m
neteja i estandardització de codi
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 11:
}}
{{Conquesta carolíngia de la Marca hispànica}}
L''''expedició de Carlemany''' del [[778]] fou un fracassat intent de sotmetre els territoris al sud del [[Pirineu]] per crear una marca fronterera defensiva.
Vers el [[774]] l'emir omeia de [[Còrdova]], [[Abd-ar-Rahman I]] (756–788), va tenir notícies que el valí de [[Saragossa]], Hussayn ibn Yahya al-Abdarí (o al-Ansarí) ibn Saad ibn Ubada,<ref> [[Ibn al-Athir]] l'esmenta com Al-Ansori o potser Al-Ansari.</ref> conspirava per a restablir la sobirania del califa abbàssida a l'[[Àndalus]] probablement en col·laboració amb l'aristocràcia iemenita de la Frontera Superior. L'emir va ordenar la seva destitució, i Hussayn, a l'assabentar-se d'això, es va rebel·lar obertament. Va ser enviat llavors com a governador de la Frontera Superior i presumiblement també valí de Saragossa el general [[Abd-al-Màlik ibn Úmar]]. Aquest es va presentar amb forces importants i va rebre la submissió d'[[Abu Tawr|Abu-Thawr]], valí d'Osca i còmplice de Hussayn en la conspiració pro-abbàssida, i del valí de Tudela, que també havia col·laborat amb al-Abdarí. Les tropes d'ambdós van reforçar les forces de Abd-al-Màlik, que va posar setge a Saragossa. Els fets següents no són coneguts, però es pot sospitar que la ciutat no va poder ser presa, doncs Husayn apareix àdhuc com valí en l'any 778, i no és probable que hagués estat restablit després d'haver estat destituït i nomenat un successor. Sembla que mentre les tropes omeies s'ocupaven de la revolta a Saragossa, al-Fatimí, un líder rebel, va reprendre les seves activitats.
L'emir va optar per dirigir les operacions militars més importants contra al-Fatimí, la direcció del qual va encomanar a dos ''mawles'' de nom Abu-Uthman Ubayd i Tammam ibn Àlkama. La fortalesa de Sopetran, un dels centres principals d'al-Fatimí, va ser assetjada, encara que sense èxit ([[776]]). No obstant això no es va descuidar la revolta cesaragustana, i sembla que un exèrcit va ser enviat de nou a assetjar la ciutat, encara que no ha pogut determinar-se si es tracta de l'exèrcit manat per Tsalaba ben Obaid del que es tenen notícies indirectes.<ref>Ibn al-Athir dóna notícies d'una expedició de l'emir omeia a Saragossa l'any [[781]], i fa referència que anteriorment, ell mateix havia enviat un poderós exèrcit a combatre als rebels d'al-Huseyn ibn Yahya i de Sulayman ibn Ioctan al-Arabí. Aquest exèrcit estava sota el comandament del general Tsalaba ben Obaid qui va combatre durament als rebels. Però un dia, al retornar al seu campament, va ser sorprès en un descuit per Sulayman al-Arabí (el que indicaria la presència del valí de Barceloní a Saragossa quan arribava l'hora de combatre) i va caure pres. El seu exèrcit va ser dispersat. Tsalaba va ser enviat com a ostatge a Carlemany </ref>
Línia 51:
Quant a la subjugació dels bascos navarresos que esmenten les cròniques franques, podria haver estat voluntària. Els bascos pirinencs amb forts vincles amb els vascons de l'altre costat, serien hostils als musulmans i donarien suport un poder enemic d'aquestos. Els caps de les valls vascones, de castells i llogarets, havien de constituir nuclis de resistència, i se sap que més tard que van ser castigats per l'emir. No obstant això cal interpretar aquesta resistència no com un símbol de renaixement visigòtic, sinó en el marc d'una resistència nacional a la dominació estrangera comú a tots els pobles, i és en aquest context que una submissió als carolingis lligaria amb la política del seu duc nacional Llop II. Ni de les fonts ni de la cronologia sembla probable que les tropes invasores s'haguessin entretingut en la submissió de les llunyanes valls i castells dels senyors vascons del nord-est, però si que sembla segur que els caps vascons de les valls de Zubiri o Arga, de la Vall de l'Erro i potser de la Vall d'Ulzama van anar a prestar obediència al rei carolingi, i la zona de [[Sangüesa]] està acreditada en el futur com lloc tradicionalment pro-franc. L'amistat dels vascons de Roncesvalls, on se situa el port d'Ibañeta, sembla quedar acreditada pel fet que fos triat per creuar el Pirineus (tant a l'anada com a la volta).<ref>No es pot descartar que Carlemany triés Roncesvalls per ser el pas més accessible per a dirigir-se des d'Aquitània a Saragossa. Podia haver suposat que uns centenars de muntanyesos no representarien cap oposició seriosa per un exèrcit de diversos milers d'homes, perfectament equipats, i de fet, si tal va ser la seva presumpció, va encertar en l'anada, però a la volta les coses havien canviat. </ref>
Després d'ocupar Pamplona les tropes de l'exèrcit franc sota el comandament de Carlemany es van dirigir cap a Saragossa, al juny, on havia de confluir també l'altre exèrcit procedent de Septimània. Aquest havia creuat els Pirineus pel [[coll del Pertús]] i a través de [[Girona]] hagué d'arribar sense cap dificultat a [[Barcino]] (Barcelona), governada per l'aliat Sulayman al-Arabí, qui va rebre els nobles francs i es va unir al seu exèrcit amb algunes forces (es calcula que uns cent homes). Tots junts van emprendre camí a Saragossa per la via romana que duia a aquesta ciutat (maig). Ja prop de Saragossa se'ls va unir un petit contingent manat pel valí d'Osca Abu Taur, altre dels implicats en la rebel·lió.
Saragossa constituïa el primer objectiu important de Carlemany (segons es dedueix del texts francs<ref> “''Inde Hiberum amnem vado traiciens Caesaraugustam praecupuam illarum partium civitatem accesit''”. O sigui: “De allí van marxar creuant el riu Ebre cap a Saragossa, ciutat principal de la zona a la que s'acostaven”.</ref>), que pensava dirigir-se després contra [[Tortosa]], establint una marca fronterera amb totes les terres entre els Pirineus i l'Ebre, el flanc occidental del qual quedava assegurat per l'aliança asturiana i la presència dels vascons. Els dos exèrcits van confluir a la ciutat el juny del [[778]]. A l'arribada dels dos exèrcits, Carlemany degué enviar un emissari a la ciutat (on pel que sembla aquest any no havien acudit forces omeies a assetjar-la) per a demanar l'adhesió de Husayn i assegurar el lliurament de la ciutat. No obstant això, el valí cesaraugustà no s'hi va mostrar disposat. Se suposa que Sulayman havia promès a la reunió de Paderborn més del que podia complir (doncs tal vegada Husayn no va participar en la decisió de demanar ajuda als francs, o bé havia canviat de parer). La veritat és que Husayn, probablement un abbàssida convençut, de qui esperava ajuda era del ros al-Siklabi i del califa abbàssida, en nom del qual es pronunciaven les oracions del divendres a Saragossa i per compte del qual es titulava valí (governador) no solament de Saragossa, sinó de tot l'Àndalus, és a dir de totes les zones d'Hispània sota domini musulmà. Tal vegada Sulayman havia pensat que Husayn no tindria altra alternativa que sotmetre's al rei franc, però el díscol governador havia de preferir que la ciutat caigués en mans dels omeies que dels "infidels". A més la població de la ciutat havia d'estar majoritàriament islamitzada o guardava fidelitat als musulmans i s'hagués mostrat hostil a la rendició, sobretot quan, segurament en previsió d'un nou setge per les forces de l'emir omeia, la ciutat disposava de tots els elements necessaris per a resistir. Encara que Sulayman i Abu Taur van intentar convèncer a Husayn, els seus esforços van resultar inútils. Sens dubte Carlemany va recordar la promesa de submissió, però probablement Husayn va contestar que tal promesa s'havia fet en el seu nom, però no per ell, i que ell personalment mai l'hagués realitzat. Segurament el rebel cesaraugustà, que ja havia resistit el setge de les forces de l'emir amb èxit, no se sentia greument amenaçat o bé se sentia capaç de resistir a l'emir sense ajuda externa.
|