Confessor: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
enllaç
m Enllaços a Google Llibres en català
Línia 11:
Els [[Llista de reis de França|reis de França]], que portaven el títol de ''Rei Cristianíssim'', van atorgar el càrrec de confessor a clergues prestigiosos, com [[Abat Suger|Suger]], abat de Saint Denis ([[Orde de Sant Benet|benedictino]]).
 
Ja en l'Edat Moderna, Edmundo Auger (Edmond Auger) va ser el primer [[Companyia de Jesús|jesuïta]] confessor dels reis de França ([[Enric III de França|Enrique III]]).<ref>Melchor Bonfill, [http://books.google.comcat/books?id=rzF5x6SkZZkC&pg=PA499&dq=%22confesor+de+los+reyes+de+francia%22&hl=esca&ei=A_n2TeTDGoes8QPTj6HBCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDMQ6AEwAg#v=onepage&q=%22confesor%20de%20los%20reyes%20de%20francia%22&f=false ''Verdadero retrato al daguerreotipo de la Compañía de Jesús''], pg. 499.</ref>
 
=== Confessor de la Seva Majestat Catòlica ===
El confessor real era un dels oficis de cort més importants de l'Antic Règim a Espanya, perquè les seves funcions anaven molt més enllà d'escoltar a ''[[Monarquia d'Espanya|La seva Catòlica Majestat]]'' en confessió, exercint de conseller en tot tipus d'assumptes (espirituals i temporals) i intervenint en tota mena de nomenaments (eclesiàstics i civils). Els propis confessors acumulaven càrrecs eclesiàstics i fins i tot civils. Vuit d'ells van anar també nomenats [[Inquisidor general|Inquisidores generals]] (dels quals sis eren [[Orde dels Predicadors|dominics]], l'ordre més vinculada amb aquesta institució).<ref>Leandro Martínez Peñas ''El confesor del rey en el Antiguo Régimen'', Editorial Complutense, 2007, {{ISBN|8474918510}}, [http://books.google.escat/books?id=JAt1eXmY6nsC&pg=PA999&lpg=PA999&dq=%22confesores+reales%22&source=bl&ots=jYFltGqeDf&sig=W2yksd0f6IuSPPNtVWHXhLNyzMA&hl=esca&ei=2vT2TbvJIpCzhAeNkKmLDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBkQ6AEwAA#v=onepage&q=%22confesores%20reales%22&f=false pg. 999] (listado), [http://books.google.escat/books?id=JAt1eXmY6nsC&pg=PA999&lpg=PA999&dq=%22confesores+reales%22&source=bl&ots=jYFltGqeDf&sig=W2yksd0f6IuSPPNtVWHXhLNyzMA&hl=esca&ei=2vT2TbvJIpCzhAeNkKmLDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBkQ6AEwAA#v=onepage&q=inquisidores&f=false pg. 932] (inquisidores)</ref> El càrrec de confessor requeia habitualment en membres de determinats [[Orde (religió)|ordes religiosos]]; sent l'opció per uns o uns altres un assumpte d'especial gravetat, i origen de recels entre elles.
 
Fra Juan Enríquez, que era frare franciscà i besnét del rei [[Alfons XI de Castella|Alfonso XI de Castella]] i arribaria a ser posteriorment bisbe de Lugo, va ser un dels confessors del rei [[Enric III de Castella|Enrique III de]] Castella.[3][4] I els confessors reals del regnat d'Isabel la Catòlica van ser particularment notables: [[Hernando de Talavera]] ([[Orde de Sant Jeroni|jerónimo]]), fins a 1492; i des de llavors el [[Gonzalo Jiménez de Cisneros|cardenal Cisneros]] ([[Família franciscana|franciscà]]), que seria regent de Castella entre la mort de Fernando el Catòlic i l'arribada de Carlos I. [[Ferran el Catòlic|Fernando el Catòlic]] havia optat per confessors dominicos ([[Diego de Deza]]).