entrar em dissidència i qüestionar la seva autoritat. Els Awlad Qaylan no podien reclamar el càrrec però tenien dret de vot en l'elecció i per la seva importància en nombre i el seu pes militar, influïen de manera important.
Línia 80:
Entre 1904 i 1905 van arribar molts resistents del sud a l'Adrar. Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed va seguir les directrius de [[Maa al-Aynayn]] i va optar per la resistència als francesos. Va rebre una ambaixada marroquina el 1906, en va enviar una el 1907 (demanant ajut) i en va rebre una segona el 1907. El jove emir serà a totes les operacions militares destacant el setge de Tijfgja ([[Tidjika]]) per una tropa de 3000 homes dirigits per un enviat del sultà Mulay Idris el 1907 i el setge d'Agjewjet que els francesos van haver d'evacuar derrotats el 1908. Altres combats en els que va participar foren l'Amessaga, Amatil, Hamdoun, Kseir Torchane i Ouadane (Wadan), sense ser aquesta una llista exhaustiva. La situació de les tropes colonials era precària.
Les dificultats militars van permetre al coronel [[Henri Gouraud]], responsable del territori, d'obtenir el consentiment del govern francès per muntar una expedició a l'Adrar amb més de mil homes i artilleria. La columna va trobar poca oposició i va entrar a Atar el gener del 1909, on foren saludats per la ''jemaa'' de la tribu local, els Smasid que fins aleshores pagaven un tribut anual a l'emir. Les tribus Idawaeli i Laqlal del [[Chinguiti]] ja havien anunciat el 1907 que no combatrien als francesos i els comerciants de [[Tekna]] estaven en contacte amb Gouraud. En algunes tribus les divergències es manifestaven entre els llinatges i fins i tot entre les famílies i per exemple el cap de la fracció Awlad Silla dels Awlad Qaylan, Mohammed Ould Bubut, va marxar amb els seus camells en desacord amb la tribu, i va estar al costat de l'emir fins a finals del 1909, però el seu fill Mahmud es va passar amb els seus ramats de cabres als francesos el març de 1909. França, obligada militarment a recolzar-se amb les posicions militars fixes de l'Adrar, l'administració colonial va arruïnar la cria de camells al país modificant l'equilibri econòmic (i polític).
Però van arribar reforços als defensors del país i van poder fer front als francesos durant quasi tot l'any 1909. Chingueti fou saquejada pels resistents a començaments del 1909, i les cases dels comerciants considerats agents d'informació de l'enemic, foren cremades. [[Chinguiti]] i [[Ouadane]] foren ocupades el juliol i l'agost respectivament pels francesos. Els darrers resistents foren dispersats després de la batalla de Turih, al nord de l'Adrar. L'emir i centenars de guerres es van refugiar al [[Hodh]] (Hawd), al Tagant i a les fronteres de l'Adrar. Una competició es va iniciar a primers de 1909 entre tres famílies, els Naqmusa, els Ahel Dik i els Ahel Mhaymed per obtenir investidures dels francesos i alterar les posicions assolides. Sidi Hurma al Hyteyra va tenir l'habilitat d'iniciar les converses en nom dels Awlad Qaylan i de trencar amb l'emir Sidi Ahmed Ould Ahmed que intentava impedir aquestes submissions als francesos; el febrer de 1909 Sidi Hurma va anunciar la submissió als francesos i va obtenir la confirmació del seu control d'una fracció dels Awlad Qaylan i sobre una part dels tors que quedaven segregats dels Ahel Dik que van tardar més a sotmetre's.
Línia 88:
L'un dels primers desitjos de Gouraud era perpetuar la funció emiral tot i el refús de l'emir a sotmetre's a França. França disposava d'un pretendent que va acompanyar a les tropes franceses, Sidi Ahmed Ould Mokhtar, fill del vell emir exiliat a finals del 1904. Després de consultar els caps hàssan sotmesos, es va decidir proclamar a aquest príncep com emir. El seu poder serà limitat sobretot pel prestigi del jove emir Sidi Ahmed Ould Ahmed. No fou capaç d'atreure els guerrers en lluita que resistien al nord i va perdre la confiança de França.
Sidi Ahmed Ould Ahmed fou ferit en un combat prop de Tisit o Tichitt el febrer del 1912 i fet presoner pels francesos. El van portar a [[Saint Louis del Senegal]] i l'administració francesa va decidir aviat de restaurar-lo com emir amb el suport de tots els caps hàssan. Després d'unes setmanes recuperant-se a Saint Louis va acompanyar a la columna francesa que va saquejar [[Smara]], fortalesa de [[Maa al-Aynayn]] expedició durant la qual va fer certes promeses polítiques als colonitzadors, i el 1913 fou investit com emir sobre la base d'una convenció entre França i l'emir el 24 d'octubre de 1913. Segons això l'emir passava a ser un funcionari amb sou (8000 francs anuals i deu tones de [[Dàtil|dàtils]]); tindria dret a exercir funcions policials i a administrar justícia per mediació dels cadis; tindria també una força policial personal (el ''goum'' emiral).
L'emir va utilitzar el seu lloc i la seva influència en l'administració colonial per debilitar o reforçar a les tribus i fraccions segons la seva conveniència. El 1916 va aconseguir fer arrestar al seu vell enemic Sidi Ould Sidati, cap dels kunta de Wadan i va aprofitar per segregar dels kunta diversos llinatges [[Twabir]]. Va casar a la seva germana amb el intèrpret del comandant de l'Adrar i va fer servir aquesta aliança per fer seguir a l'administració en la seva política.
Les relacions foren bones entre 1914 i 1918 però el comerç tenia dificultats. El conflicte amb els Awlad Qaylan se li va girar en contra i les queixes es van multiplicar; el trasllat de l'intèrpret del comandant va comprometre la seva política (maig del 1917). Els caps Awlad Qaylan i [[Ideyselli]] van multiplicar les peticions per obtenir la deposició de l'emir i finalment fou cridat a [[Saint Louis del Senegal]] temporalment (en teoria per respondre de les acusacions, però hi va restar dos anys). En absència fou substituir per un consell o '''jemaa''' superior amb representants de les principals tribus (juny de 1918 a agost de 1920) sense discutir el càrrec d'emir. Sidi Ahmed Ould Mogeya, un dels fidels de l'emir, va anunciar que els seus partidaris restarien lleials a França perquè aquest país era el més fort de moment, però deixarien de ser lleials quan deixés de ser el més fort. La ''Jemaa'' fou treballada des de dins mateix pels partidaris de l'emir i l'agost de 1920 es va pronunciar pel seu retorn.
Però entretemps la situació administrativa i política havia canviat. El decret d'[[1 de desembre]] de [[1920]] va posar fi al règim de protectorat i el va transformar en colònia de Mauritània amb efecte 1 de gener de 1920, alineada amb la resta de colònies de l'Àfrica Occidental Francesa, amb l'administració exercint tots els poders judicials, financers i militars; la funció emiral fou assimilada a la dels caps indígenes. Les funcions d'emir van tendir a ser purament cerimonials i buides de tot poder es va posar en marxa un sistema d'organització territorial o drets jeràrquics que es confondrien finalment amb la pròpia funció emiral dins d'un quadre territorial administratiu.
La pressió militar dels resistents del nord era forta; entre 1923 i 1925 una sèrie d'atacs dirigits pels fills del xeic Maa al-Aynayn i els caps [[Erguibat|Regueibat]] van tocar directament a les tropes colonials; tot i que els resistents foren derrotats per guerrers hàssan al servei de França en la batalla d'Agasremt (juliol de 1925), els atacs van seguir fins al 1928; en aquestos anys uns 4000 camells foren agafats als ramaders de l'Adrar.
El 1926 fou nomenat «''chef des guerriers''» de l'Adrar, el que significava que la seva influència es circumscrivia a les tribus guerreres [[Hàssan (guerrer)|hàssan]] i es feia a l'emir el representant d'aquestes tribus tot i que aquesta funció no deixava de ser important, ja que l'Adrar estava sotmès als atacs dels resistents del nord i el cercle d'Adrar va restar sota administració militar fins a 1950. Sidi Ahmed va intentar mantenir el màxim de poder recolzant-se en aquestes prerrogatives.
El 1927 van començar de manera efectiva les limitacions de les funcions de l'emir i molts dels seus obligats (tributaris o vassalls) defugien la seva autoritat generalment sota instigació de les autoritats colonials. Però al mateix temps la mala política econòmica del poder colonial havia empobrit la gent i les requises de bestiar per les forces militars havia portat la gana extrema amb milers de mort. El descontentament era molt gran. Millors collites el 1928 van atenuar el problema però la sequera de 1927 havia deixat l'Adrar del nord sense pastures i els Regueibat van haver de baixar al sud i negociar la seva submissió però al no poder controlar-los militarment es va estendre la inseguretat i la gent va haver de negociar la protecció dels Regueibat directament amb aquests.
| |||