|
=== Rebutjos discrets, 1911-1950 ===
L'execució de les obres de Mahler es va fer menys freqüent després de la seva mort. Als Països Baixos, la defensa de Willem Mengelberg va assegurar que Mahler continués sent popular. El compromís de Mengelberg amb la Filharmònica de Nova York des de 1922-1928, va portar Mahler amb regularitat a les audiències nord-americanes.<ref Name=Carr221>Carr, pp 221-24</ref> No obstant això, la reacció majoritària de la crítica nord-americana a la dècada de 1920 va ser negativa, malgrat un esforç entusiasta del jove compositor [[Aaron Copland]] per presentar Mahler com un progressista, avançat 30 anys al seu temps i infinitament més original que [[Richard Strauss]].<ref name = Copland149>Copland, pp 149-50</ref> Anteriorment, el 1916, [[Leopold Stokowski]] havia realitzat les estrenes nord-americanes de la Vuitena simfonia i de ''Das Lied von der Erde'' a [[Filadèlfia]]. La vuitena va ser una actuació amb un èxit sensacional que va ser portat immediatament a Nova York, on va obtenir un nou triomf.<ref Name=AS91>Ander Smith, pàg. 91</ref> A la Gran Bretanya, [[Orquestra Hallé|l'Orquestra Hallé]] va portar ''Das Lied'' i la Novena simfonia a [[Manchester]] el 1931. ''Sir'' [[Henry Wood]] va organitzar la vuitena a Londres el 1930, i de nou el 1938, quan el jove [[Benjamin Britten]] va trobar l'actuació "execrable", però, no obstant això, va quedar impressionat per la música.<ref>{{ref-publicació | cognom= Kennedy|nom= Michael |article= Mahler's mass following|publicació=The Spectator|lloc= London|data= 13 de gener de 2010|url= http://www.spectator.co.uk/arts-and-culture/all/5704108/mahlers-mass-following.thtml|consulta= 24 de febrer de 2012}}</ref> En general, durant aquest període, els crítics britànics tracten Mahler amb condescendència i elogi. Així, [[Dyneley Hussey]] escrivia el 1934 que pensava que les "cançons infantils" eren una delícia, però que les simfonies calia deixar-les passar.<ref>Hussey, pp 455-56</ref> El compositor director [[Julius Harrison]] descriu les simfonies de Mahler com "interessants, de vegades, però laboriosament elaborades", i com mancades d'espurna creativa.<ref>Harrison, p. 237</ref> [[George Bernard Shaw]], en el seu paper de crític musical, va pensar que les audiències musicals de la dècada de 1930 trobarien Mahler (i Bruckner) "cars i de segona classe".<ref>Shaw, p. 753</ref>
Abans que la música de Mahler fos prohibida com a "[[música degenerada]]" durant el [[Alemanya nazi|període nazi]], les simfonies i les cançons es tocaven a les sales de concerts d'Alemanya i Àustria, sovint dutes a terme per Bruno Walter i el jove ajudant de Mahler [[Otto Klemperer]]<ref name=Carr221 /> i Willem Mengelberg. A Àustria, el treball de Mahler va experimentar un breu renaixement entre 1934 i 1938, un període conegut avui com a ''Austrofascisme'', quan el règim autoritari, amb l'ajuda d'Alma Mahler i Bruno Walter, que estaven en bones relacions amb el nou canceller Kurt Schuschnigg, van tractar de fer de Mahler una icona nacional (amb un estatus comparable al de Wagner a Alemanya).<ref>Niekerk pp 216, 217 i 271</ref> La música de Mahler es va interpretar durant l'era nazi a Berlín a principis de 1941 i a Amsterdam durant l'ocupació alemanya dels Països Baixos per orquestres jueves i només per al públic jueu; entre les obres interpretades, s'inclou la Segona simfonia (Berlín), les simfonies primera i quarta, i les ''Cançons d'un caminant'' (Amsterdam).<ref>Niekerk pp. 216, 271).</ref>
|
