Batalla de l'Atlàntic (1939-1945): diferència entre les revisions

Allà hi havia suficients submarins per explorar l'Atlàntic i poder formar diverses llopades per atacar diverses rutes dels combois. Sovint podien atacar fins a deu óo quinze U-boots en una o dues onades, seguint combois com el [[Comboi SC-104|SC-104]] o el [[Comboi SC-107|SC-107]] durant el dia i atacant-los durant la nit. Les pèrdues s'incrementaren ràpidament, i a l'octubre de 1942 es van perdre 56 vaixells amb 258.000 tones a la zona de buit aeri entre [[Groenlàndia]] i [[Islàndia]], a la qual no arribaven les cada vegada més freqüents patrulles aèries aliades.

El [[19 de novembre]] de [[1943]], l'Almirall Noble va ser substituït com a comandant en cap del [[Comandament de les Aproximacions Occidentals]] per l'almirall [[Max Kennedy Horton|Sir Max Horton]]. Horton emprà el nombre creixent d'escortes disponibles per organitzar grups de suport que es farien servir per reforçar als combois que estaven sent atacats. A diferència dels grups d'escorta regulars, els grups de suport no eren directament responsables de la seguretat de cap comboi en particular. Aquesta macamanca de responsabilitat liels va donar una flexibilitat tàctica major, permetent als grups de suport-los destacar vaixells per caçar submarins descoberts pel reconeixement o mitjançant el HF/DF. En les situacions en què lesescortesles escortes havien de retornar amb el seu comboi, els grups de suport eren capaços de persistir en la cacera d'un submarí durant hores. Una tàctica emprada pel Capità [[Frederick John Walker|Walker]] era situar-se al damunt d'un U-boot i esperar fins que se li esgotés la reserva d'aire, forçant-lo així que hagués d'emergir.

La detecció mitjançant avions equipats amb radar podia sorprendre l'activitat dels submarins en una zona, però l'atac d'un avió només podria ser efectiu amb bona visibilitat. ElsDurant la nit els U-boots estaven segursprotegits dels avions durantper la nitfoscor, fins que el desenvolupament d'un sistema d'il·luminació els donà l'avísals adequatavions d'ununa eina adequada per a l'atac.

La introducció pels britànics del [[Llum Leigh]] el juny de 1942 va ser un factor significatiu en la lluita de l'Atlàntic Nord. Era un potent focus que automàticament s'alineava amb el [[radar]] de l'avió per il·luminar objectius de cop i volta en les darreres etapes d'un atac. Això permetia als avions britànics atacar als U-boots mentre queestaven recarregavenrecarregant les bateries a la superfície durant la nit.

Els comandants d'U-boot supervivents van explicar unel temor particular capprovocar aper aquesta arma, car eldurant sorollla dnit l'un avió era inaudible duranta lacausa nit amb eldel soroll del submarí. L'avió detectava alel submarí amb un radar centimètric que era indetectable per l'equipació habitual dels submarins, llavors s'alineaven ambhi ellsalineava i començava l'atac. Aproximadament a una milla de distància, el focus s'encenia automàticament, il·luminant curosament l'objectiu des del cel, donant-li només uns cinc segons d'avis abans d'atacar-lo amb càrregues de profunditat. Una caiguda en les pèrdues de vaixells aliats de 600.000 a només 200.000 tones al mésmes va ser atribuïtatribuïda a aquest aparell.

L'agost de 1942, els U-boots van ser dotats amb detectors de radar per permetre'ls fugir dels atacs sobtats amb avions o corbetes equipats amb radar. El primer equipament, anomenat el [[Metox]] en honor al seu creador, era capaç de detectar les bandes mètriques emprades pels primers radars. Això no només permeté als U-boots a evitar la detecció delspels escortes canadencs i estatunidencs, equipats amb equips de radar obsolets, sinó que li permeté atacar als combois on es feia servir aquest tipus de radar.